dijous, 28 de maig de 2020

Una tradició desconeguda: Elchin Shirinov i el jazz a l'Adzerbaidjan

Programa 513

De vegades, en regirar per ací i per enllà per fer aquest programa, em trobe sorpreses. Un és el mètode de les cireres, tires d'una i se n'enganxen varies més. Altra forma és la de les troballes inesperades.

En aquest cas, com ja comente al programa, ha estat el primer mètode el què m'ha portat a trobar -i posar- la música d'Elchin Shirinov. En escoltar-lo acompanyant a l'Avishai Cohen, el contrabaixista, a "Arvoles", el seu treball em va agradar i vaig decidir fer una recerca per la xarxa. Afortunadament el meu regirar va tindre èxit i vaig trobar que aquest Elchin Shirinov, nat a  l'Adzerbaidjan, havia tret el seu primer disc, com a "leader", a finals de l'any 2018; aquest és el disc que aneu a escoltar.  Es diu "Waiting".

Em vaig dur una gran sorpresa, no tant per la qualitat, ja palesa al disc del Cohen, sinò per l'estil de la seua música, molt allunyada de la forma colorista i quasi caribenya del disc on feia costat a l'israelià.

Encara que crec que es prompte per demanar-li una mica de definició final al seu estil -la tècnica és impecable- les línies que marca la música d'aquest disc estan més a prop del lirisme i la sensibilitat que dels ritmes fortament sincopats. Són les seues interpretacions, totes composicions seues, segons diu el disc, d'una gran qualitat, em fan vindre al cap, de totes les influències que ell declara, dues fonamentalment: el lirisme i la subtilesa del millor Bill Evans i la forma de conjuntar el trio de Brad Meldhau. Com he dit moltes vegades, les meues opinions no tenen cap solvent fonament teòric, són sols les sensacions d'un veterà melòman.

Una altra sorpresa, què tindrà conseqüències en forma de pròxims programes, és el descobriment que la tradició jazzística a l'Adzerbaidjan és quasi tan antiga com el propi jazz! Altre dia parlarem, i escoltarem, la música d'aquests pioners del jazz en llocs tan allunyats del seu bressol negre-americà. Una prova més de la capacitat d'aquest gènere musical per escampar-se, com una gota d'oli per tot arreu.

Dels seus acompanyants al disc, Andrea Di Biase, contrabaixista italià, i Dave Hamblett, a la bateria i britànic de neixement, vos pose aquest dos petits enllaços per a que, com jo, que reconec que els desconeixia totalment, pugau gaudir de la seua música i valorar el seu futur musical, car sembla que ja en tenen una certa carrera personal encetada. Feu una petita cerca al YouTube i en trobareu uns quants exemples més.

Agradables sorpreses. Cireres ben dolces.