(Im)pertinències (Des)concertants: Martial Solal - III

 Programa 750

L'obra de Martial Solal, quantitativament  variada i qualitativament sorprenent, és d'una alçada tal que reconec que supera en molt les meues capacitats d'apassionat divulgador de músiques.

Ningú millor que ell, doncs,  per a "explicar" (es pot "explicar" la música?) amb les seues pròpies paraules alguns aspectes de la seua múltiple, calidoscòpica i variada producció musical, molt més enllà dels límits estrictes del jazz, tal com es pot entendre de forma col·loquial, car el que ell fa és, purament i simplement MÚSICA.

Hi ha una entrevista concedida a la revista francesa Jazz Magazine, l'octubre de 2021, ja amb noranta-quatre anys i més de mig segle com a autor, pianista, arranjador i mag de la música,  a la qual contesta una sèrie de qüestions que abasten, de manera molt interessant (el periodista sabia de què... i amb qui parlava) aspectes molt interessants de la seua vida, obra i criteris.

 L'entrevista porta el títol que li he posat a estes ratlles (i demane perdó pel "robatori"), perquè em sembla tan i tan ajustat i expressiu, que no he volgut fer-ho jo malbé.

Ací baix hi ha l'extracte que he fet de l'entrevista - que podeu trobar a la web, en francés- amb les seues respostes, tan sucoses i expressives, que aclareixen alguns punts interessants de la seua vida i opinions musicals. Els subratllats són meus

__________________________________________________  

 El trompetista Thierry Caens va elogiar l'assimilació de Solal de tota la música del segle XX, des de la Segona Escola de Viena fins al free jazz. Diries el mateix?

Si amb això vol dir "influència", és important aclarir que fa molt de temps que no escolto gaire als altres. He assistit a concerts de Xenakis, Stockhausen i també de Dutilleux, que és més clàssic... He escoltat molt Messiaen. Conec els compositors de la Segona Escola de Viena. Però no els he estudiat; simplement m'he adonat, escoltant-los, de l'existència d'elements interessants. Seria més exacte parlar d'absorció inconscient. Pel que fa al free jazz, tot i que sovint n'he criticat els resultats, la idea de llibertat m'ha interessat molt. Vaig començar amb el jazz de Nova Orleans i, naturalment, he evolucionat amb els temps. Però mai he intentat estar a la moda ni conformar-me a cap estètica declarada. Sobretot, he intentat ser jo mateix.

El teu esperit lúdic ha estat mai temptat per la dodecafonia, o fins i tot pel serialisme? O, al contrari, has romàs tonal i fidel a certes convencions harmòniques del jazz?

La tècnica dodecafònica, o la sèrie, és un joc que potser m'havia divertit en les peces per a piano, però la música no es pot reduir a aquest tipus de sistema. Pel que fa a la tonalitat, no ho sé. Jo mateix mai sé en quina tonalitat escric. Fa almenys trenta anys que no indico res a l'armadura de les meves partitures. Pel que fa a les tonalitats, van i vénen...

A la teva autobiografia, escrius: "Vaig aprendre molt tocant". No vas fer cap classe de composició?

Absolutament no. A part de dues classes d'harmonia amb André Hodeir, però immediatament li vaig dir que no em servien de res. Ja podia sentir de què parlava i no tenia absolutament cap necessitat de teoritzar-ho. Vaig començar a escriure pel meu compte. Abans d'arribar a París, ja havia escrit una peça per a dos saxòfons i piano. Aleshores, Aimé Barelli [trompetista i director d'orquestra de la postguerra] va ser el primer a oferir-me un encàrrec. Era per a un conjunt de dotze peces. La meva primera experiència simfònica va ser per casualitat, per a la pel·lícula A bout de souffle(Al final de l'escapada). Per raons cinematogràfiques, per contrastar els colors d'una seqüència a una altra, vaig sentir la necessitat d'escoltar cordes i vaig poder muntar una orquestra. Va ser llavors quan em vaig adonar que m'era més fàcil escriure per a cordes que per a una big band. La combinació de trompetes, trombons i saxòfons, tots en registres força similars, presenta problemes que no es troben amb les cordes. Més tard, el 1980, André Francis em va suggerir que escrivís un concert i, posteriorment, vaig rebre molts encàrrecs.

