Una vida breu però fructífera: Lilí Boulanger

 Programa 638

Nascuda en una família de músics: el pare compositor d'òperes i d'altres peces i la mare mezzosoprano russa, ambdós treballant a l'Opera Comique de París, Lili Boulanger ( Olga Marie Juliette, dita “Lili” ) va néixer el 21 d'agost de 1893 i va tindre una vida breu però intensa.

Va tindre la desgràcia de contreure, als dos anys, una malaltia -tuberculosi intestinal- que la va tindre sempre amb una salut molt fràgil. Això, però, no li va impedir que aflorara el seu talent musical i que, amb sols 24 anys de vida, poguera escriure un relativament extens catàleg de peces dels tipus més variats.

Les seves composicions inclouen obres orquestrals o per a piano, orgue, violí, violoncel, oboè o flauta i, sobretot, vocals sobre poemes de Jammes, Maeterlinck o Musset, música coral, orquestral, de cambra i, fins i tot una òpera en cinc actes, La Princesse Maleine,  que va quedar inacabada.

Amb sis anys ja sabia llegir...música, encara que no paraules, i la seua precocitat va atreure prompte l'atenció del ja llavors reconegut compositor Gabriel Fauré, amic de la família, que va guiar les seues primeres passes al piano.

Estimulada per la seua germana inseparable -sis anys major que ella- la reconeguda mestra de músics Nadia Boulanger (programa 264), va començar molt prompte a compondre i als onze anys ja va escriure la primera obra registrada al seu "Quadern de composicions", una cançò sobre un poema de Claude Couturier.

El 1909, Lili Boulanger va ingressar al Conservatori de París a la classe de composició musical. El 1910 va publicar el seu primer treball aconseguit, "Waiting", una melodia sobre un poema de Maurice Maeterlinck. Va presentar "Per al funeral d'un soldat" a l'examen de composició l'any 1912 i va guanyar el premi Lepaulle. Aleshores va competir per primera vegada al Premi de Roma (una beca del govern francés per a una estada a la residència Médici) el mateix any, però la malaltia que l'afectava la va obligar a retirar-se de la competició. Es va presentar l'any següent i es va convertir, el 1913, en la primera dona a guanyar el primer Gran Premi de Roma de composició musical amb la seva cantata "Faust et Hélène". Va fer una primera audiència pública de l'obra el 16 novembre 1913 a càrrec dels Concerts Colonne al Théâtre du Châtelet i va tenir un gran èxit de públic i de crítica.

El 1914, Lili Boulanger va marxar a Itàlia amb la seva mare per unir-se als guanyadors del Prix de Rome a l'Acadèmia de França a Roma (Vil·la Mèdici). Durant aquesta primera estada de quatre mesos, escurçada per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, va començar a escriure els seus tres Salms (Ps. XXIV, CXXIX, CXXX), així com la seva "Antiga Pregària Budista", obres que no acabarà fins al 1917.

Malgrat la seua fràgil salut, tant ella com la seua germana varen trobar temps per col·laborar a la cura dels soldats ferits a la guerra.

Comença un cicle de melodies als anys 1913-1914, "Clairières dans le Ciel" a partir de poemes de "Tristesse" de Francis Jammes, del qual obté el permís per canviar el títol. Tria en particular tretze dels vint-i-quatre poemes del cicle. És la peça principal que anem a escoltar al programa de hui, aquestes tretze cançons, interpretades per Raquel Camarinha, soprano i Anne de Fornel, piano, dintre d'un àlbum CD doble, amb un recull de totes les cançons de les germanes Boulanger, gravat entre febrer i juny de l'any 2022 i publicat a començament del corrent 2023.

El 1918, va compondre "D'un soir triste", que existeix en diverses versions, inclosa una per a orquestra, què hui ecoltareu amb Anne de Fornel al piano i Emmanuelle Bertrand al violoncel. En el seu llit de mort, va dictar a la seva germana Nadia la seva obra final, el Pie Jesu.

Va morir a l'edat de vint-i-quatre anys el 15 de març de 1918, deu dies abans que Claude Debussy, un dels seus inspiradors principals -resulta evident escoltant la seua música- encara que la crítica també associa el seu estil al de Gabriel Fauré, el seu primer mestre, i al Wagner més jove.

