El piano del saxo (de Charlie Parker): Bud Powell

 
Programa 646

Als anteriors dos programes vàrem escoltar Art Tatum, considerat com el primer músic de jazz que, tècnicament, havia assolit un domini complet del piano, amb la utilització completa dels pedals i una tècnica musical interpretativa que treia profit de totes les seues possibilitats expressives i sonores. Malgrat haver arribat a conéixer, i acceptar, les innovacions que a les acaballes dels 50' aparegueren, amb els "be-bop", no va integrar-se en aquest grup.

Més jove, car nasqué l'any 1924, 15 anys després de Tatum, Bud Powell, malgrat no arribar a la perfecció tècnica i musical d'aquell, sí que va integrar-se, totalment, en les noves concepcions que, liderades per Charlie Parker, trencaren absolutament amb la imatge del jazz com a música per a ballar, com era el cas de la que estava de moda la dècada anterior, el swing.

Nascut a Nova York, en una família de músics, va rebre ja als cinc anys la seua primera formació musical, a casa i fora d'ella, destacant ja a deu anys en interpretar a l'estil de Fats Waller en festes privades.

A mitjan anys 40', va conéixer Thleonius Monk, que al va apadrinar i introduir als cercles on, amb els modos avantguardistes de Charlie Parker, Dizzy Gillespie i el mateix Monk, estava quallant el "be-bop". El jove Powell, després d'algunes experiències amb l'orquestra de Cootie Williams, entre altres, va abandonar definitivament el "stride" al modo de Fats Waller i va integrar-se al grup inicial dels "boppers".

Amb una digitació vertiginosa de la ma dreta, el seu estil desenrotllava, a la perfecció, les concepcions estètiques del "be-bop" com a música a la qual calia prestar atenció, reclamant un paper semblant al que ja tenien els músics de l'anomenada música "culta": una manifestació de la sensibilitat, els sentiments i la necessitat expressiva dels afroamericans, que reclamaven el seu lloc a la història de la cultura, nord-americana inicialment, encara que la seua influència ja arribava aleshores als cercles més innovadors dels àmbits de la música culta europea.

La seua forma d'improvisar amb la mà dreta, de forma totalment vertiginosa, va fer que se'l batejara com al "Charlie Parker del piano"  pels seus arpegis i cromatismes, que seguien les petjades de l'estil de Parker.

Amb els pianistes Art Tatum, Billy Kyle i Thelonious Monk, el trompetista Dizzy Gillespie i el saxofonista Charlie Parker, Powell aviat es va convertir en un dels pianistes de jazz més influents de l'època.

Als seus solos, Bud Powell va ser dels que van eliminar pràcticament les funcions més acceptades de la mà esquerra, que va ser reduïda a cops breus, sovint sincopats, d'acords de dues o tres notes que suporten línies llargues i senzilles amb la mà dreta, forma que es va convertir en l'enfocament acceptat per al jazz modern dels següents 20 anys. En el seu millor moment, Powell va tenir la velocitat i la destresa per mantenir-se i acoblar-se perfectament amb Parker i Gillespie en els seus solos. Sols l'arribada els anys seixanta de pianistes com McCoy Tyner o Bill Evans van renovar el piano jazzístic.

A la seua discografia, no massa abundant, es troba sovint àlbums on alternen peces a piano sol amb altres a trio, on va desenvolupar una
difícil tasca a causa de la seua forma velocíssima d'interpretar els solos.

La seua influència ha estat reconeguda per la majoria de pianistes posteriors: Horace Silver, Carmen McRae, Wynton Kelly, McCoy Tyner and Chick Corea, entre altres han declarat sentir-se, d'una manera o l'altra, hereus de les seues idees musicals. Cal destacar també la seua tasca com a compositor, amb destacades peces convertides en clàssics.

Les col·laboracions amb altres coneguts músics varen ser abundants, amb gent com Art Blakey, Dexter Gordon, Charles MIngus o J.J.Jhonson.

Lamentablement, la seua salut psíquica -amb la qual inclús feia broma- no va ser massa bona, això es va afegir a l'alcoholisme, entre altres causes, adquirit a les llargues nits de "jam sessions" amb alta ingesta de cervesa, i algun incident violent, el varen dur per més d'un any a un sanatori psiquiàtric als anys 1947/48. Tot plegat va anar degradant les seues capacitats.

