A l'anterior programa varem glosar la importància i el paper que, en la consolidació del piano al jazz va tindre la figura, imprescindible, d'Art Tatum. Al programa de hui escoltarem al pianista com a membre -que no acompanyant- de grups que varien des de, fonamentalment, trios, a col·laboracions, més o menys esporàdiques, amb els seus contemporanis.
Cal dir que la petjada d'Art Tatum a la història del jazz es troba, fonamentalment, en la seua tècnica que aprofitava finalment totes les possibilitats expressives que l'instrument dóna (ús dels pedals, acords complexos, dissonàncies intencionades...), front a la "infrautilització" de les possibilitats expressives de l'instrument de anteriors pianistes, incloent-hi, gent tan destacada com Mary Lou Williams, Lennie Tristano, Willie “The Lion” Smith, James P. Johnson o el mateix Fats Waller, immediat predecessor de Tatum a l'estil "stride", del qual es reconeixia deixeble inicialment.
Però l'èxit comercial i la popularitat d'Art Tatum va vindre, fonamentalment, de les seues gravacions en format de trio. Un trio atípic per a l'època, format per ell, al piano, el guitarrista Tiny Grimes, canviat als quatre anys per altre guitarrista, Everett Barksdale, i el contrabaixista Slam Stewart. Amb eixa fòrmula que, durant molt de temps no va utilitzar cap pianista, llevat de Nat "King" Cole, bandejant la inclusió de la bateria, va aconseguir Art Tatum els seus millors èxits comercials durant la segona meitat dels anys 40' del segle passat.
Per una part no resulta sorprenent l'absència del bateria, donada la aclaparadora presència rítmica de Tatum. Pel altra part, tampoc és sorprenent que la formació del trio li costara de muntar, donada la seua vertiginosa forma d'improvisar, molt difícil de seguir per als acompanyants.
Al llarg de la seua carrera va compartir formacions amb gent tan destacada com Red Callender al baix, Buddy Rich o Jo Jones a la bateria o, fins i tot una curiosa formació amb Lionel Hampton, al vibràfon, clar, amb l'esmentat Buddy Rich. Totes estes formacions li varen reportar gran part del seu èxit comercial i popularitat.
La primera meitat dels anys 50', amb l'explosió del "be-bop" va suposar un cert enfosquiment per a ell al que, encara que encara que li agradava eixa innovació, no es sentia identificat amb ella. L'any 1953, ja fitxat per Norman Granz, va retornar a la cimera de la popularitat, amb el seu estil personal -mai imitat per cap artista posterior- amb una sèrie de gravacions, de les quals escoltareu alguna al programa, en àlbums on s'alternaven actuacions amb la formació corresponent i peces amb el seu piano sol.
La seua mala salut -i l'ingesta de grans quantitats de cervesa a les llargues nits de "jam sessions" en acabar les actuacions pagades, varen fer que l'any 1956 morira amb 47 anys a Nova York, el 4 de novembre, frustrant al món del jazz la possibilitat de la seua esperable evolució, en uns temps en què, després del "be-bop", una enorme onada de innovacions va inundar el món del jazz.