La seua germana, Nadia, va deixar de compondre a partir de la seua mort; pensava que Lilí era l'autèntica gran música de la família i que la seua pròpia obra no gaudia de cap interés. No va deixar, però, el món de la música, com varem dir al programa corresponent.

Una dona més que, malgrat tindre una bona acollida al seu moment, la pàtina del temps i els canvis de gust ha arraconat dels programes. A França hi ha una reviscolada de les germanes, per exemple amb gravacions com esta que portem hui.

Un ser imprescindible a la música del segle XX: Nadia Boulanger

Programa 264

No podiem acabar la present temporada del nostre programa, que hem volgut que fora monogràficament dedicada a musica feta per dones, sense la presència d'una de les persones què, sense tindre molta música composada per excés d'esperit autocrític, més ha influència ha tingut a la música del segle XX en tots els gèneres imaginables.

Nadia Boulanger ha estat la persona amb la qual han volgut estudiar per millorar-se artísticament una enorme quantitat de músics/ques, des de Michel Legrand a Philip Glass o la nostra anterior protagonista, Rhoda Scott.

Un dels seus alumnes, Ned Rorem, compositor nordamericà, va dir d'ella que era "la millor pedagoga musical que mai hi ha hagut".

Va ser compositora, pianista, organista, directora d'orquestra i, sobretot, professora de música. Us recomanem que li pegueu una ullada, en l'enllaç de la seua biografia, a la gernació de músics de tota classe i estil amb els què va treballar. 

Leonard Bernstein, un dels seus alumnes més coneguts, li professava una admiració sense límits i va publicar una emotiva transcripció de la seua visita al seu llit de mort.

Eixa admiració era el producte de la forma en què la professora els tractava: no els deia "com calia que feren les coses", tan sols els estimulava a que tragueren de dintre seu les pròpies capacitats, referències culturals, inspiracions, de manera que la seua musica tinguera "autenticitat".

El seu esperit crític va fer que reconeguera en la seua germana Lilí Boulanger, l'autèntica compositora de la família i que, arran de la seua prematura mort als 24 anys, decidira que, segons les seues paraules "les seues composicions eren absolutament prescindibles i, per tant, no calia fer-ne res". Tan sols resten un petit grapat de les seues obres.

No hi cap, en un breu espai com aquest, tota la magnitud de la seua obra pedagògica. Espigoleu per internet; hi ha una gran quantitat de referències a la seua activitat. Per exemple, va ser la primera dona què va dirigir grans orquestres de nomenada com la de la BBC, entre moltes altres.

A internet podeu trobar un documental biogràfic en francés, sotstitolat en anglés, que retrata molt bé el personatge. Un personatge IMPRESCINDIBLE per entendre molta de la música del segle XX.

La música "nacionalista" nordamericana: Aaron Copland

Programa 345

Qui diu que el nacionalisme musical sols va produir-se a Europa? Aaron Copland és una mostra de que no va ser així. No està molt clar si per influència de la corrent europea o per propi impuls, com a conseqüència de la paràlisi que, també dins del món cultural, va produir la Primera Guerra Mundial què, en realitat, va ser pràcticament europea.

Cal també tindre compte de que els EE.UU. estaven submergits en la gran depressió del 29 i molts músics varen decidir que calia fer una música que connectara amb el gran públic i contribuïra a alçar els ànims de la gent.

És evident que, en aquells moments, la música popular nord-americana per excel·lència era el jazz i esta va ser la primera font d'inspiració de molts dels músics de l'època. Dintre d'aquest grapat de músic hi havia gent com Gershwin, Bernstein i, és clar, el propi Copland, que també escoltà amb atenció la música de l'interior dels EE.UU.


Però un viatge a Paris on, sobretot, va estar tres anys prenent classes amb la coneguda Nadia Boulanger, van fer que el seu estil es fera més ambiciós amb obres que, encara que sense abandonar el seu "segell" nord-americà i l'ambició de poder arribar a un públic el més ampli possible, resultaren més ambicioses  musical i estilísticament.

Dintre d'aquest camp se poden situar les dues obres que aneu a escoltar hui, una simfonia per orgue i orquestra -encàrrec de la pròpia Boulanger, que la va estrenar- i una simfonia de la qual escoltarem sols un fragment per manca de temps. El seu estil va ser prou eclèctic passejant-se per totes les novetats que anaven produïnt-se al món. Ell reconeix la influència de gent com Mahler o Stravinsky.

