Programa 512
No sempre es poden complir 250 anys i el maleit virus ha enfosquit el que deuria haver estat l'esdeveniment de l'any, el 250é aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven. Des d'ací anem a tractar de reivindicar el transcendental fet per a la música i la cultura occidental amb un escollit grapat de peces del geni de Bonn.
Hui li toca a la música per a piano i a la de cambra, amb un exemple singular. Es tracta de la Sonata 9, Opus 14.1. Una obra, datada el 1789, en tres moviments molt alegres i amigables d'escoltar què, a causa del seu èxit, en part, i per desenrotllar nous aspectes i sonoritats què, potser al piano, no havien quedat tot l'arrodonides que ell volia, va traspassar un parell d'anys després per ser interpretada amb un quartet de corda.
Com comentem al programa, les obres de cambra eren utilitzades pels compositors, en molts casos -sobretot, a partir de l'època de Beethoven- a part de per acomplir el compromisos d'actuacions, com una mena de "banc de proves" per assajar coses noves, noves sonoritats, noves formes de expressió, que després utilitzarien en obres de major tamany i compromís (simfonies, cantates, misses, etc.).
Doncs bé, en aquest cas, personalment, pense que la transcripció per a quartet de corda li va quedar molt més "beethoveniana" que la versió per a piano, potser massa encotillada per al gust de l'autor. La versió per a piano sona més "haydiniana", mentre que la del quartet de corda "sona" més al que després seria el Beethoven més conegut. Més "<sturm un drang", si em permeteu l'atreviment.
He aconseguit (tinc els discos a casa) posar-vos dues versions excel·lents. El piano és del de Claudio Arrau(*). El quartet de corda és el Melos Quartet de Stutgart. En ambdós casos es tracta de gent què varen marcar camins d'interpretació que molts altres varen seguir després; autèntiques versions canòniques.
Com a complement, per aprofitar el temps que ens deixaven les dues versions de la sonata, hem aprofitat per posar-vos els dos primers moviments d'una de les obres més conegudes del mestre de Bonn, la Sonata "Clar de Lluna", en una sentida i íntima interpretació d'altra estrela del piano del segle XX...i del XXI, car encara la tenim per ací, la portuguesa Maria João Pires.
Probablement encara caiga algun altre programa dedicat a Beethoven. Després de tot, el seu aniversari no arriba fins el 16 de desembre, i el nostre benvolgut Ludwig i la seua obra és tan extensa i variada que hi ha d'on triar.
I ara, a disfrutar amb els sons del músic sord més genial que el món ha conegut!!
(*)Per una errada, a l'àudio dic que Claudio Arrau era argentí. En realitat era xilé