Dos anys finals de vida errant, de vagabund i fins i tot dormint al carrer, varen acabar amb ell, físicament, encara que ja feia algun temps que era sols una trista ombra com a músic.

El 31 de juliol de 1966, amb 41 anys, va morir a un hospital de Nova York.

El millor concert de jazz de la història... del bebop

 Programa 558

Anomenat modestament "El més gran concert de jazz mai fet", el maig de 1953 al Massey Hall de Toronto, cinc dels músics de jazz més creatius i influents de tots els temps van pujar a l'escenari junts, per única vegada a la seua vida: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach. Cadascun és un gegant musical, el supergrup BeBop definitiu i tots en forma...almenys musicalment

Bud Powell acabava de sortir d'una llarga estada a l'hospital de Bellevue per problemes de salut mental i no havia sortit massa bé. A més, mitja hora abans del concert estava prou borratxo. Parker havia estat consumidor d'heroïna des dels disset anys i dos anys després moriria, amb trenta-quatre anys. A la gravació, Parker toca un saxo alt Grafton de plàstic comprat a Toronto a l'últim moment, perquè havia empenyorat el seu instrument habitual per comprar drogues a Nova York, però el seu instrument sobrehumà no queda disminuït per l'instrument menor com comprovareu.

El públic va ser molt reduït a causa de la coincidència d'un enfrontament d'en Rocky Marciano pel títol mundial aquella nit (que Marciano va guanyar, per cert) i els organitzadors no van poder pagar als músics.A canvi, els van oferir les cintes del concert, que Mingus es va endur amb ell de tornada a Nova York. Havia estat enregistrat a través del sistema de megafonia de la sala, segons algunes versions o per un magnetòfon de Mingus, segons altres versions.

A l'estudi del mític enginyer Van Gelder, Mingus i Roach van doblar les línies de baix, que eren poc audibles en la majoria de les cançons, i van redoblar alguns solo de Mingus. Els aplaudiments de l'audiència es van reduir al final de cada melodia, una decisió per conservar un preuat espai en vinil, o potser per jutjar-ho de poca importància en comparació amb la música.

Verve, que tenia Parker sota contracte exclusiu el va fer aparèixer sota el pseudònim de Charlie Chan. A més, Verve va rebutjar la invitació de Mingus per comprar la gravació i aquest va decidir llançar-la al seu nou segell Debut, en tres volums de 10″, i posteriorment el 1956 en un LP de 12″

Molts enregistraments actuals, de Parker i de molta gent, estan molt carregats de preses alternatives, arrencades falses i repetició de versions. En canvi, el Massey Hall Concert és una actuació contínua cohesionada i una molt bona manera d'accedir al geni de Charlie Parker i la resta del quintet, segurament tots ells dels millors improvisadors que el  be-bop ha tingut mai.

Allò que podia haver estat un complet desastre ha passat a la història com "El millor concert de jazz mai gravat". Coses que passen.

Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde

Programa 551

Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.

Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols. 

Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.

Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.

Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.

La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".

Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.

Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.

Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!

Deu ha entrat a esta casa: Art Tatum-1

 Programa 644

Art Tatum, (nascut el 13 d'octubre de 1909 a Toledo, Ohio, Estats Units i mort el 5 de novembre de 1956 a Los Angeles, Califòrnia), va ser un pianista nord-americà, considerat com un dels més grans virtuosos tècnics del jazz i, segurament, aquell que va portar el piano a la seua més depurada expressió tècnica i musical en el génere.

Tatum, que tenia una discapacitat visual des de la infància, va mostrar una aptitud primerenca per a la música. Nascut en una família no musical (el pare mecànic, la mare, mestressa de casa) va tindre, malgrat això, la sort de què la mare, que tocava el piano de forma afeccionada, tinguera la sensibilitat de detectar les qualitats del seu fill. Als 13 anys, després de començar amb el violí, Tatum es va concentrar en el piano i encara adolescent va actuar en programes de ràdio local, actuacions que, en tindre un gran èxit, varen arribar a ser retransmesos a emissores de tot el país, cosa que li va donar una gran popularitat.

Als 21 anys, per recomanació d'un pianista local, amic seu, va ser contractat per a que acompanyara a la cantant Adelaide Hall, prou coneguda a l'època, i amb ella es va traslladar a la ciutat de Nova York. A la ciutat, on el famós "carrer 54" ja era un niu de locals on es reunien els artistes de jazz, es va amarar de tot el brou que hi era i va fer els seus primers enregistraments que, segons ha dit la crítica, són els més impressionants seus, durant els anys 30 i 40.

