Programa 191
Amb 87 anys, la criatura, i amb la vitalitat que ja vaig comentar-vos la setmana passada, entre el 9 i l'11 de novembre de 1995 Grapelli va fer una actuació al famós club Blue Note de Nova York, amb els qui en aquell moment eren els seus acompanyants habituals.
Tota una mostra de mestria on la veterania es notaria si li poguérem veure la cara perquè, per vitalitat i tècnica, cap ni un diria que l'intèrpret és un home que està més a prop de la norantena que dels vuitanta.
Per a passar-se-ho bé, picar de peus a terra quan va de swing o treure el mocador quan es posa romàntic.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violi jazz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violi jazz. Mostrar tots els missatges
dissabte, 1 de desembre del 2012
El violí en el jazz: Stephane Grapelli - 1
Programa 190
Si hi ha en el món del jazz un violinista que haja arribat a un màxim de popularitat, mantinguda de manera constant al llarg de tota la seua llarga vida de 89 anys, eixe ha estat, sense cap mena de dubte, Stephane Grapelli.
Amb una joventut dissortada per circumstàncies històriques i vitals, aprengué a guanyar-se la vida des de ben menut amb la música. Pianista i, sobretot, violinista, Grapelli ha mantingut intacta la seua tècnica i el seu swing impecable i elegant al llarg de tota la seua carrera, que és com dir tota la seua vida, car es va morir tocant fins l'últim dia com qui diu.
La primera part de la seua trajectòria, segurament la més brillant, va estar indissolublement lligada a la del geni gitano de la guitarra Django Reinhardt i truncada amb la mort prematura d'aquest, amb el que formava un duet màgic.
Amb una ampla discografia, anem a dedicar-li dos programes amb l'habitual esbós biogràfic i un altre enmig -el pròxim- amb una actuació en directe.
Si hi ha en el món del jazz un violinista que haja arribat a un màxim de popularitat, mantinguda de manera constant al llarg de tota la seua llarga vida de 89 anys, eixe ha estat, sense cap mena de dubte, Stephane Grapelli.
Amb una joventut dissortada per circumstàncies històriques i vitals, aprengué a guanyar-se la vida des de ben menut amb la música. Pianista i, sobretot, violinista, Grapelli ha mantingut intacta la seua tècnica i el seu swing impecable i elegant al llarg de tota la seua carrera, que és com dir tota la seua vida, car es va morir tocant fins l'últim dia com qui diu.
La primera part de la seua trajectòria, segurament la més brillant, va estar indissolublement lligada a la del geni gitano de la guitarra Django Reinhardt i truncada amb la mort prematura d'aquest, amb el que formava un duet màgic.
Amb una ampla discografia, anem a dedicar-li dos programes amb l'habitual esbós biogràfic i un altre enmig -el pròxim- amb una actuació en directe.
El violí en el jazz: Eddie South
Programa 189
Heus ací un cas típic de racisme als USA.
El nostre protagonista de hui, al contrari del cas del del programa anterior, Joe Venutti, sí que va estudiar música al conservatori i acabà la carrera de violí com calia. Però eren temps foscos per la població negra al seu país i, malgrat l'opinió unànime dels crítics en el sentit de que hauria destacat com a violinista clàssic, en la seua època era totalment impensable que hi haguera un músic negre en una orquestra simfònica. Això que es varen(m) perdre els amants de la clàssica i que guanyaren(m) els qui ens agrada el jazz.
Eddie South, amb una sonoritat límpida i un ritme com sols la gent negra pot tindre, va regnar en l'escàs regne dels violinistes de jazz al llarg de tota la seua vida, amb molt poca competència en allò que pertoca a la tècnica.
Música deliciosa interpretada de manera impol·luta i un swing abassegador.
Heus ací un cas típic de racisme als USA.
El nostre protagonista de hui, al contrari del cas del del programa anterior, Joe Venutti, sí que va estudiar música al conservatori i acabà la carrera de violí com calia. Però eren temps foscos per la població negra al seu país i, malgrat l'opinió unànime dels crítics en el sentit de que hauria destacat com a violinista clàssic, en la seua època era totalment impensable que hi haguera un músic negre en una orquestra simfònica. Això que es varen(m) perdre els amants de la clàssica i que guanyaren(m) els qui ens agrada el jazz.
Eddie South, amb una sonoritat límpida i un ritme com sols la gent negra pot tindre, va regnar en l'escàs regne dels violinistes de jazz al llarg de tota la seua vida, amb molt poca competència en allò que pertoca a la tècnica.
Música deliciosa interpretada de manera impol·luta i un swing abassegador.
El violí en el jazz: Joe Venutti
Programa 188
El violí, per les seues característiques mecàniques de poca capacitat per emetre amb un volum alt, no ha tingut una vida fàcil com instrument solista en el món del jazz. Els instruments de vent de les bandes de Nova Orleans, o el piano, eren els protagonistes en els primers temps del jazz. Recordem que el paper actual del contrabaix va ser fet, inicialment, pels trombons, amb més projecció sonora en una banda de vent.
Amb l'arribada de les orquestres de ball de jazz i les "big band" la cosa se'ls posà un poc millor, però ha estat sempre un instrument amb poca rellevància dintre del món jazzístic.
Precisament per eixa raó, destaquen encara més les escasses figures que aquest instrument ha donat en aquell àmbit. La primera de la qual tenim constància suficient, amb gravacions discogràfiques suficients, és el nostre protagonista de hui.
Joe Venutti, emigrant italià, va destacar en les primeries del jazz. Amb una tècnica prou heterodoxa, segurament pel seu caràcter autodidacta, la seua aportació és la primera, històricament, amb llegat fonogràfic suficient.
El violí, per les seues característiques mecàniques de poca capacitat per emetre amb un volum alt, no ha tingut una vida fàcil com instrument solista en el món del jazz. Els instruments de vent de les bandes de Nova Orleans, o el piano, eren els protagonistes en els primers temps del jazz. Recordem que el paper actual del contrabaix va ser fet, inicialment, pels trombons, amb més projecció sonora en una banda de vent.
Amb l'arribada de les orquestres de ball de jazz i les "big band" la cosa se'ls posà un poc millor, però ha estat sempre un instrument amb poca rellevància dintre del món jazzístic.
Precisament per eixa raó, destaquen encara més les escasses figures que aquest instrument ha donat en aquell àmbit. La primera de la qual tenim constància suficient, amb gravacions discogràfiques suficients, és el nostre protagonista de hui.
Joe Venutti, emigrant italià, va destacar en les primeries del jazz. Amb una tècnica prou heterodoxa, segurament pel seu caràcter autodidacta, la seua aportació és la primera, històricament, amb llegat fonogràfic suficient.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)