Una vida breu però fructífera: Lilí Boulanger

 Programa 638

Nascuda en una família de músics: el pare compositor d'òperes i d'altres peces i la mare mezzosoprano russa, ambdós treballant a l'Opera Comique de París, Lili Boulanger ( Olga Marie Juliette, dita “Lili” ) va néixer el 21 d'agost de 1893 i va tindre una vida breu però intensa.

Va tindre la desgràcia de contreure, als dos anys, una malaltia -tuberculosi intestinal- que la va tindre sempre amb una salut molt fràgil. Això, però, no li va impedir que aflorara el seu talent musical i que, amb sols 24 anys de vida, poguera escriure un relativament extens catàleg de peces dels tipus més variats.

Les seves composicions inclouen obres orquestrals o per a piano, orgue, violí, violoncel, oboè o flauta i, sobretot, vocals sobre poemes de Jammes, Maeterlinck o Musset, música coral, orquestral, de cambra i, fins i tot una òpera en cinc actes, La Princesse Maleine,  que va quedar inacabada.

Amb sis anys ja sabia llegir...música, encara que no paraules, i la seua precocitat va atreure prompte l'atenció del ja llavors reconegut compositor Gabriel Fauré, amic de la família, que va guiar les seues primeres passes al piano.

Estimulada per la seua germana inseparable -sis anys major que ella- la reconeguda mestra de músics Nadia Boulanger (programa 264), va començar molt prompte a compondre i als onze anys ja va escriure la primera obra registrada al seu "Quadern de composicions", una cançò sobre un poema de Claude Couturier.

El 1909, Lili Boulanger va ingressar al Conservatori de París a la classe de composició musical. El 1910 va publicar el seu primer treball aconseguit, "Waiting", una melodia sobre un poema de Maurice Maeterlinck. Va presentar "Per al funeral d'un soldat" a l'examen de composició l'any 1912 i va guanyar el premi Lepaulle. Aleshores va competir per primera vegada al Premi de Roma (una beca del govern francés per a una estada a la residència Médici) el mateix any, però la malaltia que l'afectava la va obligar a retirar-se de la competició. Es va presentar l'any següent i es va convertir, el 1913, en la primera dona a guanyar el primer Gran Premi de Roma de composició musical amb la seva cantata "Faust et Hélène". Va fer una primera audiència pública de l'obra el 16 novembre 1913 a càrrec dels Concerts Colonne al Théâtre du Châtelet i va tenir un gran èxit de públic i de crítica.

El 1914, Lili Boulanger va marxar a Itàlia amb la seva mare per unir-se als guanyadors del Prix de Rome a l'Acadèmia de França a Roma (Vil·la Mèdici). Durant aquesta primera estada de quatre mesos, escurçada per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, va començar a escriure els seus tres Salms (Ps. XXIV, CXXIX, CXXX), així com la seva "Antiga Pregària Budista", obres que no acabarà fins al 1917.

Malgrat la seua fràgil salut, tant ella com la seua germana varen trobar temps per col·laborar a la cura dels soldats ferits a la guerra.

Comença un cicle de melodies als anys 1913-1914, "Clairières dans le Ciel" a partir de poemes de "Tristesse" de Francis Jammes, del qual obté el permís per canviar el títol. Tria en particular tretze dels vint-i-quatre poemes del cicle. És la peça principal que anem a escoltar al programa de hui, aquestes tretze cançons, interpretades per Raquel Camarinha, soprano i Anne de Fornel, piano, dintre d'un àlbum CD doble, amb un recull de totes les cançons de les germanes Boulanger, gravat entre febrer i juny de l'any 2022 i publicat a començament del corrent 2023.

El 1918, va compondre "D'un soir triste", que existeix en diverses versions, inclosa una per a orquestra, què hui ecoltareu amb Anne de Fornel al piano i Emmanuelle Bertrand al violoncel. En el seu llit de mort, va dictar a la seva germana Nadia la seva obra final, el Pie Jesu.

Va morir a l'edat de vint-i-quatre anys el 15 de març de 1918, deu dies abans que Claude Debussy, un dels seus inspiradors principals -resulta evident escoltant la seua música- encara que la crítica també associa el seu estil al de Gabriel Fauré, el seu primer mestre, i al Wagner més jove.