En ells ja utilitza la mà esquerra en estil "stride" i estils molt variats i un poc ja inclassificables per a les modes de l'època, amb la mà dreta. Destacaven, sobretot, les seues vertiginoses improvisacions, tant amb una mà com amb l'altra, amb la corresponent capacitat d'improvisació fulgurant.

En les seues improvisacions, Tatum es va dedicar a inserir espontàniament progressions d'acords completament noves (de vegades amb un acord nou a cada temps) en el petit espai d'un o dos compassos. La seua reharmonització de melodies pop es va convertir en una pràctica estàndard entre els músics de jazz modern. En brots rítmicament impredictibles, sovint generava línies amb notes en cascada que entraven i sortien del tempo de forma abrupta.

Pocs pianistes de jazz, després de Tatum, van poder no incorporar almenys una escala o embelliment favorit de Tatum en les seues interpretacions. Diversos pianistes de jazz, inclosos Bud Powell, Lennie Tristano o Oscar Peterson, així com altres músics de jazz van acreditar i van mostrar clarament la influència de Tatum.

El seu reconeixement professional, ja llavors, no es limitava als artistes de jazz. Importants músics de l'àrea de la música clàssica, com els pianistes Vladimir Horowitz i Artur Rubinstein, o compositors com els Gershwin o Serguei Rakhmàninov o el mateix Toscanini, visitaven els locals on tocava, meravellats de les seues capacitats tècniques i artístiques.  

Es diu que un dia, quan va entrar en un club on Fats Waller feia un concert, aquest, en adonar-se de la seua presència,  va dir: «Estic tocant aquesta nit, però Déu és amb nosaltres a la sala, així que jo li deixe el piano.»

La primera part de la seua vida artística va produir-se, a les gravacions,  en solos, donada la dificultat per trobar acompanyants que pogueren seguir les seues esbojarradament accelerades improvisacions. A partir d'un cert moment a la dècada dels quaranta, amb uns acompanyants fixos, va començar una etapa de treballs en trio, que va ser molt fructífera professionalment, segurament la més profitosa de la seua vida.

Però d'això parlarem i escoltarem coses al següent programa.

JoAnne Brackeen: Una innovadora i autodidacta pianista de jazz-2

 Programa 737

 

"M'encanten tots els escenaris musicals per igual, ja siga en solitari, trio, quartet, etc. Si toque massa en una combinació, comence a voler fer-ne una altra. M'agrada més la complexitat i la intimitat d'un petit grup que una big band perquè hi ha més espai per a la creativitat espontània. Aquesta és la meua preferència, però qui sap? Això pot canviar”.

- Joanne Brackeen

L'autodefinidora frase que encapçala el blog és prou explicativa per entendre què és i com vol tocar el seu piano la JoAnne Brackeen. En efecte, a la música que escoltareu en el programa podeu copsar, mínimament, com s'enfronta al teclat: sense límits estilístics, sense manies sonores i amb la desimboltura i la llibertat que ella li demana a la música, unida a la seua solvència tècnica, la imaginativa capacitat per a les improvisacions i les innovacions musicals que proposa.

És, per a una pianista quasi una obligació interpretar peces amb el teclat davant d'ella, sense més gent al seu costat, alguna vegada (o moltes). És així, amb la nuesa dalt de l'escenari, sols ella i el piano com, quasi obligadament, cal que diga la seua i, a ser possible, que eixe moment estiga gravat com a testimoni autèntic del seu tarannà artístic, sense adorns externs ni companyia que la puga ajudar o dialogar amb ella.

JoAnne Brackeen ha gravat, en tota la seua carrera, sols tres discos en solitari. Hui n'escoltarem dos, allunyats quasi un quart de segle entre ells, gravats en estudi. El tercer va ser una actuació en directe l'any 1989 on interpretava versions i peces pròpies.

Al meu parer, són els gravats a l'estudi els que millor deixen copsar la seua creativitat, el seu estil, percussiu quan pertoca, dolç i suggerent quan la peça ho demana, i els seus recursos tècnics i estilístics que abasten, en allò que pertoca al jazz, la total història d'esta música negro-africana, que ha conquerit el món sencer. En els discos es poden escoltar música "stride", booguie-wooguie, dolces balades, bop estricte -on demostra la seua excel·lent tècnica pianística- fins a arribar a peces que sonen tant a free-jazz com a música de les avantguardes europees de la primera meitat del segle XX. Tot això passant, de vegades, per la música afro-cubana i brasilera.