A les teves entrevistes amb Xavier Prévost, pel que fa als concerts, prefereixes el terme "alternança" a "fusió". Això no és realment el que sentim als concerts presentats el setembre del 2020, ni a Icosium, que s'interpretarà aviat.

Mai va ser la meva intenció casar el jazz i la música simfònica. El que s'ha anomenat la "tercera onada" (third stream) o fusió ha estat, al meu parer, un fracàs complet. Si vaig parlar d'alternança, va ser perque vaig alternar seccions clarament de jazz, interpretades pel meu trio, amb seccions purament simfòniques. Més tard, vaig preferir el terme "imbricació" per descriure la integració de frases o passatges harmònics específics del jazz en el material simfònic, però de manera que només s'escolta una peça musical. És per això que posteriorment vaig excloure tota improvisació, amb excepcions molt rares i molt breus. En el Concert per a saxòfon, Jean-Charles [Richard] té moments de llibertat molt curts. Com que l'estrena d'Icosium per a trompeta i piano va tenir lloc en un esdeveniment en honor meu, em vaig permetre improvisar. Però aquesta cadència no en forma part, i si vaig concedir a Manuel Rocheman un moment de llibertat, no havia de superar els deu segons. A més, havia de respectar l'estil del concert.

__________________________________________________ 

No comment. Sols cal gaudir-ne la seua música. 

Per cert, parlant d'impertinències: Martial Solal recorde que ERA DE FAMILIA JUEVA 

*Ací vos deixe alguns enllaços que pense que poden ser del vostre interés, però, afortunadament, la xarxa està plena de gravacions i actuacions a l'abast de tothom.

-Martial Solal improvise ! Opus 4

-En viu a Munich 1999

-Amb Toots Thielemans 

- Martial Solal. Coolidge Auditorium, Library of Congress, Washington, 11 Avril 2011

 

Un mestre absolut del jazz no massa conegut: Martial Solal - II

 Programa 749

Continuem amb  Martial Solal. Hui s'escoltarà al programa músiques encara arrelades a la seua època bopper i altres que ja anaven mostrant la seua ductilitat estilística.

Unes primeres peces encara clarament boppers, però ara en format de trio, és la música que us propose inicialment. Un format del jazz que, clarament hereu de les fórmules cambrístiques europees, va arrelar amb força al jazz constituint-se en el format més utilitzat en la seua història, i amb un ús que no ha decaigut en cap manera.

La seua profunda educació musical, per més que fora pràcticament autodidacta, i el seu absolut domini tècnic de l'instrument, el varen espentar a fer provatures amb formats més extensos dels habituals amb una mini-suite, "Suite pour un frise", de vora dotze minuts, amb unes formes musicals que, clarament, s'acostaven a les europees de la música clàssica, encara que amb un alé clarament bopper.

A continuació, com una mostra de la seua intenció de no perdre-li el pas a l'evolució d'esta música, vos oferim una peça gravada dues dècades després del primer que s'ha escoltat: un duo de piano i saxo tenor -un format poc corrent- amb, ni més ni menys que Lee Konitz, un músic que, consagrat ja als anys cinquanta, no es deixà arrossegar per l'onada del bebop, sent un dels primers a conrear una forma jazzística totalment allunyada dels boppers, l'anomenat estil "cool", del qual és un dels principals exponents, a la costa oest dels Estats Units; a l'altra punta d'on el bop feia furor.