La seua popularitat com a compositor va ser també enorme als EE.UU. i arreu del món en ser el compositor de algunes bandes sonores de pel·lícules de gran èxit.

Un músic que deixa petjada: Philip Glass

Programa 621

 

No hi ha cap raó per a que parlem un poc de Philip Glass que l'oportunitat, ocorreguda a meitat de l'any passat, 2022, en que una fundació de matriu bancària li va atorgar el premi anual   "Fronteres del Coneixement", en la seua variant musical, “por la seua extraordinària contribució a la creació musical i a l'òpera, amb gran impacte en la història de la música dels segles XX i XXI”.

Per una vegada i sense que siga precedent, estic profundament d'acord amb la definició que el jurat (bancari?) donava de la seua aportació a la música actual.

Les seues creacions no sempre són fàcils d'escoltar per a una oïda no entrenada en caminar per rutes no explorades. La seua molt reconeixible estructura, la definiria com a circular o, millor, d'espirals sonores que, com "volutes ascendents" de so, recorden, més que altra cosa en moltes ocasions, als "mantra" hindus, segurament com a característica derivada d'ensenyaments que li varen influir en les seues col.laboracions/aprenentatges amb Ravi Shankar.. Cal dir que també va passar per les mans de la gran "gurú" dels músics de més de mig segle XX, la Nadia Boulanger.

Encara que al nostre programa havíem escoltat música de Philip Glass en quatre ocasions, ja fa temps, crec que amb la intenció d'aquest programa, d'afany divulgador de músiques que no s'escolten habitualment, calia retornar a la figura d'aquest nord-americà que ha creat un món sonor original que, evidentment, ha obert un camí a allò que s'escolta a les sales de concert. 

Bé, a les sales de concert...i a les bandes sonores, a l'òpera, a la música de cambra, al món simfònic i, fins i tot, a les sonoritats de determinades formacions rockeres "malgré lui".

Un sol retret es pot fer a Philip Glass; el seu enorme èxit ha portat a que la seua producció, realment oceànica, potser l'haja dut a jugar amb excés a la repetició de fórmules, pròpies, això sí, per tractar d'acomplir amb els terminis dels compromisos d'encàrrecs de mig món. Malgrat tot, per entre la seua enorme producció, es poden espigolar un bon grapat d'obres cimeres d'una tasca que, com sembla per l'activitat que encara porta als seus 86 anys acomplits el darrer 31 de gener, encara podem esperar que done bons fruits.

Com que aquest programa no té més intenció que la de recordar, un cop més, la seua obra, hem triat dos exemples, un del temps dels seus començaments  i intencions declaratives, i altre del 2017, on podreu observar, analitzar la seua evolució i gaudir -si us agrada la seua original música- deixant-se dur i sense posar-li cap impediment artístic... o espiritual a la seua escolta.

Testimoni d'un creador, mestre de la improvisació: The Survivor's Suite de Keith Jarret

 

 A estes alçades, i amb un recorregit artístic que, com qui diu, començà amb tres anys ;-) , per l'any 1948 (havia nascut el 8 de maig de 1945, a Allentown, Pennsylvania, EUA), presentar Keith Jarret a una audiència mínimament assabentada del món musical resulta absurd.

Caldria recordar que el seu disc més venut, l'enregistrat a Colònia l'any 1975, tinc entés que té el rècord del disc més venut de tota la història de la indústria discogràfica, com a aval de la seua estima per part del públic melòman.

Havent passat per un bon grapat de les millors escoles de música dels EUA, i per algunes de les més selectes d'Europa, sempre aprenent, sempre conreant el seu enteniment musical, tant en institucions dedicades a la música clàssica occidental com al jazz, el seu solatge artístic és de tal calibre que sembla impossible d'abastar per una sola persona. Fins i tot es va permetre el "luxe" de renunciar a una estada amb la mítica Nadia Boulanger per perfeccionar el seu aspecte més "clàssic", perquè estava ja francament decidit a enfilar una trajectòria jazzística. En això no sé jo si ho va encertar...

