Fa tres anys, als programes 489 i 490 descobríem l'existència del Marius Neset (ja amb set discos al carrer!!) per l'eixida al mercat als anys 2017 i 2019 d'uns treballs interessantíssims on la recerca sonora, en un d'ells amb el seu grup i en l'altre en un treball conjunt amb la London Sinfonietta, el feia destacar com un músic a seguir en la seua trajectòria en construcció, superant les expectatives d'una nova "Third Stream"
Tres anys i tres discos després, ens ofereix un disc al qual jo li veig una certa estructura de suite en algunes composicions, presentades com a peces soltes a la carpeta(?), que ens mostren un Marius Neset que sembla que ha trobat més la seua veu, encara que amb un "dilettantisme" estimulant. En esta ocasió el maridatge intentat no és amb els sons de la música clàssica -que sura, de tota manera, en alguns moments- sinó amb els sons del rock primerenc i el "soul", amb la inclusió també d'un variat ventall de ritmes que van dels aires caribenys a un evolucionat "funk" que, de tota manera, no amaga gens la seua filiació fonamentalment jazzística. Fragments de "free" amb petites introduccions de, fins i tot, aires de vals.
Com podeu comprendre, dit aixi, pot semblar que el resultat final és un poti-poti absurd i marejant. Doncs bé, no és així. El treball complet, que desborda alegria i vitalitat -sembla que la intenció del Marius Neset per a uns temps foscos...- amb un raconet on hi ha una peça, a duo amb el piano, que desborda lirisme i introversió -segurament un cert "relax" intencionat- és quelcom compacte i amb una línia sonora identificable, coherent, que s'"enten" perfectament.
També en la recerca d'un so actual utilitza, amb una enorme moderació i discreció, efectes de manipulació de sons (ondulacions del volum, alguns sons electrònics, ecos discretament ampliats,...) que, donada l'acurada construcció de les peces i els seus arranjaments -tot, autoria i arranjament...i producció, del propi Neset- passen desapercebuts en una primera escolta -aconsellable- car cal deixar eixos detalls per a una segona i gaudir d'entrada de la bellesa del treball.
De segur que, pròximament, en farem un altre programa dedicat a aquest home, amb peces per a orquestra, camp que no ha abandonat gens.
No és pas l'únic que està intentant coses d'aquest tipus. Estarem ja davant d'un cert "post-jazz"? (Ja sé, una altra etiqueta, però, què voleu...)
