No és la primera vegada que porten al programa música d'artistes rockers, rockers amb aspiracions de superar l'estatus de simple música popular, més o menys ballable. King Crimson, els WHO i Ekseption, han aportat a aquest programa, en edicions anteriors, la frescor d'uns músics joves que es revelaven contra la deriva, cada cop més evident, de la música lleugera popular on es trobava el rock&roll cap a la deriva del "pop", en acabar el regnat dels Beatles.
La superior formació musical d'alguns d'aquells, llavors, joves músics, i l'aparició abassegadora dels instruments electrònics derivats dels primers sintetitzadors Moog, donaven l'oportunitat d'intentar crear una música "diferent", brillant, complexa, lluny dels motlles ja un poc estereotipats del rock més comercial.
Grups com els Moody Blues, Procol Harum, Pink Floid o els ja esmentats King Crimson i WHO, varen obrir, sobretot al Regne Unit, una via diferent que, des de la sensibilitat jove del rock, tractaven de trobar la "respectabilitat" que assolia la "música culta", amb grans masses sonores, volums potents i, fins i tot, l'acompanyament de grans orquestres simfòniques. En eixe camí es troben dos grups que, per la seua insistència en eixe camí (altres derivaren a opcions més properes al "pop") eren The Nice i YES. En tots dos va militar, inicialment, el nom més conegut d'eixa línia, Keith Emerson, que després va formar altres grups i fer una carrera en solitari.
Un altre nom, que va aportar obres molt significatives d'eixe estil amb una qualitat més que notòria, va ser el músic que escoltarem hui: Rick Wakeman. Nascut el 18 de maig de 1949, i encara actiu, ha estat membre en períodes varis de la banda YES, on encara, de forma ocasional, treballa.
La seua obra primerenca va ser, realment, brillant: The Six Wives of Henry VIII (1973), Journey to the Centre of the Earth (1974) en directe amb una gran orquestra simfònica i The Myths and Legends of King Arthur and the Knights of the Round Table (1975), conformen una trilogia d'excel·lents treballs on l'espectacularitat sonora, un poc barroca si voleu, amb una excel·lent inspiració i uns arranjaments realment espectaculars i innovadors, li treia tot el suc a la gernació d'instruments de teclat electrònic, amb una infinita variació de sons nous i sols lleugers acompanyaments de "família rockera" (guitarra, baix, bateria i percussions, i una aportació de veus, absolutament integrades en la massa sonora general), va crear la trilogia esmentada que, amb raó, va tindre una molt bona acollida de públic i crítica.
La seua evolució posterior, embolicat en les marors de la indústria musical i amb una certa supèrbia pels èxits obtinguts, el va portar a repetir, en moltes ocasions, els seus propis "clixés" amb un clar descens artístic, segons el meu parer. Va escriure algunes bandes sonores, no massa afortunades i, pels voltants del nou mil·lenni va traure alguns discos, a piano sol, de molt agradable factura.
Entremig va estar treballant com a acompanyant de gent com David Bowie i altres, entre anada i tornada amb els YES.
La música de hui és la pertanyent a un d'aquells discos de la trilogia dels anys 70'; per mi el més reeixit, encara que als altres dos el resultat va ser molt estimable, al meu parer. Es tracta de la primera de les peces, "The Six Wives of Henry VIII", gravat el 1972 i publicat el 1973, on es troben totes les característiques i idees musicals que després va utilitzar als altres dos següents.
Una obra brillant, aclaparadora, de sons potents i ben equilibrats, on la inspiració i l'adequada utilització dels nous instruments electrònics, donen com a resultat una obra rodona, convincent i de molt agradable factura i escolta.
La forma de la peça és una Suite en sis parts, corresponents a les sis esposes que va tindre Enric VIII, retratades musicalment pel Rick Wakeman segons la impressió musical que cadascuna li suggeria.
Trobe a mancar, en aquests moments de domini dictatorial de la indústria musical, alguna escletxa on artistes innovadors -que de segur hi haurà- puguen expressar-se com ho varen fer alguna gent als anys 70' del segle passat. No es tracta de què "Qualsevol temps passat fou millor", es tracta de que el capitalisme galopant i l'afany de les gravadores per treure èxits de vendes, fan que tot passe per la trituradora dels "estàndard comercials" que els imposen als artistes.
"O tempora, o mores"