En tot cas, la trajectòria de Keith Jarret va anar passant d'Art Blakey a Charles Lloyd, d'aquest a Miles Davis -breument- per acabar formant els seus propis grups i, molt destacadament, actuant en concerts a piano sols, amb les seues llargues, llarguíssimes improvisacions, que li van donar la seua definitiva cara, el seu definitiu segell personal. En eixe recorregut va anar tocant tots els estils que anaven eixint, amb una destacada incidència en allò que s'anomenà jazz-fussió, enlairat per Miles Davis, fonamentalment

Amb el seu quasi-infinit bagatge de cultura musical, perfectament assimilat i interioritzat, no ha tingut cap problema per tocar a Bach, Barber, Bartok o Mozart. De tota manera, on ha trobat definitivament la seua elecció personal més arrelada ha estat en els concerts a piano sol, i les improvisacions que, arran del famós concert de Colònia de l'any 1975, ha tingut un bon grapat de successors, afortunadament enregistrats i publicats per la companyia ECM, on el va fitxar el seu fundador i director, Manfred Eicher, com un dels seus primers artistes.

La informació sobre la seua vida i trajectòria es poden trobar en tants llocs que no cal que en pose cap; sols us enllaçaré una preciosa entrevista feta per un periodista de la ràdio pública nord-americana, la NPR, feta després que els dos infarts de l'any 2018 el retiraren, definitivament, de l'activitat artística, per haver perdut la mobilitat de la mà esquerra totalment, i quasi totalment de la mà dreta.

No és la seua una música per escoltar com a soroll ambiental de fons. La seua és una música que exigeix de l'audiència atenció, recolliment, interiorització.

Escolteu el programa, si us plau, amb eixa actitud.

Programa 649

Rhoda Scott: l'altra veu del HammondB - 2

Programa 263

Feta al club Saint Germain de Paris, on resideix des de l'any 1968, esta gravació en directe és destacada per la crítica com una de les més inspirades i "jazzístiques" dintre de la seua abundant producció. En ella també juga, com ho fa moltes vegades, amb mescles heterodoxes de músiques "clàssiques" interpretades en clau jazzística.

Coneguda com a Lady Barefoot, és a dir, la dama dels peus descalços, per ser eixa la forma en què interpreta l'orgue des dels temps de la seua infantesa, quan es llevà les sabates, que lo molestaven, en l'orgue de l'església de son pare, la Rhoda Scott no és, segurament, tan coneguda com es mereix pel seu allunyament del mercat USA, en viure a França des del 68' com hem dit, encara que, òbviament, fa gires pel seu país.

Una música sense massa complicacions tècniques ni estilístiques la seua, què s'escolta amb molt de gust com podreu comprovar en sentir el programa.

Per cert, el cas de la Rhoda Scott és un més d'aquells què varen anar a Paris per estudiar amb l'omnipresent Nadia Boulanger, a la qual anem a dedicar el pròxim programa.

Bernstein i Lluna: Joan Enric Lluna mira a Leonard Bernstein

 

Programa 743

La figura de Leonard Bernstein no cal ni tan sols, en un text tan breu com són els comentaris d'este pòdcast, lloar-la. És notòria la seua destacada presència en la música culta i popular, alhora, del segle XX als Estats Units d'Amèrica, com a compositor "genuïnament" nord-americà, on les seues fonts d'inspiració varen ser, fonamentalment, la música dels espirituals negres, el blues i, clarament, el jazz, sobretot el primerenc, i autor d'èxit de diverses peces destacades de l'"òpera" nord-americana, com Candide i, sobretot, West Side Story, que el portaren a la cimera de la popularitat. També cal destacar la seua tasca divulgadora i docent sent el primer director nord-americà de talla internacional format íntegrament al seu país, encara que, com molta gent, es passà també per casa de Nadia Boulanger, a Paris, durant un cert moment.

Doncs bé, heus ací que un destacadíssim músic valencià, solista de talla internacional de clarinet i director d'orquestra, Joan Enric Lluna, nascut el 1962, i que ja ha aparegut en algun moment al programa formant equip amb un dels músics que l'acompanya al disc que repassarem hui, també ha estat fascinat per la figura del nord-americà, que va escriure un bon grapat de peces per a clarinet, dedicades a coneguts clarinetistes de jazz (Woody Herman, Benny Goodman,...). Darrerament, està dedicant molts dels seus esforços en l'activitat d'un grup de cambra de vent, que anomenat Moonwinds -aprofita el seu cognom- engloba un grup de destacadíssims instrumentistes de vent de primer nivell.

