Està neixent el "post-jazz"? Marius Neset es troba "Happy"

Programa 617

No és la primera vegada que escoltem a "Els Camins" la música d'aquest noruec que està permanentment amb la destral per obrir nous camins en la selva que s'ha convertit el món del jazz, on cadascú sembla que vol trobar "la pedra filosofal" del nou so.

Fa tres anys, als programes 489 i 490 descobríem l'existència del Marius Neset (ja amb set discos al carrer!!) per l'eixida al mercat als anys 2017 i 2019 d'uns treballs interessantíssims on la recerca sonora, en un d'ells amb el seu grup i en l'altre en un treball conjunt amb la London Sinfonietta, el feia destacar com un músic a seguir en la seua trajectòria en construcció, superant les expectatives d'una nova "Third Stream"

Tres anys i tres discos després, ens ofereix un disc al qual jo li veig una certa estructura de suite en algunes composicions, presentades com a peces soltes a la carpeta(?), que ens mostren un Marius Neset que sembla que ha trobat més la seua veu, encara que amb un "dilettantisme" estimulant. En esta ocasió el maridatge intentat no és amb els sons de la música clàssica -que sura, de tota manera, en alguns moments- sinó amb els sons del rock primerenc i el "soul", amb la inclusió també d'un variat ventall de ritmes que van dels aires caribenys a un evolucionat "funk" que, de tota manera, no amaga gens la seua filiació fonamentalment jazzística. Fragments de "free" amb petites introduccions de, fins i tot, aires de vals.

Com podeu comprendre, dit aixi, pot semblar que el resultat final és un poti-poti absurd i marejant. Doncs bé, no és així. El treball complet, que desborda alegria i vitalitat -sembla que la intenció del Marius Neset per a uns temps foscos...- amb un raconet on hi ha una peça, a duo amb el piano, que desborda lirisme i introversió -segurament un cert "relax" intencionat- és quelcom compacte i amb una línia sonora identificable, coherent, que s'"enten" perfectament.

També en la recerca d'un so actual utilitza, amb una enorme moderació i discreció, efectes de manipulació de sons (ondulacions del volum, alguns sons electrònics, ecos discretament ampliats,...) que, donada l'acurada construcció de les peces i els seus arranjaments -tot, autoria i arranjament...i producció, del propi Neset- passen desapercebuts en una primera escolta -aconsellable- car cal deixar eixos detalls per a una segona i gaudir  d'entrada de la bellesa del treball.

De segur que, pròximament, en farem un altre programa dedicat a aquest home, amb peces per a orquestra, camp que no ha abandonat gens.

No és pas l'únic que està intentant coses d'aquest tipus. Estarem ja davant d'un cert "post-jazz"? (Ja sé, una altra etiqueta, però, què voleu...)

El neixement d'un músic eclèctic: Marius Neset-2

Programa 490

Crec que al comentari del programa anterior, dedicat també a Marius Neset, vaig abundar suficientment en els aspectes positius i esperançadors de cara al futur d'aquest jove músic noruec.

Hui aneu a escoltar la segona part de la seua suite "Viaduct", de la qual vareu escoltar la primera part al programa anterior. No vaig a repetir allò que vaig dir al programa anterior sobre esta peça, una perfecta síntesis entre la música acadèmica, representada per la London Sinfonietta i el jazz, personificat en el grup de Marius Neset, ampliat per  a l'ocasió per alguns músics.

Per cert, espigolada la informació sobre aquesta obra, ja està clar el significat que li dóna el Marius Neset al títol de la peça. Al·ludeix  al fet de que aquesta obra està concebuda com una mena de pont entre els dos mons musicals presents a la seua composició. (“The reason it’s called Viaduct is that this is about a connection to different musical ideas,”) Segons explica el propi Neset a la web del disc.

Esta és la nòmina completa:

Marius Neset / tenor i soprano saxofon
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussion
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
London Sinfoniettadirigida per  Geoffrey Paterson

Voldria també esmentar, ja que al programa de ràdio no volia furtar-li temps a la música, el personal de "Circle of Chimes":

 Marius Neset / saxos tenor i soprano
Lionel Loueke / guitarra i veus
Andreas Brantelid / cello
Ingrid Neset / flauta, piccolo i flauta alto (germana del Marius Neset)
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussió
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió

I per què esmente totes estes persones? Doncs perquè crec que són noms que cal retindre a la memòria car elles i ells, entre altres, són noms a retindre els pròxims anys quan es parle d'allò que la indústria anomena "música de fusió" i que jo anomenaria, tot senzillament, (bona) música contemporània. Aquests músics, i altres com ells, recolzats a Europa, fonamentalment, per dues gravadores, ACT i ECM, ambdues radicades a Alemanya, què han apostat de forma decidida per la renovació musical en tots els camps, tant del jazz com de la clàssica (per exemple, Sofia Gubaidulina està molt present al catàleg d'ECM).

