Programa 449
Nascuda a Roma, el 4 de juny de 1966, durant la dècada final del segle XX,
Cecilia Bartoli va sorgir com potser la cantant preferida de concert del públic. La seva singular barreja de pirotècnia vocal, atractiu físic, intel·ligència musical i seducció del públic l'ha fet una diva incomparable.
Canta òpera, per descomptat, però només part de cada temporada i, per elecció, en un nombre limitat d'espais. Tot i que Montecarlo és la seva llar, els públics de Zürich són freqüents beneficiaris de la seva activitat operística, on dirigeix regularment
Nikolaus Harnoncourt, un dels dos conductors més influents de la seva carrera professional. EL Cherubino del Figaro de
Mozart el 1989, va ser oficialment el primer gran paper de la seua carrera. Els rols inicialment més coneguts varen ser en òperes de
Mozart i
Rossini. Sense comptar el xiquet pastor a l'edat de 9 anys a una Tosca a Roma, on el seu pare era un corista de carrera. Rossini era inicialment el seu repertori predominant, dirigida en la seua formació per sa mare, cantant també i què, com en el cas de la
Renata Tebaldi, l'acompanya sempre i és la seua professora de cant. Ha aparegut també en òperes de
Haydn.
Però el seu interès cada cop més, segons avançava la seua carrera, ha anant centrant-se en la recerca musicològica de compositors i obres poc conegudes, reflectida en enregistraments que inclouen un
primer CD de Vivaldi l'any 1999 acompanyada per
Il Giardino Armónico,amb el musicòleg italià
Claudio Osele com un assessor valuós del projecte
Vivaldi i les primeres arias operístiques de
Gluck, publicades com
"Dreams and Fables".
La pregunta és, després de mitja vida de cant,
"quo vadis"? Les seves òperes de Rossini no assoleixen la direcció que possiblement voldria l'autor. Però Bartoli té el cervell, l'encant, i la fama què una vegada experimentada és inamovible. El seu àlbum
Sacrificium va guanyar un premi Grammy el 2011 com a Millor Actuació Clàssica Vocal.
Però la gravació que la va projectar internacionalment, de la què escoltarem hui algunes peces, va ser la de l'any 1999, com hem dit, de l
'àlbum monogràfic sobre àries de Vivaldi, amb la valuosa col·laboració del conjunt d'
Il Giardino Armónico dirigit pel seu fundador, el virtuós flautista i director de la coneguda agrupació
,Giovanni Antonini, especialitzada en la interpretació d'autors dels segles XVII i XVIII amb instruments originals.
L'àlbum va ser un autèntic esdeveniment al món de la fonografia, pel fet de treure a la llum i als cartells dels teatres del món un bon grapat de música d'òpera de Vivaldi, arraconada fins aquell moment, que havia estat opacada per la fama de les seues Quatre estacions, i els concerts per a flauta i violí. Però
Vivaldi va composar
més de 200 òperes, que es sàpiga, de les què tan sols unes noranta s'ha conservat la partitura, en molts casos dispersa o incompleta, i va ser ací on la
Bartoli va incidir en gravar el seu famós àlbum.
L'originalitat del projecte estava en incloure un
extensíssim text, de vora seixanta pàgines, on la
Bartoli exposava els treballs duts a terme per l'elaboració del disc i el context de la música. Va ser, sembla, el primer llibre-disc editat, davant del dubte dels executius de la Decca que consideraven el projecte econòmicament suïcida. Però la
Bartoli se'n va eixir amb amb la seua i l'àlbum va marcar una fita en la història de la indústria fonogràfica, les petjades de la qual han seguit després molta gent, tant respecte dels treballs d'investigació musicològica d'obres oblidades o arraconades per les variacions dels gustos del públic, com per la publicació de voluminosos disco-llibres on s'explica el com i el perquè de les peces que figuren en les gravacions. Per estes terres tenim, almenys, dos exemples d'artistes que caminen per eixes rutes: La
Capella de Ministrers de Carles Magraner i les vàries agrupacions conduïdes pel català
Jordi Savall, les gravacions dels quals són autèntiques mini-tesis doctorals sobre les músiques gravades.
Doncs bé, al programa de hui escoltarem algunes d'eixes àries de
Vivaldi, mai gravades abans, que varen obrir la porta a un reviscolament en la representació de les seues òperes.
Una delícia autèntica en la veu excepcionalment dúctil, expressiva, de la
Bartoli, teòricament mezzosoprano, però a cavall entre la mezzosoprano i la soprano, amb una gran sensibilitat, una increïble tècnica i una sorprenent velocitat d'execució què admira per la seua perfecció.
Errata: Al programa esmentem la creació de la Fundació Cecilia Bartoli com creada el 2003. L'any real de la seua creació va ser el 2007
