Seria per la meua part un enorme atreviment tractar d'analitzar musicalment la peça que s'escoltarà en aquest programa. El "Concerto per Clavicembalo (o pianoforte), flauto, oboe, clarinetto, violino e violoncello", anomenat així, en italià, pel mateix Manuel de Falla, és considerat unànimement una cimera en l'obra del compositor gadità. Al final de la pàgina trobareu alguns enllaços que cobriran, amb la solvència necessària eixe aspecte.
Compost al llarg de tres llargs anys (1923-1926) per a desesperació de la solista a la qual estava dedicat per estrenar-lo, la clavecinista Wanda Landowska, la seua escriptura és un exemple perfecte de la meticulositat, de la cura, de la mirada exhaustivament crítica i primmirada de l'autor, que si sempre havia treballat amb eixa actitud, en esta obra està expressada amb una traça d'orfebre musical; vol que la joia que isca siga absolutament perfecta. La seua durada, d'uns catorze minuts, no s'adiu, a primera vista, amb el llarg període d'escriptura.
Enllestida entre els seus 47 a 50 anys, amb una fama mundial i un prestigi consolidat, l'utilització del Clavicordi, ja estava inclòs en l'obra anterior "El Retablo de Maese Pedro", però en ella estava absolutament integrat dintre del so orquestral.
En aquest cas, la intenció de donar-li un relleu absolut a aquest instrument, rescatat de l'oblit per Wanda Landowska, gran amiga de Falla, el va dur a la confecció d'una autèntica obra de joieria musical.
Malgrat que, segons les seues indicacions, el Clavicordi havia d'estar sempre al davant de l'escenari, no és una obra del tipus "concertante" on la resta d'instruments són comparses. Ben al contrari, el seu paper és rellevant en fragments de l'obra on la qualitat, com a solistes, de tots els instrumentistes, ha de quedar palesa. Sense ser una obra per al lluïment virtuós dels intèrprets, l'originalitat de la formació requerida per Manuel de Falla per a la seua interpretació és un aspecte a destacar.
Al contrari de la moda de l'època, on els grups de cambra eren o bé de corda -sovint amb piano- o de vent, ací Falla trenca amb eixa tradició/costum i mescla en la formació vents i cordes, que amb la presència del teclat -Clavicordi, sobretot, o Pianoforte- aconsegueix una sonoritat que ha fet de l'obra una de les indiscutibles del catàleg del gadità, cosa no gens menyspreable si es para esment a la llista d'obres exitoses del mestre, anteriors a esta peça.
Una afortunada iniciativa del pianista Juan Carlos Garvayo, ens l'ha posat a l'abast en una gravació de qualitat impressionant -tècnica i artística- oferint-nos les dues versions, amb Clavicèmbal i amb Piano, amb un planter d'instrumentistes de primera línia.
En primer lloc està Juan Carlos Garvayo al teclat dels dos instruments i dirigint la producció, acompanyat dels habituals del Trio Arbós, Ferdinando Trematore, violí i José Miguel Gómez, violoncel; el grup d'intèrprets es reforça amb la viola de Julia Hu i la presència de tres il·lustres solistes valencians, Juan Carlos Chornet a la flauta, Eduardo Martínez, oboé i Joan Enric Lluna al clarinet.
El disc, que no sé com serà de fàcil d'obtindre, es completa amb obres de dos músics més o més coetanis seus, però que havien tingut contacte amb el mestre, Joaquin Nin-Culmell i Carlos Suriñach, donant així una panoràmica de la música que es feia a l'època, per emmarcar adequadament la del mestre Manuel de Falla.
I acabe aquest comentari amb una experiència personal que, pense, pot aprofitar-li a alguna persona més. Jo coneixia l'obra des de feia temps, en una gravació de l'any 1979, amb John Constable al Clavicordi i dirigit per un joveníssim Simon Rattle. La peça no m'havia donat ni fred ni calor i restava adormida a la meua discoteca. L'efecte, però, que em va produir la interpretació que escoltareu va ser com de: "Però esta obra és aixína!??". Un autèntic pessic a l'ànima que m'ha fet escoltar-la un grapat de vegades.
Espere que la seua escolta aconseguisca, en vosaltres, un tan excel·lent efecte com a mi.
Que la gaudiu!
Nota: La fotografia que il·lustra l pàgina correspon a la gravació de la peça pel propi Falla el 1926