Esta vegada, al contrari del que va succeir amb algunes de les avantguardes de començaments del segle XX, pense que sí van a tindre continuïtat i que van a obris camins pels quals transitaran molts músics, fonamentalment europeus, els pròxims decennis, i que esta música sí va a connectar bé amb l'audiència melòmana, cosa amb la qual varen fracassar aquelles avantguardes del segle XX, majoritàriament. Als EUA es segueixen altres camins més apegats a la tradició jazzística, encara que també "contaminats" per les innovacions produïdes a la "clàssica". Allí el camí és, potser, una mica més pedregós, donat el poder omnímode de les multinacionals de música, i alguns d'ells estan refugiant-se en agrupacions de músics que formen un catàleg a base de l'auto-producció i el "micromecenatge", com el "segell"  Artist Share.

En definitiva que, afortunadament, el món (i no sols el de la música) continua rodant, per a bé... i per a mal.

Música sense fronteres: Marius Neset-1

Programa 489

 Cada cop més, i ja estic repetint-lo una miqueta massa, el món de la música -és dir, de la de veres, no de la industrial- va trencant fronteres de forma irreversible. En definitiva, com passa sovint a la història, es torna a descobrir "la sopa d'all". De fet, fins a l'arribada dels salons i els teatres burgesos, les músiques què s'escoltaven als palaus dels senyors i les que cantava el poble eren semblants, sinò iguals, i uns s'inspiraven en els altres i viceversa.

Fixeu-vos, per exemple, en les obres per a orquestra o de cambra de Bach i veureu que els ritmes que esmenten, com a forma rítmica de la peça musical, eren formes de ball què, evidentment , uns les ballaven amb tots els flocs i punyetes i el poble abillat "de diari".

Escoltant la música que fan els músics d'avantguarda al camp "seriós" i la que es fa pels músics de jazz més agosarats, tenen cada cop més difuminats els límits. Això, partint de l'asseveració de Duke Ellington: "De músiques n'hi ha sols de dues classes, la bona...i l'altra", que és el far que allumena els criteris d'aquest programa.

El músic que presentem hui té ja vuit discos trets al carrer al seu nom i un grapat d'altres en col·laboracions. Marius Neset (Marius Søfteland Neset), nascut a Noruega, amb una família musical per les quatre bandes, és d'aquest que, en qüestió d'estils, ha entrat com un elefant en una tenda de vidres. En efecte, les peces què anem a escoltar hui i el proper programa, una més i altra menys, són de catalogació poc clara. Potser el primer del qual aneu a escoltar dues peces, el "Circle of Chimes", és més clarament (?) jazz, però l'altre, el "Viaduct", executat amb la companyia d'una orquestra de cambra anglesa -la London Sinfonietta, especialitzada en música rabiosament contemporània- desafia totes les catalogacions possibles. L'únic antecedent comparable que em ve al cap és el de Frank Zappa.

Una oïda mitjanament entrenada, musicalment parlant, descobrirà sense massa dificultat ecos de Stravinsky (evidentíssims) però també de Debussy, de Mahler, de Bernstein, de Radiohead, de músics que ara en tenen menys de cinquanta anys... i un saxo tocat amb clares influències de Jan Garbarek o Michael Brecker, tot barrejat amb una enorme sensibilitat i una inspiració a la què, potser, li falta definir-se amb una veu pròpia més potent, però que aconseguix una íntima conjunció entre ambdós mons, sense transicions brusques, sense que l'oient puga dir, "ara és "clàssica, ara és jazz".

I, curiós, sempre rodejat de músics escandinaus o anglesos, que, sens dubte, han agafat majoritàriament la torxa de la innovació en la música. Al jazz també.

Com dic a la locució, si podeu agafar aquest programa i el pròxim i escoltar-los llevant la meua veu, o fer una recerca per la xarxa, escoltareu, sense que vos moleste, jo les peces senceres, sobretot el "Viaduct", una composició en forma de suite, que per exigències del temps del programa no he pogut posar sencera en un de sol, partint-lo en les dues parts que en té.

Seguiu aquest músic i escolteu les seues obres anteriors i/o compreu-vos els discs, que vos pagarà la pena. Ja us dic que l'evolució d'un disc al següent és meteòrica, però vos dirà per on van els tirs de l'evolució musical... no sols d'ell.