Programa 387
Disc: Sonic.Art Saxophone Quartet - Philip Glass & Michael Nyman Works for Saxophone Quartet
La formació d'un quartet de saxòfons, sent aquesta una configuració per a la qual no hi ha repertori "clàssic" ( l'instrument es va inventar a mitjans del XIX ), denota un amor per la música contemporània, per les avantguardes. També un esperit inconformista. Les bandes militars i els circs i, més concretament, els pallassos, van popularitzar l'instrument fins que es va incorporar a músiques com el "jazz" i el "blues" per a assentar-se com un dels sons més recognoscibles de la música contemporània.
El Sonic.Art Saxophone Quartet es va fundar el 2005. En aquest temps s'han fet un lloc en els calendaris de les millors sales de concerts i han col·laborat amb molts compositors que han contribuït a engrandir el repertori. Integren el quartet Ruth Velten (saxo soprano), Alexander Doroshkevich (saxo alt), Annegret Schmiedl (saxo baríton)i el saxo tenor l'ocupa Adrian Tully, en una barreja de nacionalitats que es varen trobar a Berlin, tirant endavant el projecte.
Tornant al repertori del disc, tenim en ell tres obres, dues de Glass i una de Nyman. Escoltarem una de cadascú, no hi ha temps per a més, deixant arraconada l'adaptació de la música de "Mishima" per ser més popular.
El quartet per saxofons de Philip Glass és una cosa posterior a "Mishima" i va ser escrita pel seu autor el 1995, primer com un concert per a quartet de saxòfons i orquestra i, gairebé immediatament, reduïda per la seva interpretació exclusivament pels vents. Consta de quatre moviments. El primer d'ells presenta una d'aquestes característiques melodies del seu autor que semblen quedar inacabades quan entren en el cicle de repeticions. No obstant això, i aquest és el gran mèrit d'aquest tipus de música, després d'unes quantes iteracions, veiem el conjunt en perspectiva i tot encaixa. Tot i ser un moviment d'uns cinc minuts de durada, no és en absolut uniforme es poden distingir fins a sis seccions independents dins del mateix sent la cinquena una variació de la melodia inicial. El segon moviment del quartet és pura energia i està ple de sentit jazzístic. Probablement és una de les obres de Glass més properes a l'estil de Terry Riley un poc lluny del Philip Glass més popular. També ens sembla molt encertada la inclusió d'aquesta obra en aquest moment del disc ja que és la transició perfecta cap al següent autor, Michael Nyman, amb una manera d'escriure què té punts en comú. El tercer moviment del quartet ens mostra un d'aquests moments d'inspiració de Glass en els quals encerta amb la tecla justa i ens ofereix una melodia excepcional. Tancant el quartet, tenim un últim moviment amb un estil plenament "nymanesc", especialment si ho comparem amb alguns quartets de corda del compositor britànic.
Les "Songs for Tony" van dedicades pel músic al seu mànager i gran amic mort al començament de 1993. L'obra sembla condemnada a ocupar un segon pla per culpa de la seva existència "aïllada" com peça independent al marge d'un disc o una banda sonora i relegada a aparèixer en discos com aquest, en què es combinen obres de diferents autors. Una llàstima perquè mereix millor sort. Cadascun dels moviments funciona com una cançó en la qual els instruments del quartet gaudeix de paper solista com si d'una ària operística es tractés. El primer moviment és una joia plena de ritme de la qual sorgeix una melodia intensa. És, en realitat, una transcripció d'una obra composta un any abans per Nyman titulada "Mozart on Mortality". El segon moviment és una adaptació d'una de les composicions de la banda sonora d' "El Piano", últim gran contracte que Tony Simmons va aconseguir per Nyman abans de morir. El tercer moviment és una lenta i emotiva peça que el compositor tenia guardada per a una ocasió especial i va ser rescatada per aquest memorial. Tancant l'obra tenim una composició que el músic va escriure just després de rebre la trucada telefònica que li comunicava la mort de Tony, en un to prou lúgubre, perfectament explicable.
Tant Glass com Nyman són autors més que consagrats però les obres incloses en el disc d'avui no són les més habituals dels seus repertoris (sí que ho seria "Mishima" en la seva versió per a quartet de corda) per la qual cosa ens sembla una recomanació molt interessant. El quartet de saxòfons és una agrupació al so del qual no estem massa acostumats però que cada vegada inspira més autors per escriure les seves obres en aquest format.