El primer disc a escoltar, anomenat "Mythical Magic", publicat el 1978, és un recull de peces pròpies, gravat sols tres anys després del seu primer àlbum com a titular (que escoltàreu al programa anterior). En ell s'expressa de forma lliure i personal, després d'haver estat formant part de diversos "combos" i, fonamentalment, treballat com a pianista dels -ni més ni menys- Jazz Messengers d'Art Blakey, amb un estil ja molt propi, imaginatiu en les composicions/improvisacions i audaç en les formes, unes característiques que l'han acompanyat al llarg de tota la seua carrera.

El segon disc que escoltarem s'anomena "Popsicle Illusion" i en ell, quasi vint-i-cinc anys després - any 2000- ens arravata amb un grapat de temes propis i algunes imaginatives versions del "Michelle", de Lenon i McCartney, "Bess, You Is My Woman Now", de l'òpera dels germans Gershwin, plena de lirisme i una innovadora visió del famós "Nature Boy" de George Alexander Aberle ("eden ahbez") que va popularitzar la veu de Nat "King" Cole.

Com que, gràcies a "la xarxa" es poden escoltar tots dos àlbums fàcilment, he optat per presentar-los fent-ne una tria d'ambdós com a "carta de presentació", al meu programa, d'esta important compositora i pianista que ha encetat i obert innovadors camins en la música que, de segur, seran aprofitats per més gent.

La història de pianistes de jazz, no inclou sols a Bud Powell, Herbie Hancock, Bill Evans, Oscar Peterson, el pioner Art Tatum, Thelonious Monk o Keith Jarrett, entre altres destacats, sinó que cal incloure a dones com Mary Lou Williams, Lil Hardin Armstrong o Carla Bley i, evidentment, a JoAnne Brackeen.

"El quintet" de Miles Davis 1955-1957: Suc del jazz més pur

Programa 653

L'inquiet Miles Davis, nascut el 26 de maig de 1926 i, fregant la trentena, ja estava consolidat com un dels "tòtems" del jazz d'aleshores, potser sols per sota del recentment desaparegut "Charlie Parker", mort el 12 de març de 1955.

Amb Miles el "bebop" potser arribava a un màxim de la seua expressivitat i perfecció, encara que la petjada de "Bird" era aclaparadora en la gent de la seua generació; evidentment amb el seu company Dizzy Gillespie, i amb noms, entre d'altres, del guitarrista Charlie Christian, els pianistes Thelonious Monk o Bud Powell, el bateria Kenny Clarke, etc.

Però Miles Davis encara que es trobava còmode amb l'estil "bopper", tenia al cap altres noves idees, noves intuïcions, que varen cristal·litzar sota la tutela de Gil Evans en la trilogia de discos del "Porgy and Bess", "Kind of Blue" i "Sketches of Spain", gravats entre 1959 i 1960, entre altres col·laboracions.

Encara queda en Davis una clara petjada de l'estil "cool" que ell havia conreat -i quasi inventat, amb Gil Evans- a mitjans de la dècada anterior ("Birth of the cool"), i que als discos que s'escolten en aquest programa són palesos, per exemple, amb la quasi omnipresent utilització de la sordina en la trompeta de Davis i el seu lirisme.

El mític quintet que, després d'algunes variacions, consolidà Davis, estava format per John Coltrane al saxo tenor -de la seua edat i també amb un cap bollint d'idees, no sols musicals...- Red Garland al piano, Paul Chambers a baix i la bateria de Philly Jo Jones. Amb eixa formació i l'addició de Cannonball Adderley un cert temps, va estar fent una llarga sèrie d'actuacions que els va fer un grup compacte, ben sincronitzat i amb idees comunes que s'expressaven amb gran facilitat i coherència i amb una sensible interacció.

Com que la Columbia estava ja intentant fitxar Davis, però encara li restaven dos anys de contracte amb Prestige, Davis va fer una proposta a Van Gelder, el mític enginyer de Prestige: gravaria amb Prestige el material per als quatre LP que encara tenia contractats, però les gravacions no eixirien a la llum fins que no acabara el contracte, simultaniejant la seua publicació amb els nous projectes amb Columbia (i Gil Evans, clar). La Prestige acceptà el tracte i en dues maratonianes sessions, l'onze de maig de 1956 i el vint-i-sis d'octubre de 1956, varen gravar, sense assajos previs, a "presa" única, tot el material necessari.

