Programa 429
La música clàssica o culta nord-americana ha tingut dues o tres cimeres. Evidentment, el fundador de eixa línia de treball va ser Aaron Copland.
És molt més popular, potser, el treball de Gershwin al qual li hem dedicat un programa ja en la primera temporada d'Els Camins de la Música i té varis programes dedicats a la seua música, a part les cites com a influència en altres músics.
Deixeble d'Aaron Copland va ser el nostre protagonista hui: Leonard Bernstein, segurament el primer director nord-americà format musicalment als EE.UU.
Amb una carrera plena d'èxits -el més conegut del qual és, òbviament, "West Side Story"- va ser pianista excel·lent, gran director, segurament un dels cinc o sis millors del segle XX, difusor i professor de música què, segurament, serà recordat més en la seua faceta de compositor que en les altres, encara que hi ha moltes gravacions com a director que es tenen com a "canòniques", sobretot de la música de Mahler.
Com que l'espai que tenim a aquest blog no és suficient per a lloar i parlar-ne sobre les múltiples facetes d'aquest personatge polièdric, no vaig a escriure massa més i vaig a donar-vos sols alguns enllaços on assabentar-se de la vida i miracles d'aquest personatge, músic genial i entregat difusor de la bellesa de la música.
Afortunadament, hui tenim eixa eina anomenada Internet on, si feu una cerca, en trobareu literalment centenars (o milers) de llocs dedicats a ell i la seua música. En concret a YouTube, en trobareu un bon grapat d'interpretacions seues i/o d'obres seues.
Heus ací uns quants per començar, a part de la pàgina de la wikipèdia enllaçada més amunt
https://leonardbernstein.com/ Completíssima pàgina en anglès sobre ell.
https://www.biography.com/people/leonard-bernstein-9210269
https://www.classicfm.com/composers/bernstein-l/ Música i biografia, en anglés.
https://www.classicfm.com/artists/gustavo-dudamel/guides/bernstein-mambo-simon-bolivar/
Fabulosa interpretació per part de Gustavo Dudamel al front de la Orquestra Simón Bolivar del "Mambo" de West Side Story
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aaron Copland. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aaron Copland. Mostrar tots els missatges
dijous, 14 de juny del 2018
dijous, 7 de juliol del 2016
La música "nacionalista" nordamericana: Aaron Copland
Programa 345
Qui diu que el nacionalisme musical sols va produir-se a Europa? Aaron Copland és una mostra de que no va ser així. No està molt clar si per influència de la corrent europea o per propi impuls, com a conseqüència de la paràlisi que, també dins del món cultural, va produir la Primera Guerra Mundial què, en realitat, va ser pràcticament europea.
Cal també tindre compte de que els EE.UU. estaven submergits en la gran depressió del 29 i molts músics varen decidir que calia fer una música que connectara amb el gran públic i contribuïra a alçar els ànims de la gent.
És evident que, en aquells moments, la música popular nord-americana per excel·lència era el jazz i esta va ser la primera font d'inspiració de molts dels músics de l'època. Dintre d'aquest grapat de músic hi havia gent com Gershwin, Bernstein i, és clar, el propi Copland, que també escoltà amb atenció la música de l'interior dels EE.UU.
Però un viatge a Paris on, sobretot, va estar tres anys prenent classes amb la coneguda Nadia Boulanger, van fer que el seu estil es fera més ambiciós amb obres que, encara que sense abandonar el seu "segell" nord-americà i l'ambició de poder arribar a un públic el més ampli possible, resultaren més ambicioses musical i estilísticament.
Dintre d'aquest camp se poden situar les dues obres que aneu a escoltar hui, una simfonia per orgue i orquestra -encàrrec de la pròpia Boulanger, que la va estrenar- i una simfonia de la qual escoltarem sols un fragment per manca de temps. El seu estil va ser prou eclèctic passejant-se per totes les novetats que anaven produïnt-se al món. Ell reconeix la influència de gent com Mahler o Stravinsky.
La seua popularitat com a compositor va ser també enorme als EE.UU. i arreu del món en ser el compositor de algunes bandes sonores de pel·lícules de gran èxit.
Qui diu que el nacionalisme musical sols va produir-se a Europa? Aaron Copland és una mostra de que no va ser així. No està molt clar si per influència de la corrent europea o per propi impuls, com a conseqüència de la paràlisi que, també dins del món cultural, va produir la Primera Guerra Mundial què, en realitat, va ser pràcticament europea.
Cal també tindre compte de que els EE.UU. estaven submergits en la gran depressió del 29 i molts músics varen decidir que calia fer una música que connectara amb el gran públic i contribuïra a alçar els ànims de la gent.
És evident que, en aquells moments, la música popular nord-americana per excel·lència era el jazz i esta va ser la primera font d'inspiració de molts dels músics de l'època. Dintre d'aquest grapat de músic hi havia gent com Gershwin, Bernstein i, és clar, el propi Copland, que també escoltà amb atenció la música de l'interior dels EE.UU.
Però un viatge a Paris on, sobretot, va estar tres anys prenent classes amb la coneguda Nadia Boulanger, van fer que el seu estil es fera més ambiciós amb obres que, encara que sense abandonar el seu "segell" nord-americà i l'ambició de poder arribar a un públic el més ampli possible, resultaren més ambicioses musical i estilísticament.
Dintre d'aquest camp se poden situar les dues obres que aneu a escoltar hui, una simfonia per orgue i orquestra -encàrrec de la pròpia Boulanger, que la va estrenar- i una simfonia de la qual escoltarem sols un fragment per manca de temps. El seu estil va ser prou eclèctic passejant-se per totes les novetats que anaven produïnt-se al món. Ell reconeix la influència de gent com Mahler o Stravinsky.
La seua popularitat com a compositor va ser també enorme als EE.UU. i arreu del món en ser el compositor de algunes bandes sonores de pel·lícules de gran èxit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)