La seua germana, Nadia, va deixar de compondre a partir de la seua mort; pensava que Lilí era l'autèntica gran música de la família i que la seua pròpia obra no gaudia de cap interés. No va deixar, però, el món de la música, com varem dir al programa corresponent.

Una dona més que, malgrat tindre una bona acollida al seu moment, la pàtina del temps i els canvis de gust ha arraconat dels programes. A França hi ha una reviscolada de les germanes, per exemple amb gravacions com esta que portem hui.

Un músic que deixa petjada: Philip Glass

Programa 621

 

No hi ha cap raó per a que parlem un poc de Philip Glass que l'oportunitat, ocorreguda a meitat de l'any passat, 2022, en que una fundació de matriu bancària li va atorgar el premi anual   "Fronteres del Coneixement", en la seua variant musical, “por la seua extraordinària contribució a la creació musical i a l'òpera, amb gran impacte en la història de la música dels segles XX i XXI”.

Per una vegada i sense que siga precedent, estic profundament d'acord amb la definició que el jurat (bancari?) donava de la seua aportació a la música actual.

Les seues creacions no sempre són fàcils d'escoltar per a una oïda no entrenada en caminar per rutes no explorades. La seua molt reconeixible estructura, la definiria com a circular o, millor, d'espirals sonores que, com "volutes ascendents" de so, recorden, més que altra cosa en moltes ocasions, als "mantra" hindus, segurament com a característica derivada d'ensenyaments que li varen influir en les seues col.laboracions/aprenentatges amb Ravi Shankar.. Cal dir que també va passar per les mans de la gran "gurú" dels músics de més de mig segle XX, la Nadia Boulanger.

Encara que al nostre programa havíem escoltat música de Philip Glass en quatre ocasions, ja fa temps, crec que amb la intenció d'aquest programa, d'afany divulgador de músiques que no s'escolten habitualment, calia retornar a la figura d'aquest nord-americà que ha creat un món sonor original que, evidentment, ha obert un camí a allò que s'escolta a les sales de concert. 

Bé, a les sales de concert...i a les bandes sonores, a l'òpera, a la música de cambra, al món simfònic i, fins i tot, a les sonoritats de determinades formacions rockeres "malgré lui".

Un sol retret es pot fer a Philip Glass; el seu enorme èxit ha portat a que la seua producció, realment oceànica, potser l'haja dut a jugar amb excés a la repetició de fórmules, pròpies, això sí, per tractar d'acomplir amb els terminis dels compromisos d'encàrrecs de mig món. Malgrat tot, per entre la seua enorme producció, es poden espigolar un bon grapat d'obres cimeres d'una tasca que, com sembla per l'activitat que encara porta als seus 86 anys acomplits el darrer 31 de gener, encara podem esperar que done bons fruits.

Com que aquest programa no té més intenció que la de recordar, un cop més, la seua obra, hem triat dos exemples, un del temps dels seus començaments  i intencions declaratives, i altre del 2017, on podreu observar, analitzar la seua evolució i gaudir -si us agrada la seua original música- deixant-se dur i sense posar-li cap impediment artístic... o espiritual a la seua escolta.

La música "nacionalista" nordamericana: Aaron Copland

Programa 345

Qui diu que el nacionalisme musical sols va produir-se a Europa? Aaron Copland és una mostra de que no va ser així. No està molt clar si per influència de la corrent europea o per propi impuls, com a conseqüència de la paràlisi que, també dins del món cultural, va produir la Primera Guerra Mundial què, en realitat, va ser pràcticament europea.

Cal també tindre compte de que els EE.UU. estaven submergits en la gran depressió del 29 i molts músics varen decidir que calia fer una música que connectara amb el gran públic i contribuïra a alçar els ànims de la gent.

És evident que, en aquells moments, la música popular nord-americana per excel·lència era el jazz i esta va ser la primera font d'inspiració de molts dels músics de l'època. Dintre d'aquest grapat de músic hi havia gent com Gershwin, Bernstein i, és clar, el propi Copland, que també escoltà amb atenció la música de l'interior dels EE.UU.