Però això no és tot. El pròxim programa arrodonirem la ràpida ullada a l'obra de Martial Solal amb un parell de peces orquestrals de més ambiciosa volada, ja en la seua maduresa, que potser sorprendran a molta gent. I és que així va ser este algerià nacionalitzat francés i entronitzat a l'olimp del jazz, amb una obra extensa, variada i mai avorrida ni repetitiva. Un compositor excepcional que, tant en la "inspiració instantània" dels solos al seu piano, com en la inspiració expressada en peces de més ambició formal, no deixa mai indiferent.

Un autèntic geni musical, gèneres a banda.

Un mestre absolut del jazz no massa conegut: Martial Solal - I

 Programa 748

Lamentablement, la indústria musical té les seues normes i eixes normes marquen els gustos (?) i la popularitat dels músics, valorats no sols en funció de la seua qualitat, sinó que també pel lloc de naixement en més d'una ocasió.

A l'Olimp dels pianistes (i compositors i arranjadors i directors d'orquestra) del jazz, des del punt de vista de la popularitat, és a dir, del coneixement generalitzat per part -fins i tot- de la gent afeccionada a este gènere musical, no hi figuren massa persones no nord-americanes com el francés, nascut a Algèria quan era colònia francesa, Martial Solal.

Reconegut pels grans del jazz del seu temps, que es va estendre per la segona meitat del segle XX i part del XXI, Martial Solal, nascut de pares jueus algerians a Alger el 23-8-1927 i mort a Versailles el 12-12-2024, amb noranta-set anys, ha estat un pianista absolutament virtuós i admirat pels companys de professió de les dues vores de l'Atlàntic, compositor, arranjador i director, que malgrat arrencar la seua trajectòria com a "bopper" confés, influenciat -segons pròpia confessió- per Bud Powell en l'estil i per Erroll Garner en la tècnica, al larg de la seua llarga trajectòria vital i artística va saber evolucionar cap a un estil propi i reconeixible, no perdent mai ni els origens ni el pas de l'evolució msical del seu segle, no sols en el camp del jazz.

A casa se li va estimular a treballar la música, animat per sa mare, cantant d'òpera, iniciant-se ja a partir dels sis anys amb la guitarra, el clarinet i el piano; finalment el piano va guanyar la partida, amb un estil que, a poc a poc, anà conformant-se amb les influències més matineres del tàndem Grapelli-Reinhardt, que no varen ser abandonades en els ambients dels seus treballs per a big band dels anys vuitanta i posteriors, encara que els canvis operats en el món de la música -no sols del jazz- deixen escoltar-se clarament: dissonàncies, sons inesperats i nous, brusques variacions de ritme i de to i un quasi trencament de la línia melòdica tradicional; no debades va estar estudiant i treballant amb Pierre Boulez i el seu Ensemble Intercontemporain, i més gent de la seua corda de sons revolucionaris, que escoltarem en un pròxim programa.

Més estimat i conegut potser als Estats Units que a Europa -llevat de França, clar- l'onze d'abril de 2011, amb ja noranta-quatre anys, va fer una memorable actuació a l'auditori de la Llibreria del Congrés (la biblioteca nacional dels Estats Units de Nord-Amèrica), com a homenatge a la seua trajectòria a un gènere considerat per la gent d'enllà com a seu, encara que, evidentment, l'ona del jazz ja havia pegat unes quantes voltes al món.

Al programa de hui escoltarem interpretacions primerenques a piano de coneguts estàndars, que fan destacar el seu virtuosisme tècnic i improvisador i la primerenca influència del be-bop, i unes composicions singulars del mateix Solal amb un vibrafonista belga -"Fats" Sadi Lallemand- amb el qual va estar girant algun temps, gravacions que no ens fan recordar al Modern Jazz Quartet, car ací, malgrat que siguen composicions de Solal, el piano fa un discret contrapunt, cosa no encara freqüent aleshores al jazz, deixant el paper protagonista al vibrafonista.

I al pròxim programa continuarem amb el mestre Martial Solal.