Programa 484
El programa de hui va a repetir protagonista: el baixista, amb baix elèctric, Jaco Pastorius. Com que el adjectius elogiosos se'ns han acabat amb l'anterior programa i a la locució de hui, anem tan sols a comentar la música que aneu a escoltar.
Ja varem comentar l'anterior programa, que una trentena d'anys amb els Weather Report de Joe Zawinul varen consolidar la seua carrera, el seu estil i la seua associació amb una certa forma d'entendre el jazz mesclant-lo amb el rock i el funk. Doncs bé, el disc que aneu a escoltar en part hui, suposa un canvi radical de rumb lamentablement convertit en incògnita, car aquest és el darrer disc d'estudi gravat pel Pastorius i, és clar, el darrer dels cinc gravats amb Brian Melvin.
En efecte, ja el nom del disc, "Standards Zone", ens dóna una pista sobre la música que anem a escoltar. Es tracta, com podeu suposar, de peces super-conegudes del repertori jazzístic, com el "So What" de Miles Davis, "If You Could See Me Now", de Tadd Dameron o el tema de la pel·lícula "Days of Wine and Roses" de Mercer i Mancini. Fins i tot s'inclou, encara que no teníem prou temps al programa per incloure'l, el "Village Blues" de Coltrane. Com veieu temes mil vegades interpretats per un ampli ventall de músics de jazz.
Però hi ha dues qüestions a destacar, a més de la tria de peces. Una és la formació. Un altre cop sota la titularitat de Brian Melvin (encara que al disc es posa "Featuring Jaco Pastorius", què, quan es va publicar el disc, acabava de morir), ens trobem amb un formació "clàssica" al jazz: un trio de piano, Jon Davis, una baix, Jaco Pastorius, clar, i el "leader" Brian Melvin a la bateria. La qüestió és que ací no hi ha cap protagonista i dos acompanyants, hi ha tres solistes que, de forma molt ben estructurada, encaixen les seues intervencions sense que cap dels tres es faça protagonista absolut de la gravació.
La segona cosa a destacar, per mi allò que fa més interessant l'escolta del disc, és que el tractament dels temes, ben original en general (la versió del "So What" del Miles Davis és francament sorprenent), es fa en un clima què, no perdent el fil de la modernitat i la innovació, "sona" a jazz clàssic, a bop, al so més familiar del jazz "de tota la vida". Es tractava de un cert "retorn als orígens"? Hi havia un canvi de rumb que allunyava a Jaco Pastorius de la seua imatge de figura de la fusió jazz/funk? Els Weather Report quedaven enrere? Mai ho sabrem. La mescla de la seua malaltia bipolar, l'alcohol i la mala sort d'un absurd incident fan que eixa pregunta no tinga ja resposta.
Mai ho sabrem, però l'escolta del disc resulta una experiència interessantíssima i un plat de "cinc estreles" per al paladar dels qui ens agrada el jazz.
Per cert, resulta curiós que, ara que es reediten les coses més insòlites en CD, aquest disc no ha estat reeditat fins ara. Jo l'he aconseguit en format mp3 en una web d'eixes que venen descàrregues. Misteris dels criteris de les empreses gravadores. Afortunadament, els quatre discos en solitari del Pastorius sí han estat reeditats.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jaco Pastorius. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jaco Pastorius. Mostrar tots els missatges
dijous, 24 d’octubre del 2019
dijous, 10 d’octubre del 2019
L'enyorat Jaco Pastorius amb Brian Melvin
Programa 483
Night Food és el primer i, segons molta crítica, el millor dels cinc discos que Jaco Pastorius va fer amb el grup de Brian Melvin, excel·lent bateria, sota la titularitat del qual es varen fer les gravacions. Per cert, que va ser l'únic disc que es va publicar en vida de l'intèrpret, veient la llum els altres quatre després de l'estúpida mort del Pastorius, amb sols 35 anys, en una baralla a la porta d'un bar.