"Coockin", tret el 1957, "Relaxin" el 1958, "Workin" el 1960 i "Steamin" el 1961, varen ser el resultat d'aquelles gravacions on un quintet ben engreixat, rodat en un enorme grapat d'actuacions al llarg de tres anys, va regalar-nos unes gravacions d'IMPRESCINDIBLE escolta per a qualsevol que vulga saber QUÈ ÈS el jazz, quan aquell arbre encara no havia generat l'enorme brancat que hui abasta arreu del món.

Les mil i una variacions, hibridacions... i algunes obres, definides com a "jazz" pels seus conreadors, són ja una altra generació de músiques, al meu parer. Amb la idea del jazz al cap, sí, però amb una enorme influència del que s'anomena "third stream", siga això el que siga. Una característica molt marcada, sobretot, al jazz europeu actual i no tant al fet als EUA.

En dos programes consecutius, escoltarem el que es puga d'aquests quatre LP, remasteritzats/digitalitzats pel mateix Van Gelder (com ha fet amb un enorme grapat d'antigues gravacions seues) perquè un CLÀSSIC, amb totes les lletres, del "jazz", ens duga de la mà al lloc on tot va explotar, després de la tasca dels pioners de la primera meitat del segle XX.

Ja dic, unes gravacions D'OBLIGATÒRIA ESCOLTA per qualsevol persona que vulga saber on començà (quasi) TOT el que ara s'escolta com a "jazz".

PUR SUC DE JAZZ.

Sonny Rollins: Primeres gravacions

Programa 480

Encara que des de l'any 2011 no li havien posat res al nostre programa, la imponent figura, musicalment i física, de Sonny Rollins -encara entre nosaltres, amb 90 anys d'edat des del 7 de setembre d'enguany- demanava una nova presència.

L'ocasió l'ha donada una troballa inesperada. Les freqüents re-edicions de discos antics, repassats i posats al dia en el seu so amb les sofisticades tècniques actuals, fan que, de tant en tant, apareguen en format CD venerables gravacions que, no sé si sempre paguen la pena l'esforç, però que, en aquest cas, està totalment justificat.

Es tracta de les primeres gravacions d'un xicot anomenat Sonny Rollins què allà als començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat, consolidava, amb les primeres gravacions, la nomenada que, des de ben jove (amb 17/18 anys) ja havia assolit tocant amb gent de prestigi com Bud Powell o J. J. Johnson a Nova York, i amb els quals ja estava gravant des del 1948, amb 18 anys.

Miles Davis es va fixar ben aviat en ell i, en canviar de gravadora i fitxar per la coneguda Prestige, va demanar que se li fera un lloc al seu catàleg, publicant discos sota el nom de Sonny Rollins.

Amb un estil que, inicialment bevia de les fonts de gent ja ben establerta, com Ben Webster o Coleman Hawkins, Davis va veure en ell una prometedora figura capaç d'assimilar les noves idees que li bullien al cap. Era el temps en què el líder indiscutible del jazz era Charlie Parker  i la seua revolució bop.

Va restar amb Miles fins el 1956 en què, finalment, es va decidir a formar el seu propi grup. L'evolució al llarg de la seua llarga vida, amb dues sonades aturades per "reflexionar" sobre el seu treball són una història coneguda que podeu trobar en qualsevol enllaç al seu nom a la xarxa. Una mostra de la seua inquietud per no quedar-se "fora" de l'evolució del jazz.

Un interès addicional del disc, aprofitat per Prestige per llançar el disc amb més "ganxo" comercial, està en què a les sessions de gravació apareixen, per separat en alguns casos i junts en quatre de les peces,  la gent del Modern Jazz Quartet, que llavors començava també la seua llarga trajectòria com la formació més estable, segurament, de la història del jazz: una quarantena d'anys!! Però eixa és una altra història...

Un mestre absolut del jazz no massa conegut: Martial Solal - I

 Programa 748

Lamentablement, la indústria musical té les seues normes i eixes normes marquen els gustos (?) i la popularitat dels músics, valorats no sols en funció de la seua qualitat, sinó que també pel lloc de naixement en més d'una ocasió.

