dijous, 28 de novembre de 2019

Música sense fronteres: Marius Neset-1

Programa 489

 Cada cop més, i ja estic repetint-lo una miqueta massa, el món de la música -és dir, de la de veres, no de la industrial- va trencant fronteres de forma irreversible. En definitiva, com passa sovint a la història, es torna a descobrir "la sopa d'all". De fet, fins a l'arribada dels salons i els teatres burgesos, les músiques què s'escoltaven als palaus dels senyors i les que cantava el poble eren semblants, sinò iguals, i uns s'inspiraven en els altres i viceversa.

Fixeu-vos, per exemple, en les obres per a orquestra o de cambra de Bach i veureu que els ritmes que esmenten, com a forma rítmica de la peça musical, eren formes de ball què, evidentment , uns les ballaven amb tots els flocs i punyetes i el poble abillat "de diari".

Escoltant la música que fan els músics d'avantguarda al camp "seriós" i la que es fa pels músics de jazz més agosarats, tenen cada cop més difuminats els límits. Això, partint de l'asseveració de Duke Ellington: "De músiques n'hi ha sols de dues classes, la bona...i l'altra", que és el far que allumena els criteris d'aquest programa.

El músic que presentem hui té ja vuit discos trets al carrer al seu nom i un grapat d'altres en col·laboracions. Marius Neset (Marius Søfteland Neset), nascut a Noruega, amb una família musical per les quatre bandes, és d'aquest que, en qüestió d'estils, ha entrat com un elefant en una tenda de vidres. En efecte, les peces què anem a escoltar hui i el proper programa, una més i altra menys, són de catalogació poc clara. Potser el primer del qual aneu a escoltar dues peces, el "Circle of Chimes", és més clarament (?) jazz, però l'altre, el "Viaduct", executat amb la companyia d'una orquestra de cambra anglesa -la London Sinfonietta, especialitzada en música rabiosament contemporània- desafia totes les catalogacions possibles. L'únic antecedent comparable que em ve al cap és el de Frank Zappa.

Una oïda mitjanament entrenada, musicalment parlant, descobrirà sense massa dificultat ecos de Stravinsky (evidentíssims) però també de Debussy, de Mahler, de Bernstein, de Radiohead, de músics que ara en tenen menys de cinquanta anys... i un saxo tocat amb clares influències de Jan Garbareck o Michael Brecker, tot barrejat amb una enorme sensibilitat i una inspiració a la què, potser, li falta definir-se amb una veu pròpia més potent, però que aconseguix una íntima conjunció entre ambdós mons, sense transicions brusques, sense que l'oient puga dir, "ara és "clàssica, ara és jazz".

I, curiós, sempre rodejat de músics escandinaus o anglesos, que, sens dubte, han agafat majoritàriament la torxa de la innovació en la música. Al jazz també.

Com dic a la locució, si podeu agafar aquest programa i el pròxim i escoltar-los llevant la meua veu, o fer una recerca per la xarxa, escoltareu, sense que vos moleste, jo les peces senceres, sobretot el "Viaduct", una composició en forma de suite, que per exigències del temps del programa no he pogut posar sencera en un de sol, partint-lo en les dues parts que en té.

Seguiu aquest músic i escolteu les seues obres anteriors i/o compreu-vos els discs, que vos pagarà la pena. Ja us dic que l'evolució d'un disc al següent és meteòrica, però vos dirà per on van els tirs de l'evolució musical... no sols d'ell.