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta philip glass. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta philip glass. Ordena per data Mostra totes les entrades
dijous, 15 de juny del 2017
dijous, 2 de febrer del 2023
Un músic que deixa petjada: Philip Glass
No hi ha cap raó per a que parlem un poc de Philip Glass que l'oportunitat, ocorreguda a meitat de l'any passat, 2022, en que una fundació de matriu bancària li va atorgar el premi anual "Fronteres del Coneixement", en la seua variant musical, “por la seua extraordinària contribució a la creació musical i a l'òpera, amb gran impacte en la història de la música dels segles XX i XXI”.
Per una vegada i sense que siga precedent, estic profundament d'acord amb la definició que el jurat (bancari?) donava de la seua aportació a la música actual.
Les seues creacions no sempre són fàcils d'escoltar per a una oïda no entrenada en caminar per rutes no explorades. La seua molt reconeixible estructura, la definiria com a circular o, millor, d'espirals sonores que, com "volutes ascendents" de so, recorden, més que altra cosa en moltes ocasions, als "mantra" hindus, segurament com a característica derivada d'ensenyaments que li varen influir en les seues col.laboracions/aprenentatges amb Ravi Shankar.. Cal dir que també va passar per les mans de la gran "gurú" dels músics de més de mig segle XX, la Nadia Boulanger.
Encara que al nostre programa havíem escoltat música de Philip Glass en quatre ocasions, ja fa temps, crec que amb la intenció d'aquest programa, d'afany divulgador de músiques que no s'escolten habitualment, calia retornar a la figura d'aquest nord-americà que ha creat un món sonor original que, evidentment, ha obert un camí a allò que s'escolta a les sales de concert.
Bé, a les sales de concert...i a les bandes sonores, a l'òpera, a la música de cambra, al món simfònic i, fins i tot, a les sonoritats de determinades formacions rockeres "malgré lui".
Un sol retret es pot fer a Philip Glass; el seu enorme èxit ha portat a que la seua producció, realment oceànica, potser l'haja dut a jugar amb excés a la repetició de fórmules, pròpies, això sí, per tractar d'acomplir amb els terminis dels compromisos d'encàrrecs de mig món. Malgrat tot, per entre la seua enorme producció, es poden espigolar un bon grapat d'obres cimeres d'una tasca que, com sembla per l'activitat que encara porta als seus 86 anys acomplits el darrer 31 de gener, encara podem esperar que done bons fruits.
Com que aquest programa no té més intenció que la de recordar, un cop més, la seua obra, hem triat dos exemples, un del temps dels seus començaments i intencions declaratives, i altre del 2017, on podreu observar, analitzar la seua evolució i gaudir -si us agrada la seua original música- deixant-se dur i sense posar-li cap impediment artístic... o espiritual a la seua escolta.
dijous, 27 de març del 2025
L'embolic del minimalisme i les formes (no sols) musicals: Michael Nyman
A un text extret d'una entrevista a Michael Nyman ( Stratford, Londres el 23 de març de 1944) diu:
"Bé, crec que la paraula "minimalista" en la música és molt interessant. Una de les moltes carreres que vaig tenir abans de convertir-me en compositor va ser com a crític musical. L'octubre de 1968 vaig anar a un concert aquí a Londres, i hi havia una peça de música d'un compositor danès més o menys desconegut anomenat Henning Christiansen, i em va impactar que la peça de música fos l'equivalent musical de l'art mínim.
(A l'article de l'Spectator on vaig fer la crònica vaig dir que...)Va ser un tipus de llançament d'una frase o referència. Però, des d'aquell moment de llançament el 1968, el terme "música mínima" s'ha aplicat a tot un grapat de música, principalment per compositors nord-americans i compositors europeus que es diu que estan influenciats per aquests compositors nord-americans. Però com dic, quan vaig inventar el terme "música mínima", estava revisant una actuació específica d'un compositor danès que ningú havia sentit mai."
L'embolic estava servit.
L'art minimalista ja era una etiqueta utilitzada per gent molt variada que, a mitjans del segle XX, feia pintures, esculptures, arquitectura i d'altres objectes, de dificil qualificació per als "estandards" estètics de l'època.
En la música, cal esmentar, fonamentalment a un parell de compositors emblemàtics nordamericans: Steve Reich i Philip Glass. A Europa, les seqüeles de les audàcies de Stockhausen i Boulez havien trencat de forma radical amb els clàssics conceptes musicals (harmonia, to, ritme...).
