Lamentablement, la indústria musical té les seues normes i eixes normes marquen els gustos (?) i la popularitat dels músics, valorats no sols en funció de la seua qualitat, sinó que també pel lloc de naixement en més d'una ocasió.
A l'Olimp dels pianistes (i compositors i arranjadors i directors d'orquestra) del jazz, des del punt de vista de la popularitat, és a dir, del coneixement generalitzat per part -fins i tot- de la gent afeccionada a este gènere musical, no hi figuren massa persones no nord-americanes com el francés, nascut a Algèria quan era colònia francesa, Martial Solal.
Reconegut pels grans del jazz del seu temps, que es va estendre per la segona meitat del segle XX i part del XXI, Martial Solal, nascut de pares jueus algerians a Alger el 23-8-1927 i mort a Versailles el 12-12-2024, amb noranta-set anys, ha estat un pianista absolutament virtuós i admirat pels companys de professió de les dues vores de l'Atlàntic, compositor, arranjador i director, que malgrat arrencar la seua trajectòria com a "bopper" confés, influenciat -segons pròpia confessió- per Bud Powell en l'estil i per Erroll Garner en la tècnica, al larg de la seua llarga trajectòria vital i artística va saber evolucionar cap a un estil propi i reconeixible, no perdent mai ni els origens ni el pas de l'evolució msical del seu segle, no sols en el camp del jazz.
A casa se li va estimular a treballar la música, animat per sa mare, cantant d'òpera, iniciant-se ja a partir dels sis anys amb la guitarra, el clarinet i el piano; finalment el piano va guanyar la partida, amb un estil que, a poc a poc, anà conformant-se amb les influències més matineres del tàndem Grapelli-Reinhardt, que no varen ser abandonades en els ambients dels seus treballs per a big band dels anys vuitanta i posteriors, encara que els canvis operats en el món de la música -no sols del jazz- deixen escoltar-se clarament: dissonàncies, sons inesperats i nous, brusques variacions de ritme i de to i un quasi trencament de la línia melòdica tradicional; no debades va estar estudiant i treballant amb Pierre Boulez i el seu Ensemble Intercontemporain, i més gent de la seua corda de sons revolucionaris, que escoltarem al pròxim programa.
Més estimat i conegut potser als Estats Units que a Europa -llevat de França, clar- l'onze d'abril de 2011, amb ja noranta-quatre anys, va fer una memorable actuació a l'auditori de la Llibreria del Congrés (la biblioteca nacional dels Estats Units de Nord-Amèrica), com a homenatge a la seua trajectòria a un gènere considerat per la gent d'enllà com a seu, encara que, evidentment, l'ona del jazz ja havia pegat unes quantes voltes al món.
Al programa de hui escoltarem interpretacions primerenques a piano de coneguts estàndars, que fan destacar el seu virtuosisme tècnic i improvisador i la primerenca influència del be-bop, i unes composicions singulars del mateix Solal amb un vibrafonista belga -"Fats" Sadi Lallemand- amb el qual va estar girant algun temps, gravacions que no ens fan recordar al Modern Jazz Quartet, car ací, malgrat que siguen composicions de Solal, el piano fa un discret contrapunt, cosa no encara freqüent aleshores al jazz, deixant el paper protagonista al vibrafonista.
I al pròxim programa continuarem amb el mestre Martial Solal.
