El final del segle XIX, amb un cert cansament de les formes postromàntiques, va ser el punt de partida per a tota la revolució sonora, estilística i cultural que va explotar a les primeries del segle XX. Uns canvis autènticament revolucionaris que varen fer botar per l'aire les convencions estètiques que, almenys des de Bach, regien les formes de l'harmonia i la tonalitat.
Ja la figura totèmica de Beethoven havia capgirat moltes d'aquelles convencions, però la melodia, la tonalitat, encara perdurava com a l'embolcall que havia de ser el suport sonor de la música, i no sols de la "culta".
L'aparició de personalitats com les d'Alban Berg, Arnold Schönberg i Anton Webern, com a noms més representatius, varen conformar un espectacular viratge en els paràmetres de la música culta occidental ,que la història de la música ha batejat com a Segona Escola de Viena.
Sense aquelles personalitats iniciàtiques, no es podrien entendre compositors actuals com John Cage o Philip Glass, per esmentar dos noms que tothom identifica clarament amb un gir copernicà de les músiques actuals, i no sols en el camp d'allò que, per entendre'ns, anomenem "música culta".
Un veteraníssim quartet de corda, l'Emerson Quartet, ha decidit dissoldre's després de quaranta-set anys d'existència, treballant un repertori que ha anat fonamentalment enfocat al romanticisme i postromanticisme, encara que han estrenat també un bon grapat d'obres de compositors contemporanis o, per l'altre extrem, alguna cosa de Bach.
Per acomiadar-se com a formació, han decidit associar-se a la camaleònica artista canadenca Barbara Hannigan, amb la que ja havien treballat des dels anys 2012-2013, precisament interpretant, entre altres, una de les obres més emblemàtiques d'aquell període d'entre-segles, el Quartet nº2, Op. 10 d'Arnold Schönberg, obra que fa de frontissa al catàleg del compositor entre la tradició anterior i l'atonalitat. L'àlbum s'anomena Infinite Voyage
L'enorme estatura i ductilitat artística, musical i interpretativa, de l'Hannigan fa fàcil d'escoltar obres que, al seu moment -fa ja més de cent anys- resultaven inaudibles per a molta gent i que, encara ara, ni tothom està disposat a escoltar ni... s'atreveixen a interpretar. És en eixe terreny on la Barbara Hannigan es mou amb desimboltura, eficiència i expressivitat, arribant a públics que, sense la seua forma de treballar, no estarien disposats a escoltar eixes músiques.
La intenció del programa ha estat, clarament, mostrar la solvència -indiscutible- dels Emerson Quartet i, per un especial interés meu, l'enorme personalitat creativa i la facilitat comunicativa que la pluriocupada ara, Barbara Hannigan, demostra en aquestes tasques, encara arriscades, en les que moltes altres grans figures del cant no s'atreveixen a entrar -o encara no entenen bé.
El programa es completa amb dues obres, emmarcades a l'època, de Paul Hindemith i Ernest Chausson, en peces on, per haver-hi intervenció vocal de la Hannigan les he programat.
Ha quedat fora una interessantíssima peça d'Alban Berg, que no he inclòs per no haver-hi cap intervenció vocal... i per la manca de temps.
A la xarxa podeu escoltar-ne tota la gravació, absolutament recomanable de cap a peus.