A meitat camí entre ambdues posicions, al Regne Unit un grup de compositors experiment"Quina música no ha estat d'avantguarda en algun moment de la història?aven amb les noves formes; és en aquest punt on es troba Michael Nyman que és, des del punt de vista del reconeixement general, el compositor "minimalista" més estimat, famós i prolífic junt amb Philip Glass.
Un bon resum de tot el que tracte d'explicar el podeu trobar a la Wikipèdia, encara que no trobareu enlloc una "exacta" definició del terme i característiques de l'estil (?).
Michael Nyman, que va començar a treballar de molt jove amb gent com Brian Eno, l'ex-Roxy Music que va abandonar el pop per endinsar-se al món de les avantguardes musicals, va tindre l'oportunitat de fer música per a algunes peŀlícules de Peter Greenaway, un director molt experimental de mitjans dels 80' i els 90', amic seu. Però el seu salt a la popularitat es va donat amb la banda sonora de la peŀlícula "El Piano", de la neozelandesa Jane Campion, que va ser guardonada amb varis Oscars, però que va resultar el trampolí a la fama de Michael Nyman, que va vendre, literalment, milions de còpies de la seua exceŀlent banda sonora, de la qual escoltareu una petita suite, junt amb altres fragments d'algunes de les peŀlícules del Greenaway.
Al pròxim programa vos proposaré més música del Nyman que ha escrit per a tots els géneres musicals, des del piano, a la música de cambra i fins a òperes, génere que ell diu que és el qui més li agrada.
Feu una ullada (escoltada) a les peces que us propose, perque com va dir un crític musical:
"Quina música no ha estat d'avantguarda en algun moment de la història?
dissabte, 21 de febrer del 2015
Philips Glass i les formes clàssiques: els quartets de corda
Programa 283
Philip Glass és un músic controvertit, com quasi totes les persones que, en qualsevol camp de l'activitat humana, se n'escapen dels camins coneguts i trien anar per sendes estretes...o per obrir-ne una de nova. El camp de la música no és pas una excepció; no ho ha estat mai. Les novetats quasi sempre han estat mal acollides inicialment. Stravinsky, per exemple, es va escoltar una sonora xiulada i un bon escàndol en estrenar, qui ho diria ara, "La consagració de la primavera".
El nostre protagonista de hui, sense ser un trencador total, sí que va caminar sempre per camins estrets, sobretot al seu començament als anys 70 del segle XX, quan tenia que treballar arreglant electrodomèstics per poder menjar.
Quaranta anys després les orquestres de prestigi i els programmadors se'l "rifen" per encomanar-li encàrrecs d'obres a estrenar.
No tothom ha acceptat de tota manera, encara hui, el seu estil personal, però, si escolteu amb atenció les dues obres completes que anem a posar al programa de hui, amb més de vint anys de diferència en la seua concepció, trobareu que ha estat fidel a si mateix i que ha aconseguit obres d'una bellesa indubtable...almenys al meu parer. Per això vos les propose per a escoltar-les amb atenció.
Són obres de llarga tradició al món de la música occidental, els quartets de corda. Seran el nº 1 i el nº 5, amb un tast del nº 2 per completar el programa.
Pareu atenció i fruïu de la seua bellesa i el seu so "entremaliat" que ens penetra com un mantra.
Els intèrprest seran els britànics Smith Quartet i el famós -amb mereixement- Kronos Quartet. Tota una garantia.
Philip Glass és un músic controvertit, com quasi totes les persones que, en qualsevol camp de l'activitat humana, se n'escapen dels camins coneguts i trien anar per sendes estretes...o per obrir-ne una de nova. El camp de la música no és pas una excepció; no ho ha estat mai. Les novetats quasi sempre han estat mal acollides inicialment. Stravinsky, per exemple, es va escoltar una sonora xiulada i un bon escàndol en estrenar, qui ho diria ara, "La consagració de la primavera".
El nostre protagonista de hui, sense ser un trencador total, sí que va caminar sempre per camins estrets, sobretot al seu començament als anys 70 del segle XX, quan tenia que treballar arreglant electrodomèstics per poder menjar.
Quaranta anys després les orquestres de prestigi i els programmadors se'l "rifen" per encomanar-li encàrrecs d'obres a estrenar.
No tothom ha acceptat de tota manera, encara hui, el seu estil personal, però, si escolteu amb atenció les dues obres completes que anem a posar al programa de hui, amb més de vint anys de diferència en la seua concepció, trobareu que ha estat fidel a si mateix i que ha aconseguit obres d'una bellesa indubtable...almenys al meu parer. Per això vos les propose per a escoltar-les amb atenció.
