Quan una dona triumfa amb la seua música: Elisabeth Jacquet de la Guerre, i 2

 Programa 616

 

Élisabeth Jacquet de la Guerre va tindre sort a la seua època. El reconeixement de Lluís XIV va jugar al seu favor, però allò que la va dur a ser una persona reconeguda i admirada al seu temps va ser el seu talent com a compositora i intèrpret.

Malgrat el moment terrible que va viure quan, en poc de temps, varen morir el seu germà, el seu marit i, sobretot, el seu únic fill de deu anys que ja prometia sobreeixir al teclat, i del qual li va costar vora deu anys sense quasi activitat, el seu geni musical, afortunadament, la va ajudar  a superar la desgràcia i continuar endavant amb la seua vida, tant artísticament com econòmicament.

Amb concerts, treballs com a organista i classes de música i els ingressos de les seues composicions, va aconseguir ser, en una època com aquella, una dona independent econòmicament i acceptada, sense cap problema, com a una de les persones més importants de la seua època.

En un opuscle titulat "Diverses peces en prosa i en vers,  al respecte del  Parnàs Francés", es pot llegir el següent quartet:

“Digne de ces rivaux une autre Terpsicore,
LA GUERRE, dont les airs enchantent tout Paris,
Sur le bronze muet semble nous dire encore :
Aux grands Musiciens, j’ai disputé le prix”

("Digna d'aquests rivals una altra Terpsicore,
LA GUERRE, de la qual les seues àries encanten a tot París,
Sobre el bronze mut sembla dir-nos:
Als grans Músics, els he disputat el premi")

L'últim vers del poema es va inscriure en un medalló de bronze que es reprodueix en "Le Parnasse François" (1732) d’Evrard Titon du Tillet, on Élisabeth Jacquet figura al costat de cinc grans compositors: Lully, La Lande, Campra, Marais i Destouches. Ella apareix de perfil, ja amb certa edat i se la veu com una dona amb caràcter i amb confiança.

En efecte, la seua vida, entrebancs personals a banda, va ser fructífera tant en l'aspecte artístic -clarament- com en l'econòmic. I ho destaque especialment perquè no va ser la típicfa dona que es va recloure a sa casa o buscant un nou matrimoni que li donara estabilitat econòmica.

Afortunadament la seua obra ja fa uns anys que, sobretot a França però no sols, està sent interpretada i gravada fotogràficament, el que ens ha permés ara apreciar la seua qualitat i recordar que sempre hi ha hagut dones que han fet perfectament un treball "d'homes" per a la seua època. 

Hui escoltarem alguna de les seues cantates que figures als llibres:

Cantates françoises sur des sujets tirez de l'Ecriture, livre I (1708)

Cantates françoises, livre II (1711)

i alguna de les sonates per a conjunt de violí, viola i clavicèmbal, que varen ser també molt celebrades a l'època, contribuint a la implantació d'aquest génere, fonamentalment d'origen itahttps://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/252288/PF%20Irene%20Hern%C3%A0ndez%20Barrios.pdflià, a França, junt a compositors com el ja esmentat Jean-Baptiste Lully o Louis Couperin. 

Com veieu, està emparellada amb el bo i millor de la seua època de "l'altre génere"

 

*En aquest enllaç podeu trobar, en català, un excel·lent treball acadèmic sobre la vida i obra de la Jacquet de la Guerre, de la professora de clavicèmbal a l'ESMUC de Barcelona, Irene Hernández Barrios.

La música de cambra i piano en Beethoven

Programa 512

No sempre es poden complir 250 anys i el maleit virus ha enfosquit el que deuria haver estat l'esdeveniment de l'any, el 250é aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven. Des d'ací anem a tractar de reivindicar el transcendental fet per a la música i la cultura occidental amb un escollit grapat de peces del geni de Bonn.               

Hui li toca a la música per a piano i a la de cambra, amb un exemple singular. Es tracta de la Sonata 9, Opus 14.1. Una obra, datada el  1789, en tres moviments molt alegres i amigables d'escoltar què, a causa del seu èxit, en part, i per desenrotllar nous aspectes i sonoritats què, potser al piano, no havien quedat tot l'arrodonides que ell volia, va traspassar un parell d'anys després per ser interpretada amb un quartet de corda.

Com comentem al programa, les obres de cambra eren utilitzades pels compositors, en molts casos -sobretot, a partir de l'època de Beethoven- a part de per acomplir el  compromisos d'actuacions, com una mena de "banc de proves" per assajar coses noves, noves sonoritats, noves formes de expressió, que després utilitzarien en obres de major tamany  i compromís (simfonies, cantates, misses, etc.).

Doncs bé, en aquest cas, personalment, pense que la transcripció per a quartet de corda li va quedar molt més "beethoveniana" que la versió per a piano, potser massa encotillada per al gust de l'autor. La versió per a piano sona més "haydiniana", mentre que la del quartet de corda "sona" més al que després seria el Beethoven més conegut. Més "<sturm un drang", si em permeteu l'atreviment.

He aconseguit (tinc els discos a casa) posar-vos dues versions excel·lents. El piano és del de Claudio Arrau(*). El quartet de corda és el Melos Quartet de Stutgart. En ambdós casos es tracta de gent què varen marcar camins d'interpretació que molts altres varen seguir després; autèntiques versions canòniques.

Com a complement, per aprofitar el temps que ens deixaven les dues versions de la sonata, hem aprofitat per posar-vos els dos primers moviments d'una de les obres més conegudes del mestre de Bonn, la Sonata "Clar de Lluna", en una sentida i íntima interpretació d'altra estrela del piano del segle XX...i del XXI, car encara la tenim per ací, la portuguesa Maria João Pires.

Probablement encara caiga algun altre programa dedicat a Beethoven. Després de tot, el seu aniversari no arriba fins el 16 de desembre, i el nostre benvolgut Ludwig i la seua obra és tan extensa i variada que hi ha d'on triar.

I ara, a disfrutar amb els sons del músic sord més genial que el món ha conegut!!

(*)Per una errada, a l'àudio dic que Claudio  Arrau era argentí. En realitat era xilé