Gravat el 1985, en plena eclosió del fenomen del jazz-rock, jazz-funk o com se li vulga dir, la mestria de l'innovador del baix elèctric es destaca en tot el disc, on el titular, Brian Melvin, gaudeix en moltes ocasions d'autèntics duets bateria/baix amb el seu convidat d'honor en la banda, el nostre protagonista de hui, Jaco Pastorius.
Amb la seua forma de tocar el baix elèctric, al qual, de manera artesanal, li va llevar els trasts del batedor o diapasó, de manera que, en tindre que donar les notes sols amb la pressió sobre la corda del dit, té un so més suau, més semblant al del contrabaix de fusta, li donà una nova vida a l'instrument. A més a més, la seua forma de polsar les cordes, que facilitava l'emissió nítida de les notes, emeses pel Pastorius amb una velocitat increïble més la seua facilitat per improvisar, varen fer que un instrument què, habitualment, estava amagat junt amb la bateria al fons de l'escenari, marcant discretament el ritme, passara a un primer pla solista, que ja no ha abandonat, sempre que l'instrumentista tinga la qualitat suficient.
El disc, com hem dit, s'inscriu clarament en els paràmetres del que s'anomenà jazz-rock o jazz-funk, editat de forma contemporània als discos del Miles Davis retornat després del seu accident (amb Tutu, com a disc emblemàtic), on s'apuntà també a la innovació estilística què, després del post-bop o el third stream, va fer que molta gent jove connectara novament amb el jazz, després de l'allunyament que les línies de Coltrane, Coleman i el free-jazz havien produït, front a l'abassegadora influència popular del rock.
Un disc, en definitiva, molt marcat per l'època, en el què el Pastorius continuava la seua línia assentada quan estava amb els Wheater Report, i en el qual cal estar atents al seu virtuosisme en els solos...i a la seua excel·lent tasca quan resta "al fons", marcant la línia melòdica i donant suport als altres solistes, de forma elegant i discreta.
Night Food és el primer i, segons molta crítica, el millor dels cinc discos que Jaco Pastorius va fer amb el grup de Brian Melvin, excel·lent bateria, sota la titularitat del qual es varen fer les gravacions. Per cert, que va ser l'únic disc que es va publicar en vida de l'intèrpret, veient la llum els altres quatre després de l'estúpida mort del Pastorius, amb sols 35 anys, en una baralla a la porta d'un bar.
Gravat el 1985, en plena eclosió del fenomen del jazz-rock, jazz-funk o com se li vulga dir, la mestria de l'innovador del baix elèctric es destaca en tot el disc, on el titular, Brian Melvin, gaudeix en moltes ocasions d'autèntics duets bateria/baix amb el seu convidat d'honor en la banda, el nostre protagonista de hui, Jaco Pastorius.
Amb la seua forma de tocar el baix elèctric, al qual, de manera artesanal, li va llevar els trasts del batedor o diapasó, de manera que, en tindre que donar les notes sols amb la pressió sobre la corda del dit, té un so més suau, més semblant al del contrabaix de fusta, li donà una nova vida a l'instrument. A més a més, la seua forma de polsar les cordes, que facilitava l'emissió nítida de les notes, emeses pel Pastorius amb una velocitat increïble més la seua facilitat per improvisar, varen fer que un instrument què, habitualment, estava amagat junt amb la bateria al fons de l'escenari, marcant discretament el ritme, passara a un primer pla solista, que ja no ha abandonat, sempre que l'instrumentista tinga la qualitat suficient.
El disc, com hem dit, s'inscriu clarament en els paràmetres del que s'anomenà jazz-rock o jazz-funk, editat de forma contemporània als discos del Miles Davis retornat després del seu accident (amb Tutu, com a disc emblemàtic), on s'apuntà també a la innovació estilística què, després del post-bop o el third stream, va fer que molta gent jove connectara novament amb el jazz, després de l'allunyament que les línies de Coltrane, Coleman i el free-jazz havien produït, front a l'abassegadora influència popular del rock.