Són obres de llarga tradició al món de la música occidental, els quartets de corda. Seran el nº 1 i el nº 5, amb un tast del nº 2 per completar el programa.
Pareu atenció i fruïu de la seua bellesa i el seu so "entremaliat" que ens penetra com un mantra.
Els intèrprest seran els britànics Smith Quartet i el famós -amb mereixement- Kronos Quartet. Tota una garantia.
dissabte, 14 de juny del 2014
Unes germanes molt especials: les germanes Labèque, i 2
Programa 259
Com ja varem comentar, el ventall de peces interpretades per les germanes Labèque abasta, com a mínim des del segle XVII fins... despús demà.
La seua cerca incansable de noves partitures a interpretar ha fet reviscolar un grapat de partitures de compositors coneguts, però que no són habitualment interpretades per ser per a eixa modalitat, un tant minoritària, que són el piano a quatre mans o les partitures per a dos pianos.
El programa de hui és una mostra d'estils tan variats que van, des de J.S.Bach als minimalistes, passant pels orígens del jazz. Algú dóna més!?
Una peça de Bach amb Il Giardino Armónico, una altra d'un primerenc Philip Glass, uns fragments dels Amén de Messiaen -la gravació de la qual té l'origen en l'anècdota que esmentem al programa- i una impagable versió del Maple Leaf Rag, de Scott Joplin, formen el programa supervariat que hui ens ofereixen les germanes Katia i Marielle Lebèque
Com ja varem comentar, el ventall de peces interpretades per les germanes Labèque abasta, com a mínim des del segle XVII fins... despús demà.
La seua cerca incansable de noves partitures a interpretar ha fet reviscolar un grapat de partitures de compositors coneguts, però que no són habitualment interpretades per ser per a eixa modalitat, un tant minoritària, que són el piano a quatre mans o les partitures per a dos pianos.
El programa de hui és una mostra d'estils tan variats que van, des de J.S.Bach als minimalistes, passant pels orígens del jazz. Algú dóna més!?
Una peça de Bach amb Il Giardino Armónico, una altra d'un primerenc Philip Glass, uns fragments dels Amén de Messiaen -la gravació de la qual té l'origen en l'anècdota que esmentem al programa- i una impagable versió del Maple Leaf Rag, de Scott Joplin, formen el programa supervariat que hui ens ofereixen les germanes Katia i Marielle Lebèque
divendres, 19 de novembre del 2010
dijous, 23 de novembre del 2023
La transició entre els segles XIX i XX interpretada amb rigor i sensibilitat: El Quartet Emerson i Barbara Hannigan
El final del segle XIX, amb un cert cansament de les formes postromàntiques, va ser el punt de partida per a tota la revolució sonora, estilística i cultural que va explotar a les primeries del segle XX. Uns canvis autènticament revolucionaris que varen fer botar per l'aire les convencions estètiques que, almenys des de Bach, regien les formes de l'harmonia i la tonalitat.
Ja la figura totèmica de Beethoven havia capgirat moltes d'aquelles convencions, però la melodia, la tonalitat, encara perdurava com a l'embolcall que havia de ser el suport sonor de la música, i no sols de la "culta".
L'aparició de personalitats com les d'Alban Berg, Arnold Schönberg i Anton Webern, com a noms més representatius, varen conformar un espectacular viratge en els paràmetres de la música culta occidental ,que la història de la música ha batejat com a Segona Escola de Viena.
Sense aquelles personalitats iniciàtiques, no es podrien entendre compositors actuals com John Cage o Philip Glass, per esmentar dos noms que tothom identifica clarament amb un gir copernicà de les músiques actuals, i no sols en el camp d'allò que, per entendre'ns, anomenem "música culta".
Un veteraníssim quartet de corda, l'Emerson Quartet, ha decidit dissoldre's després de quaranta-set anys d'existència, treballant un repertori que ha anat fonamentalment enfocat al romanticisme i postromanticisme, encara que han estrenat també un bon grapat d'obres de compositors contemporanis o, per l'altre extrem, alguna cosa de Bach.