Aprofitant totes eixes circumstàncies, Joan Enric Lluna va treure l'any 2018, commemorant el centenari del naiximent de Bernstein, un disc on interpreta peces tant de Bernstein com d'uns altres compositors, però que, d'una forma o altra, destacaven l'enorme petjada deixada pel nord-americà a la música occidental, amb la seua afortunada fusió de jazz i música occidental. Un d'ells també valencià, de Novelda, Òscar Navarro, també clarinetista i company de generació i amic de Joan Enric Lluna.

El CD, amb un molt bon llibret del qual reconec haver tret la major part de la informació per comentar-lo, conté tres composicions de Bernstein i altres tres on el paper del clarinet és destacat i també la influència del compositor homenatjat.

Cal destacar la presència al disc dels seus acompanyants, especialment la de Juan Carlos Garvayo al piano, enorme concertista de paleta i activitat variadíssima i projecció internacional i que ja ha aparegut al nostre programa, junt amb Salvador Bolón al cello, Toni García al contrabaix i Ignasi Doménech a la percussió, tots ells amics del Joan Enric Lluna i "del terreny" amb una, també, gran projecció i prestigi professional.

Com va dir Leonard Bernstein, no hi ha divisions entre música culta i popular, tot és música i ell va escriure de tots els gèneres. Per cert, en això coincideix amb la coneguda opinió de Duke Ellington de què sols hi ha dues classes de música, la bona... i l'altra.

Astor Piazzolla i Gerry Mulligan

Programa 185

Els qui escolteu amb freqüència aquest programa ja sabeu que tinc una especial debilitat pel Piazzolla, del qui podeu veure un interessant documental ací. 

 En aquest cas, amb ocasió d'una actuació a Itàlia del mestre argentí, es va trobar amb el seu amic Gerry Mulligan, amb el què havia coincidit com a alumne de Nadia Boulanger anys enrere. Era l'ocasió que esperaven feia temps per tocar junts i no la varen desaprofitar.

A destacar la ductilitat de Gerry Mulligan, què fa del seu saxo baríton un instrument "porteny" més.

Piazzola, 100 anys: Astor i el Kronos Quartet

 Programa 555

La música de l'Astor Piazzolla, ja escoltat en aquest programa mereix figurar en el quadre d'honor de la millor música del segle XX.

La seua audàcia en la renovació d'una música que  eixia de les capes de població més allunyades d'allò que s'anomena "cultura", la va fer pujar fins els mes alts límits de reconeixement -i estima- mundial. En un giravolt estilístic propiciat per la seua infantesa a Nova York, on escoltava el jazz dels anys 30', barrejat amb el substrat porteny i els ensenyaments al conservatori d'Alberto Ginastera, que el va fer conèixer i estimar la "gran música" i l'empenta final que, a Paris, li va fer Nadia Boulanger, va fer del tango un referent mundial, no sols de la música argentina, sinó de la "gran música".

Com que a altres programes anteriors -tan prompte com primera temporada, programa nº 8- ja vaig parlar d'ell, no vaig a fer un apunt biogràfic del personatge, fàcil de trobar.

Tan sols m'agradaria destacar la peça central del programa, la seua suite "Five Tango Sensations", escrita per a la gent del Kronos Quartet, gent que arrisca sempre, amb ell i el seu bandoneó, que, gravada l'any 90', en la seua darrera estada a un estudi car moriria poc després, és un prodigi de tècnica musical, inspiració, sentiment i enyor de la vida -que sembla ja sentia que se l'escapava- i una mostra de la sensibilitat, perfecció i capacitat d'adaptació dels Kronos Quartet, que fan de la suite una peça pràcticament perfecta musicalment i colpidora anímicament.

"Sí, es cierto, soy un enemigo del tango; pero del tango como ellos lo entienden. Ellos siguen creyendo en el compadrito, yo no. Creen en el farolito, yo no. Si todo ha cambiado, también debe cambiar la música de Buenos Aires. Somos muchos los que queremos cambiar el tango, pero estos señores que me atacan no lo entienden ni lo van a entender jamás. Yo voy a seguir adelante, a pesar de ellos."

Ástor Piazzolla, 1954.