Un disc, en definitiva, molt marcat per l'època, en el què el Pastorius continuava la seua línia assentada quan estava amb els Wheater Report, i en el qual cal estar atents al seu virtuosisme en els solos...i a la seua excel·lent tasca quan resta "al fons", marcant la línia melòdica i donant suport als altres solistes, de forma elegant i discreta.
dijous, 15 de setembre del 2016
El destí desgraciat d'un home genial: Jaco Pastorius
Programa 351
Hi ha persones el destí de les quals està marcat per circumstàncies que, com si d'una tragèdia grega es tractara, no poden defugir.
En el cas de Jaco Pastorius, fou el trastorn bipolar que va patir i que no va poder ésser controlat amb la medicació d'aleshores, en part perquè la pròpia malaltia "guia" les passes del malalt faça el que faça. No sé si a dia de hui les coses han canviat mèdicament però en el cas del nostre protagonista de hui sembla que el va marcar per a bé -la malaltia sembla que du a una certa hiperactivitat i hipersensibilitat- i per a mal, car la unió d'eixe problema i l'ús progressiu de drogues i alcohol va fer que no poguera dur una vida mitjanament regulada a partir d'un cert moment, fins acabar d'una forma estúpida, absurda, la seua existència, quan no sabem que es podia encara esperar d'ell, donada la vida que duia als seus 35 anys.
Però la seua contribució a l'ús del baix elèctric que ell va transformar de forma artesanal, va fer que un instrument que, fins aleshores, havia estat a la darrera filera de l'escenari, prenguera la primera amb un so més matisat, més càlid i expressiu, que varen fer d'ell un instrument solista. Molt probablement l'època més fructífera foren els anys que va estar a la formació de Joe Zawinul Weather Report.
La música que aneu a escoltar hui pertany al seu primer LP en solitari (sols en va gravar tres assoles en estudi, a part de vàries actuacions en directe gravades en gira) anomenat, simplement, amb el seu nom Jaco Pastorius, però la seua aparició el 1975 va ser una autèntica revolució musical i la seua influència i forma de tocar el baix elèctric ha influït, des d'aleshores, en la majoria de música de jazz, funk, rock, etc. que s'ha fet des de la seua mort.
Cadascuna de les cançons que aneu a escoltar és composició seua, així com els arranjaments, i la gent que li acompanya és variada, car cada cançó va ser gravada en un lloc i amb una gent determinada -o per ell assoles.
Hi ha persones el destí de les quals està marcat per circumstàncies que, com si d'una tragèdia grega es tractara, no poden defugir.
En el cas de Jaco Pastorius, fou el trastorn bipolar que va patir i que no va poder ésser controlat amb la medicació d'aleshores, en part perquè la pròpia malaltia "guia" les passes del malalt faça el que faça. No sé si a dia de hui les coses han canviat mèdicament però en el cas del nostre protagonista de hui sembla que el va marcar per a bé -la malaltia sembla que du a una certa hiperactivitat i hipersensibilitat- i per a mal, car la unió d'eixe problema i l'ús progressiu de drogues i alcohol va fer que no poguera dur una vida mitjanament regulada a partir d'un cert moment, fins acabar d'una forma estúpida, absurda, la seua existència, quan no sabem que es podia encara esperar d'ell, donada la vida que duia als seus 35 anys.
Però la seua contribució a l'ús del baix elèctric que ell va transformar de forma artesanal, va fer que un instrument que, fins aleshores, havia estat a la darrera filera de l'escenari, prenguera la primera amb un so més matisat, més càlid i expressiu, que varen fer d'ell un instrument solista. Molt probablement l'època més fructífera foren els anys que va estar a la formació de Joe Zawinul Weather Report.
La música que aneu a escoltar hui pertany al seu primer LP en solitari (sols en va gravar tres assoles en estudi, a part de vàries actuacions en directe gravades en gira) anomenat, simplement, amb el seu nom Jaco Pastorius, però la seua aparició el 1975 va ser una autèntica revolució musical i la seua influència i forma de tocar el baix elèctric ha influït, des d'aleshores, en la majoria de música de jazz, funk, rock, etc. que s'ha fet des de la seua mort.
Cadascuna de les cançons que aneu a escoltar és composició seua, així com els arranjaments, i la gent que li acompanya és variada, car cada cançó va ser gravada en un lloc i amb una gent determinada -o per ell assoles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)