Per acomiadar-se com a formació, han decidit associar-se a la camaleònica artista canadenca Barbara Hannigan, amb la que ja havien treballat des dels anys 2012-2013, precisament interpretant, entre altres, una de les obres més emblemàtiques d'aquell període d'entre-segles, el Quartet nº2, Op. 10 d'Arnold Schönberg, obra que fa de frontissa al catàleg del compositor entre la tradició anterior i l'atonalitat. L'àlbum s'anomena Infinite Voyage
L'enorme estatura i ductilitat artística, musical i interpretativa, de l'Hannigan fa fàcil d'escoltar obres que, al seu moment -fa ja més de cent anys- resultaven inaudibles per a molta gent i que, encara ara, ni tothom està disposat a escoltar ni... s'atreveixen a interpretar. És en eixe terreny on la Barbara Hannigan es mou amb desimboltura, eficiència i expressivitat, arribant a públics que, sense la seua forma de treballar, no estarien disposats a escoltar eixes músiques.
La intenció del programa ha estat, clarament, mostrar la solvència -indiscutible- dels Emerson Quartet i, per un especial interés meu, l'enorme personalitat creativa i la facilitat comunicativa que la pluriocupada ara, Barbara Hannigan, demostra en aquestes tasques, encara arriscades, en les que moltes altres grans figures del cant no s'atreveixen a entrar -o encara no entenen bé.
El programa es completa amb dues obres, emmarcades a l'època, de Paul Hindemith i Ernest Chausson, en peces on, per haver-hi intervenció vocal de la Hannigan les he programat.
Ha quedat fora una interessantíssima peça d'Alban Berg, que no he inclòs per no haver-hi cap intervenció vocal... i per la manca de temps.
A la xarxa podeu escoltar-ne tota la gravació, absolutament recomanable de cap a peus.
dijous, 3 d’abril del 2025
L'embolic del minimalisme i les formes (no sols) musicals: Michael Nyman-2
... una peça de minimalisme per mi és òbviament mínima, però es refereix a les tècniques de variació del segle XVII i cap endavant a tècniques d'escriptura de música pop. Hi ha molta melodia. Hi ha més melodia en la meua música que qualsevol altre minimalista. ( https://daily.redbullmusicacademy.com/2016/01/michael-nyman-interview)
En efecte, respecte d'altres compositors etiquetats inicialment com a "minimalistes", entre els quals cal esmentar entre altres com a més interessants, per la música que han fet al llarg de les seues evolucions, evident "ismes",ment a Philip Glass, John Cage, Wim Mertens, Edgar Varese o John Adams, l'aspecte melòdic de les seues peces és molt característic.
Aquest grup, que començà a crear en una època en què altres "ismes", com l'atonalisme, el dodecafonisme, serialisme, música añeatòria, música concreta i les mil i una variacions a què va donar lloc la ruptura de les formes musicals que s'estudiaven als conservatoris, i que de Debussy i els postromàntics endavant, encetaren tota una sèrie de provatures, més o menys reeixides.
Els tres centres que varen ser el cor d'estes variacions varen fonamentalment:
-La denominada "segona escola de Viena", amb Arnold Schoenberg al capdavant, gran figura del "dodecafonisme", que començà a desenrotllar al voltant de 1923.
-El Laboratori d'Investigacióó i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) a París, per on varen passar el bo i millor de l'avantguarda musical des de la seua fundació. Encomanada pel president francés Georges Pompidou a Pierre Boulez, obrigué les seues portes l'any 1977 i encara continua la seua tasca innovadora i experimental.
-El treball d'Edgar Varese als EUA, on va viure molts anys i on finalment va morir. L'any 1022 va fundar el Gremi Internacional de Compositors (IGC) que va promocionar les obres de l'avantguarda europea de l'època- encunyant conceptes com "massa sonora", o "so organitzat" i va enfonsar-se en la utilització dels novíssims instruments electrònics des del bon començament. Quan li retreien les "rares músiques" que promocionava, dient-li que eren sorolls insofribles, en una frase definitòria va dir que "què és la música sinó els sorolls organitzats?". El Frank Zappa va ser un gran admirador seu.
Michael Nyman va beure de moltes fonts, des del barroc anglés fins a les novíssimes músiques que li arribaven de l'altra part de l'Atlàntic i de Paris o Viena. Malgrat tot, la seua música, potser ajudada per la bona acollida de les seues bandes sonores de pel·lícules, va ser ben acceptada en general per públic i crítica, malgrat reticències per part de les àrees més conservadores del camp musical "ortodox".