A l'Olimp dels pianistes (i compositors i arranjadors i directors d'orquestra) del jazz, des del punt de vista de la popularitat, és a dir, del coneixement generalitzat per part -fins i tot- de la gent afeccionada a este gènere musical, no hi figuren massa persones no nord-americanes com el francés, nascut a Algèria quan era colònia francesa, Martial Solal.

Reconegut pels grans del jazz del seu temps, que es va estendre per la segona meitat del segle XX i part del XXI, Martial Solal, nascut de pares jueus algerians a Alger el 23-8-1927 i mort a Versailles el 12-12-2024, amb noranta-set anys, ha estat un pianista absolutament virtuós i admirat pels companys de professió de les dues vores de l'Atlàntic, compositor, arranjador i director, que malgrat arrencar la seua trajectòria com a "bopper" confés, influenciat -segons pròpia confessió- per Bud Powell en l'estil i per Erroll Garner en la tècnica, al larg de la seua llarga trajectòria vital i artística va saber evolucionar cap a un estil propi i reconeixible, no perdent mai ni els origens ni el pas de l'evolució msical del seu segle, no sols en el camp del jazz.

A casa se li va estimular a treballar la música, animat per sa mare, cantant d'òpera, iniciant-se ja a partir dels sis anys amb la guitarra, el clarinet i el piano; finalment el piano va guanyar la partida, amb un estil que, a poc a poc, anà conformant-se amb les influències més matineres del tàndem Grapelli-Reinhardt, que no varen ser abandonades en els ambients dels seus treballs per a big band dels anys vuitanta i posteriors, encara que els canvis operats en el món de la música -no sols del jazz- deixen escoltar-se clarament: dissonàncies, sons inesperats i nous, brusques variacions de ritme i de to i un quasi trencament de la línia melòdica tradicional; no debades va estar estudiant i treballant amb Pierre Boulez i el seu Ensemble Intercontemporain, i més gent de la seua corda de sons revolucionaris, que escoltarem en un pròxim programa.

Més estimat i conegut potser als Estats Units que a Europa -llevat de França, clar- l'onze d'abril de 2011, amb ja noranta-quatre anys, va fer una memorable actuació a l'auditori de la Llibreria del Congrés (la biblioteca nacional dels Estats Units de Nord-Amèrica), com a homenatge a la seua trajectòria a un gènere considerat per la gent d'enllà com a seu, encara que, evidentment, l'ona del jazz ja havia pegat unes quantes voltes al món.

Al programa de hui escoltarem interpretacions primerenques a piano de coneguts estàndars, que fan destacar el seu virtuosisme tècnic i improvisador i la primerenca influència del be-bop, i unes composicions singulars del mateix Solal amb un vibrafonista belga -"Fats" Sadi Lallemand- amb el qual va estar girant algun temps, gravacions que no ens fan recordar al Modern Jazz Quartet, car ací, malgrat que siguen composicions de Solal, el piano fa un discret contrapunt, cosa no encara freqüent aleshores al jazz, deixant el paper protagonista al vibrafonista.

I al pròxim programa continuarem amb el mestre Martial Solal.

Chick Corea. El mestre en la intimitat

Programa 280

Al començament del concert fet a Quebec a principis del 2014, Chick Corea diu que no té cap programa massa preparat i que va a tocar com si estiguera a la saleta de sa casa; una forma de dir que allò que anava a tocar era coses que, simplement, li agradaven.

El títol de "Portraits" fa referència, segons diu ell, a què les obres interpretades són la representació que per ell tenen els autors o les pròpies peces. És un àlbum doble on al primer CD hi ha cançons d'aquells artistes amics i admirats, de l'àmbit del jazz. A destacar la peça dedicada a Paco de Lucía, que admirava moltíssim i del qual era molt bon amic. És la peça més llarga del disc.

Al segon CD, que no escoltarem hui, es lliura a improvisar, més o menys, sobre peces de Scriabin i Bartók, músics que admira, i a interpretar una part de les peces contingudes en un dels seus discos de piano sol, "Children's songs", fet sota la influència del propi Bartók.
Malgrat les seues lleus desviacions del jazz, acostan-se al rock i al funkie -injustament criticades fortament per alguns crítics- la seua mestria dintre del món del piano de jazz contemporani...i de sempre és ja innegable i el seu nom lluirà permanentment com una de les estreles de la història del jazz al costat de gent com Bill Evans, Bud Powell o Thelonius Monk, per dir alguns noms.