Programa 372
Corria l'any 1989 i cinc xicots valencians, instrumentistes de metalls varis, una cosa prou freqüent a les nostres terres on les bandes donen tant de fruit i escampen, com qui no vol la cosa, cultura musical per tot arreu per on van o estan, varen decidir ajuntar-se. Per a fer què? Doncs el que sabien fer, tocar els seus instruments. I va nàixer el Spanish Brass Luur Metalls.
Però sembla que això no els va semblar suficient i decidiren que calia treballar un poc més la cosa i es dedicaren, per una part, a donar concerts per a la gent menuda, fent "l'indi" si calia, per atreu-re la seua atenció amb més facilitat i per a gaudi dels majors que hi anaven. Per l'altra varen constatar que hi havia poca música -o això els va semblar- per a grups de metalls com el seu, i es dedicaren a adaptar partitures, cosa prou freqüent, però també a fer o encomanar-ne a compositors que els feren música per a grups com el seu.
Des de l'any 1969 ha corregut molta aigua sota els ponts i, estranyament, contra el que és el més freqüent, no han deixat de formar grup i de tocar junts.
Supose que tots ells tindran també la seua trajectòria particular com a solistes, però el fet és que la il·lusió d'ensenyar i renovar-se no l'han perdut. De fet són professors en eixa espècie de "xamba" que ens ha caigut de tindre a València única de les poques sucursal que hi ha al món de la Berklee College of Music. Allí donen classe i, de tant en tant, es dediquen a rodar el món i a muntar festivals de música de metall a Alzira, Torrent...i no sé si en algun lloc més. Això sí, al "Cap i Casal" sembla que no hi ha hagut manera. A veure si amb els nous vents que bufen hi ha sort i no cal agafar el cotxe o el metro per veure els "saraos" lúdic-musicals que munten.
I ara a gaudir de la seua música al disc que varen gravar l'any 2008 amb el trio de jazz del pianista català Lluís Vidal, al qual, per cert, ja li hem dedicat algun programa ja fa anys, dedicat a la música de l'il·lustre català Frederic Mompou
què també va ser matèria del programa en la seua segona temporada.
Vos ho garantim: no serà la darrera vegada que ací escoltem/parlem a/amb la gent de la Spanish Brass.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Frederic Mompou. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Frederic Mompou. Mostrar tots els missatges
dijous, 23 de febrer del 2017
dissabte, 6 de juny del 2015
Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider-1
Camins 297
No, no és la primera vegada que al "Camins de la música" parlem de Maria Schneider. Ja li havíem dedicat tres programes per revisar la seua trajectòria fins el moment, fa tot just un any.
Però hui anem a emetre una autèntica primícia mundial car aneu a escoltar el disc al temps que es fa la presentació oficial al famosíssim "Birdland", el local més famós, segurament, de jazz arreu del món.
La història d'aquest fet té a veure amb que he estat col.laborador, via "crowdfunding" en la realització del disc què aneu a escoltar i que m'ha arribat, doncs, "acabat de treure del forn". De fet es va publicar el 20 de maig i l'aneu a escoltar ja.
El disc porta per títol "The Thompson Fields" i és un dels discos més bonics que he escoltat mai en la meua vida.
Amb un alé que ha estat definit, de forma molt escaient, com a "pastoral" i en format de "suite", de "facto", és una coŀ lecció de peces on evoca la seua infantesa al poble de Windom, Minnesota, a una zona rural on el contacte amb la natura, no contaminada encara pels hàbits urbanites, li fa aflorar tota una sèrie de sentiments íntims, lligats a la seua vida.
Tot el disc, què escoltareu al llarg de dos programes car la seua durada excedeix la del programa, està amarat d'íntims sentiments, sensibilitat, amor a la natura i, també, a les aus -que la fascinen; és membre d'una associació ornitològica- tot recordant -enyorant, potser- els dies primerencs de la seua vida.
La textura de la música em recorda, per moments, a Debussy o Mompou. Malgrat el destacat paper que en determinats moments tenen els solistes improvisant, la seua improvisació encaixa tan bé en l'ambient de la peça, que es diria escrita per la pròpia Maria: és una de les virtuts que li reconeixen els seus coŀ legues músics: que sap transmetre tan bé les seues idees i sensacions en dirigir -el seu únic instrument és...l'orquestra- que els intèrprets s'entreguen a allò que els arriba des del seu cos dirigint, car dirigeix amb tot el cos, amb una forma com de dansa, suggerent i evocadora, que encisa tant al públic com els seus músics.
Al pròxim comentari ampliarem la informació sobre aquest àlbum, en acurat format de "llibre-disc", amb comentaris de la pròpia autora i una estètica encisadora.
No, no és la primera vegada que al "Camins de la música" parlem de Maria Schneider. Ja li havíem dedicat tres programes per revisar la seua trajectòria fins el moment, fa tot just un any.
Però hui anem a emetre una autèntica primícia mundial car aneu a escoltar el disc al temps que es fa la presentació oficial al famosíssim "Birdland", el local més famós, segurament, de jazz arreu del món.
La història d'aquest fet té a veure amb que he estat col.laborador, via "crowdfunding" en la realització del disc què aneu a escoltar i que m'ha arribat, doncs, "acabat de treure del forn". De fet es va publicar el 20 de maig i l'aneu a escoltar ja.
El disc porta per títol "The Thompson Fields" i és un dels discos més bonics que he escoltat mai en la meua vida.
Amb un alé que ha estat definit, de forma molt escaient, com a "pastoral" i en format de "suite", de "facto", és una coŀ lecció de peces on evoca la seua infantesa al poble de Windom, Minnesota, a una zona rural on el contacte amb la natura, no contaminada encara pels hàbits urbanites, li fa aflorar tota una sèrie de sentiments íntims, lligats a la seua vida.
Tot el disc, què escoltareu al llarg de dos programes car la seua durada excedeix la del programa, està amarat d'íntims sentiments, sensibilitat, amor a la natura i, també, a les aus -que la fascinen; és membre d'una associació ornitològica- tot recordant -enyorant, potser- els dies primerencs de la seua vida.
La textura de la música em recorda, per moments, a Debussy o Mompou. Malgrat el destacat paper que en determinats moments tenen els solistes improvisant, la seua improvisació encaixa tan bé en l'ambient de la peça, que es diria escrita per la pròpia Maria: és una de les virtuts que li reconeixen els seus coŀ legues músics: que sap transmetre tan bé les seues idees i sensacions en dirigir -el seu únic instrument és...l'orquestra- que els intèrprets s'entreguen a allò que els arriba des del seu cos dirigint, car dirigeix amb tot el cos, amb una forma com de dansa, suggerent i evocadora, que encisa tant al públic com els seus músics.
Al pròxim comentari ampliarem la informació sobre aquest àlbum, en acurat format de "llibre-disc", amb comentaris de la pròpia autora i una estètica encisadora.
divendres, 26 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)