"M'encanten tots els escenaris musicals per igual, ja siga en solitari, trio, quartet, etc. Si toque massa en una combinació, comence a voler fer-ne una altra. M'agrada més la complexitat i la intimitat d'un petit grup que una big band perquè hi ha més espai per a la creativitat espontània. Aquesta és la meua preferència, però qui sap? Això pot canviar”.
- Joanne Brackeen
L'autodefinidora frase que encapçala el blog és prou explicativa per entendre què és i com vol tocar el seu piano la JoAnne Brackeen. En efecte, a la música que escoltareu en el programa podeu copsar, mínimament, com s'enfronta al teclat: sense límits estilístics, sense manies sonores i amb la desimboltura i la llibertat que ella li demana a la música, unida a la seua solvència tècnica, la imaginativa capacitat per a les improvisacions i les innovacions musicals que proposa.
És, per a una pianista quasi una obligació interpretar peces amb el teclat davant d'ella, sense més gent al seu costat, alguna vegada (o moltes). És així, amb la nuesa dalt de l'escenari, sols ella i el piano com, quasi obligadament, cal que diga la seua i, a ser possible, que eixe moment estiga gravat com a testimoni autèntic del seu tarannà artístic, sense adorns externs ni companyia que la puga ajudar o dialogar amb ella.
JoAnne Brackeen ha gravat, en tota la seua carrera, sols tres discos en solitari. Hui n'escoltarem dos, allunyats quasi un quart de segle entre ells, gravats en estudi. El tercer va ser una actuació en directe l'any 1989 on interpretava versions i peces pròpies.
Al meu parer, són els gravats a l'estudi els que millor deixen copsar la seua creativitat, el seu estil, percussiu quan pertoca, dolç i suggerent quan la peça ho demana, i els seus recursos tècnics i estilístics que abasten, en allò que pertoca al jazz, la total història d'esta música negro-africana, que ha conquerit el món sencer. En els discos es poden escoltar música "stride", booguie-wooguie, dolces balades, bop estricte -on demostra la seua excel·lent tècnica pianística- fins a arribar a peces que sonen tant a free-jazz com a música de les avantguardes europees de la primera meitat del segle XX. Tot això passant, de vegades, per la música afro-cubana i brasilera.
El primer disc a escoltar, anomenat "Mythical Magic", publicat el 1978, és un recull de peces pròpies, gravat sols tres anys després del seu primer àlbum com a titular (que escoltàreu al programa anterior). En ell s'expressa de forma lliure i personal, després d'haver estat formant part de diversos "combos" i, fonamentalment, treballat com a pianista dels -ni més ni menys- Jazz Messengers d'Art Blakey, amb un estil ja molt propi, imaginatiu en les composicions/improvisacions i audaç en les formes, unes característiques que l'han acompanyat al llarg de tota la seua carrera.
El segon disc que escoltarem s'anomena "Popsicle Illusion" i en ell, quasi vint-i-cinc anys després - any 2000- ens arravata amb un grapat de temes propis i algunes imaginatives versions del "Michelle", de Lenon i McCartney, "Bess, You Is My Woman Now", de l'òpera dels germans Gershwin, plena de lirisme i una innovadora visió del famós "Nature Boy" de George Alexander Aberle ("eden ahbez").
Com que, gràcies a "la xarxa" es poden escoltar tots dos àlbums fàcilment, he optat per presentar-los fent-ne una tria d'ambdós com a "carta de presentació", al meu programa, d'esta important compositora i pianista que ha encetat i obert innovadors camins en la música que, de segur, seran aprofitats per més gent.
La història de pianistes de jazz, no inclou sols a Bud Powell, Herbie Hancock, Bill Evans, Oscar Peterson, el pioner Art Tatum, Thelonious Monk o Keith Jarrett, entre altres destacats, sinó que cal incloure a dones com Mary Lou Williams, Lil Hardin Armstrong o Carla Bley i, evidentment, a JoAnne Brackeen.