És molt aconsellable l'escolta de les seues obres per part de gent poc "iniciada" a les avantguardes, perquè en la seua música conceptes com "harmonia", "melodia" (amb matisos) i sons modulats estan al cor de la seua feina, facilitant l'entrada a altres opcions més agosarades que, es vulga o no, són ja la "nova música" d'ara, que serà acceptada com a "normal" en córrer alguns anys.
dissabte, 19 de juliol del 2014
Un ser imprescindible a la música del segle XX: Nadia Boulanger
Programa 264
No podiem acabar la present temporada del nostre programa, que hem volgut que fora monogràficament dedicada a musica feta per dones, sense la presència d'una de les persones què, sense tindre molta música composada per excés d'esperit autocrític, més ha influència ha tingut a la música del segle XX en tots els gèneres imaginables.
Nadia Boulanger ha estat la persona amb la qual han volgut estudiar per millorar-se artísticament una enorme quantitat de músics/ques, des de Michel Legrand a Philip Glass o la nostra anterior protagonista, Rhoda Scott.
Un dels seus alumnes, Ned Rorem, compositor nordamericà, va dir d'ella que era "la millor pedagoga musical que mai hi ha hagut".
Va ser compositora, pianista, organista, directora d'orquestra i, sobretot, professora de música. Us recomanem que li pegueu una ullada, en l'enllaç de la seua biografia, a la gernació de músics de tota classe i estil amb els què va treballar.
Leonard Bernstein, un dels seus alumnes més coneguts, li professava una admiració sense límits i va publicar una emotiva transcripció de la seua visita al seu llit de mort.
Eixa admiració era el producte de la forma en què la professora els tractava: no els deia "com calia que feren les coses", tan sols els estimulava a que tragueren de dintre seu les pròpies capacitats, referències culturals, inspiracions, de manera que la seua musica tinguera "autenticitat".
El seu esperit crític va fer que reconeguera en la seua germana Lilí Boulanger, l'autèntica compositora de la família i que, arran de la seua prematura mort als 24 anys, decidira que, segons les seues paraules "les seues composicions eren absolutament prescindibles i, per tant, no calia fer-ne res". Tan sols resten un petit grapat de les seues obres.
No hi cap, en un breu espai com aquest, tota la magnitud de la seua obra pedagògica. Espigoleu per internet; hi ha una gran quantitat de referències a la seua activitat. Per exemple, va ser la primera dona què va dirigir grans orquestres de nomenada com la de la BBC, entre moltes altres.
A internet podeu trobar un documental biogràfic en francés, sotstitolat en anglés, que retrata molt bé el personatge. Un personatge IMPRESCINDIBLE per entendre molta de la música del segle XX.
No podiem acabar la present temporada del nostre programa, que hem volgut que fora monogràficament dedicada a musica feta per dones, sense la presència d'una de les persones què, sense tindre molta música composada per excés d'esperit autocrític, més ha influència ha tingut a la música del segle XX en tots els gèneres imaginables.
Nadia Boulanger ha estat la persona amb la qual han volgut estudiar per millorar-se artísticament una enorme quantitat de músics/ques, des de Michel Legrand a Philip Glass o la nostra anterior protagonista, Rhoda Scott.
Un dels seus alumnes, Ned Rorem, compositor nordamericà, va dir d'ella que era "la millor pedagoga musical que mai hi ha hagut".
Va ser compositora, pianista, organista, directora d'orquestra i, sobretot, professora de música. Us recomanem que li pegueu una ullada, en l'enllaç de la seua biografia, a la gernació de músics de tota classe i estil amb els què va treballar.
Leonard Bernstein, un dels seus alumnes més coneguts, li professava una admiració sense límits i va publicar una emotiva transcripció de la seua visita al seu llit de mort.
Eixa admiració era el producte de la forma en què la professora els tractava: no els deia "com calia que feren les coses", tan sols els estimulava a que tragueren de dintre seu les pròpies capacitats, referències culturals, inspiracions, de manera que la seua musica tinguera "autenticitat".
El seu esperit crític va fer que reconeguera en la seua germana Lilí Boulanger, l'autèntica compositora de la família i que, arran de la seua prematura mort als 24 anys, decidira que, segons les seues paraules "les seues composicions eren absolutament prescindibles i, per tant, no calia fer-ne res". Tan sols resten un petit grapat de les seues obres.
No hi cap, en un breu espai com aquest, tota la magnitud de la seua obra pedagògica. Espigoleu per internet; hi ha una gran quantitat de referències a la seua activitat. Per exemple, va ser la primera dona què va dirigir grans orquestres de nomenada com la de la BBC, entre moltes altres.
A internet podeu trobar un documental biogràfic en francés, sotstitolat en anglés, que retrata molt bé el personatge. Un personatge IMPRESCINDIBLE per entendre molta de la música del segle XX.
divendres, 19 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)