Programa 355
Quan les persones es fan -ens fem- grans, diu el tòpic que el normal és tornar-se més conservadors. Al món de la música hi ha exemples d'això, el més notori siga, probablement, Igor Stravinsky, que despés d'haver escandalitzat Paris en la seua joventut amb "La Consagració de la Primavera", va acabar els seus dies als EE.UU. escrivint peces en una línia totalment "clàssica". De fet s'anomena esta època seua com d'"època neoclàssica".
No és aquest el cas de la tàrtara Sofia Gubaidulina (1931) que, un cop enderrocada la URSS, se'n va anar a viure a Alemanya on, tancada amb pany i clau a sa casa per no ser distreta, no deixa de compondre i compondre. Encàrrecs i més encàrrecs, obra de pròpia iniciativa i, cada cop més "contemporània" i d'avantguarda. Res que es parega a un retorn a un cert classicisme o cosa semblant.
En les peces que aneu a escoltar hui es poder rastrejar tant antics càntics religiosos com una concepció musical que, al meu parer, s'acosta a Ligeti en ocasions, sense perdre en absolut la seua originalitat. La barreja resulta encisadora i enormement emotiva. Potser una part d'eixes sensacions vinguen donades per la seua irrefrenable fe religiosa que per a ella no és pas un "creure" en un Déu, és sentir les seues creences com una forma de veure la vida, també la música. Un medi ambient en el qual ella es troba immersa i del brou del qual ix tot el demés, inclosa la música, per suposat.
Les peces que aneu a escoltar es troben en un disc que acaba d'eixir, on la primera de les peces és primera gravació mundial, i que gravada amb l'Orquestra i cor de la Ràdio del Nord d'Alemanya i solistes, crec que són un parell de peces que indiquen molt clarament per on van els camins que trepitja aquesta dona incansable a la qual ja li varen dedicar un parell de programes l'any 2014
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Igor Stravinski. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Igor Stravinski. Mostrar tots els missatges
dijous, 20 d’octubre del 2016
dijous, 7 de juliol del 2016
La música "nacionalista" nordamericana: Aaron Copland
Programa 345
Qui diu que el nacionalisme musical sols va produir-se a Europa? Aaron Copland és una mostra de que no va ser així. No està molt clar si per influència de la corrent europea o per propi impuls, com a conseqüència de la paràlisi que, també dins del món cultural, va produir la Primera Guerra Mundial què, en realitat, va ser pràcticament europea.
Cal també tindre compte de que els EE.UU. estaven submergits en la gran depressió del 29 i molts músics varen decidir que calia fer una música que connectara amb el gran públic i contribuïra a alçar els ànims de la gent.
És evident que, en aquells moments, la música popular nord-americana per excel·lència era el jazz i esta va ser la primera font d'inspiració de molts dels músics de l'època. Dintre d'aquest grapat de músic hi havia gent com Gershwin, Bernstein i, és clar, el propi Copland, que també escoltà amb atenció la música de l'interior dels EE.UU.
Però un viatge a Paris on, sobretot, va estar tres anys prenent classes amb la coneguda Nadia Boulanger, van fer que el seu estil es fera més ambiciós amb obres que, encara que sense abandonar el seu "segell" nord-americà i l'ambició de poder arribar a un públic el més ampli possible, resultaren més ambicioses musical i estilísticament.
Dintre d'aquest camp se poden situar les dues obres que aneu a escoltar hui, una simfonia per orgue i orquestra -encàrrec de la pròpia Boulanger, que la va estrenar- i una simfonia de la qual escoltarem sols un fragment per manca de temps. El seu estil va ser prou eclèctic passejant-se per totes les novetats que anaven produïnt-se al món. Ell reconeix la influència de gent com Mahler o Stravinsky.
La seua popularitat com a compositor va ser també enorme als EE.UU. i arreu del món en ser el compositor de algunes bandes sonores de pel·lícules de gran èxit.
Qui diu que el nacionalisme musical sols va produir-se a Europa? Aaron Copland és una mostra de que no va ser així. No està molt clar si per influència de la corrent europea o per propi impuls, com a conseqüència de la paràlisi que, també dins del món cultural, va produir la Primera Guerra Mundial què, en realitat, va ser pràcticament europea.
Cal també tindre compte de que els EE.UU. estaven submergits en la gran depressió del 29 i molts músics varen decidir que calia fer una música que connectara amb el gran públic i contribuïra a alçar els ànims de la gent.
És evident que, en aquells moments, la música popular nord-americana per excel·lència era el jazz i esta va ser la primera font d'inspiració de molts dels músics de l'època. Dintre d'aquest grapat de músic hi havia gent com Gershwin, Bernstein i, és clar, el propi Copland, que també escoltà amb atenció la música de l'interior dels EE.UU.
Però un viatge a Paris on, sobretot, va estar tres anys prenent classes amb la coneguda Nadia Boulanger, van fer que el seu estil es fera més ambiciós amb obres que, encara que sense abandonar el seu "segell" nord-americà i l'ambició de poder arribar a un públic el més ampli possible, resultaren més ambicioses musical i estilísticament.
Dintre d'aquest camp se poden situar les dues obres que aneu a escoltar hui, una simfonia per orgue i orquestra -encàrrec de la pròpia Boulanger, que la va estrenar- i una simfonia de la qual escoltarem sols un fragment per manca de temps. El seu estil va ser prou eclèctic passejant-se per totes les novetats que anaven produïnt-se al món. Ell reconeix la influència de gent com Mahler o Stravinsky.
La seua popularitat com a compositor va ser també enorme als EE.UU. i arreu del món en ser el compositor de algunes bandes sonores de pel·lícules de gran èxit.
dimarts, 23 de novembre del 2010
dijous, 18 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)