Als anteriors dos programes vàrem escoltar Art Tatum, considerat com el primer músic de jazz que, tècnicament, havia assolit un domini complet del piano, amb la utilització completa dels pedals i una tècnica musical interpretativa que treia profit de totes les seues possibilitats expressives i sonores. Malgrat haver arribat a conéixer, i acceptar, les innovacions que a les acaballes dels 50' aparegueren, amb els "be-bop", no va integrar-se en aquest grup.
Més jove, car nasqué l'any 1924, 15 anys després de Tatum, Bud Powell, malgrat no arribar a la perfecció tècnica i musical d'aquell, sí que va integrar-se, totalment, en les noves concepcions que, liderades per Charlie Parker, trencaren absolutament amb la imatge del jazz com a música per a ballar, com era el cas de la que estava de moda la dècada anterior, el swing.
Nascut a Nova York, en una família de músics, va rebre ja als cinc anys la seua primera formació musical, a casa i fora d'ella, destacant ja a deu anys en interpretar a l'estil de Fats Waller en festes privades.
A mitjan anys 40', va conéixer Thleonius Monk, que al va apadrinar i introduir als cercles on, amb els modos avantguardistes de Charlie Parker, Dizzy Gillespie i el mateix Monk, estava quallant el "be-bop". El jove Powell, després d'algunes experiències amb l'orquestra de Cootie Williams, entre altres, va abandonar definitivament el "stride" al modo de Fats Waller i va integrar-se al grup inicial dels "boppers".
Amb una digitació vertiginosa de la ma dreta, el seu estil desenrotllava, a la perfecció, les concepcions estètiques del "be-bop" com a música a la qual calia prestar atenció, reclamant un paper semblant al que ja tenien els músics de l'anomenada música "culta": una manifestació de la sensibilitat, els sentiments i la necessitat expressiva dels afroamericans, que reclamaven el seu lloc a la història de la cultura, nord-americana inicialment, encara que la seua influència ja arribava aleshores als cercles més innovadors dels àmbits de la música culta europea.
La seua forma d'improvisar amb la mà dreta, de forma totalment vertiginosa, va fer que se'l batejara com al "Charlie Parker del piano" pels seus arpegis i cromatismes, que seguien les petjades de l'estil de Parker.
Amb els pianistes Art Tatum, Billy Kyle i Thelonious Monk, el trompetista Dizzy Gillespie i el saxofonista Charlie Parker, Powell aviat es va convertir en un dels pianistes de jazz més influents de l'època.
Als seus solos, Bud Powell va ser dels que van eliminar pràcticament les funcions més acceptades de la mà esquerra, que va ser reduïda a cops breus, sovint sincopats, d'acords de dues o tres notes que suporten línies llargues i senzilles amb la mà dreta, forma que es va convertir en l'enfocament acceptat per al jazz modern dels següents 20 anys. En el seu millor moment, Powell va tenir la velocitat i la destresa per mantenir-se i acoblar-se perfectament amb Parker i Gillespie en els seus solos. Sols l'arribada els anys seixanta de pianistes com McCoy Tyner o Bill Evans van renovar el piano jazzístic.
A la seua discografia, no massa abundant, es troba sovint àlbums on alternen peces a piano sol amb altres a trio, on va desenvolupar una
difícil tasca a causa de la seua forma velocíssima d'interpretar els solos.
La seua influència ha estat reconeguda per la majoria de pianistes posteriors: Horace Silver, Carmen McRae, Wynton Kelly, McCoy Tyner and Chick Corea, entre altres han declarat sentir-se, d'una manera o l'altra, hereus de les seues idees musicals. Cal destacar també la seua tasca com a compositor, amb destacades peces convertides en clàssics.
Les col·laboracions amb altres coneguts músics varen ser abundants, amb gent com Art Blakey, Dexter Gordon, Charles MIngus o J.J.Jhonson.
Lamentablement, la seua salut psíquica -amb la qual inclús feia broma- no va ser massa bona, això es va afegir a l'alcoholisme, entre altres causes, adquirit a les llargues nits de "jam sessions" amb alta ingesta de cervesa, i algun incident violent, el varen dur per més d'un any a un sanatori psiquiàtric als anys 1947/48. Tot plegat va anar degradant les seues capacitats.
Dos anys finals de vida errant, de vagabund i fins i tot dormint al carrer, varen acabar amb ell, físicament, encara que ja feia algun temps que era sols una trista ombra com a músic.
El 31 de juliol de 1966, amb 41 anys, va morir a un hospital de Nova York.