Però un viatge a Paris on, sobretot, va estar tres anys prenent classes amb la coneguda Nadia Boulanger, van fer que el seu estil es fera més ambiciós amb obres que, encara que sense abandonar el seu "segell" nord-americà i l'ambició de poder arribar a un públic el més ampli possible, resultaren més ambicioses  musical i estilísticament.

Dintre d'aquest camp se poden situar les dues obres que aneu a escoltar hui, una simfonia per orgue i orquestra -encàrrec de la pròpia Boulanger, que la va estrenar- i una simfonia de la qual escoltarem sols un fragment per manca de temps. El seu estil va ser prou eclèctic passejant-se per totes les novetats que anaven produïnt-se al món. Ell reconeix la influència de gent com Mahler o Stravinsky.

La seua popularitat com a compositor va ser també enorme als EE.UU. i arreu del món en ser el compositor de algunes bandes sonores de pel·lícules de gran èxit.

Un ser imprescindible a la música del segle XX: Nadia Boulanger

Programa 264

No podiem acabar la present temporada del nostre programa, que hem volgut que fora monogràficament dedicada a musica feta per dones, sense la presència d'una de les persones què, sense tindre molta música composada per excés d'esperit autocrític, més ha influència ha tingut a la música del segle XX en tots els gèneres imaginables.

Nadia Boulanger ha estat la persona amb la qual han volgut estudiar per millorar-se artísticament una enorme quantitat de músics/ques, des de Michel Legrand a Philip Glass o la nostra anterior protagonista, Rhoda Scott.

Un dels seus alumnes, Ned Rorem, compositor nordamericà, va dir d'ella que era "la millor pedagoga musical que mai hi ha hagut".

Va ser compositora, pianista, organista, directora d'orquestra i, sobretot, professora de música. Us recomanem que li pegueu una ullada, en l'enllaç de la seua biografia, a la gernació de músics de tota classe i estil amb els què va treballar. 

Leonard Bernstein, un dels seus alumnes més coneguts, li professava una admiració sense límits i va publicar una emotiva transcripció de la seua visita al seu llit de mort.

Eixa admiració era el producte de la forma en què la professora els tractava: no els deia "com calia que feren les coses", tan sols els estimulava a que tragueren de dintre seu les pròpies capacitats, referències culturals, inspiracions, de manera que la seua musica tinguera "autenticitat".

El seu esperit crític va fer que reconeguera en la seua germana Lilí Boulanger, l'autèntica compositora de la família i que, arran de la seua prematura mort als 24 anys, decidira que, segons les seues paraules "les seues composicions eren absolutament prescindibles i, per tant, no calia fer-ne res". Tan sols resten un petit grapat de les seues obres.

No hi cap, en un breu espai com aquest, tota la magnitud de la seua obra pedagògica. Espigoleu per internet; hi ha una gran quantitat de referències a la seua activitat. Per exemple, va ser la primera dona què va dirigir grans orquestres de nomenada com la de la BBC, entre moltes altres.

A internet podeu trobar un documental biogràfic en francés, sotstitolat en anglés, que retrata molt bé el personatge. Un personatge IMPRESCINDIBLE per entendre molta de la música del segle XX.

Rhoda Scott: l'altra veu del HammondB - 2

Programa 263

Feta al club Saint Germain de Paris, on resideix des de l'any 1968, esta gravació en directe és destacada per la crítica com una de les més inspirades i "jazzístiques" dintre de la seua abundant producció. En ella també juga, com ho fa moltes vegades, amb mescles heterodoxes de músiques "clàssiques" interpretades en clau jazzística.

Coneguda com a Lady Barefoot, és a dir, la dama dels peus descalços, per ser eixa la forma en què interpreta l'orgue des dels temps de la seua infantesa, quan es llevà les sabates, que lo molestaven, en l'orgue de l'església de son pare, la Rhoda Scott no és, segurament, tan coneguda com es mereix pel seu allunyament del mercat USA, en viure a França des del 68' com hem dit, encara que, òbviament, fa gires pel seu país.

Una música sense massa complicacions tècniques ni estilístiques la seua, què s'escolta amb molt de gust com podreu comprovar en sentir el programa.

Per cert, el cas de la Rhoda Scott és un més d'aquells què varen anar a Paris per estudiar amb l'omnipresent Nadia Boulanger, a la qual anem a dedicar el pròxim programa.