Anomenat modestament "El més gran concert de jazz mai fet", el maig de 1953 al Massey
Hall de Toronto, cinc dels músics de jazz més creatius i influents de
tots els temps van pujar a l'escenari junts, per única vegada a la seua vida: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach. Cadascun és un gegant musical, el supergrup BeBop definitiu i tots en forma...almenys musicalment
Bud Powell acabava de sortir d'una llarga estada a l'hospital de Bellevue per problemes de salut mental i no havia sortit massa bé. A més, mitja hora
abans del concert estava prou borratxo. Parker havia estat consumidor
d'heroïna des dels disset anys i dos anys després moriria, amb trenta-quatre anys. A la gravació, Parker toca un saxo alt Grafton
de plàstic comprat a Toronto a l'últim moment, perquè havia empenyorat
el seu instrument habitual per comprar drogues a Nova York, però el seu
instrument sobrehumà no queda disminuït per l'instrument menor com comprovareu.
El públic va ser molt reduït a causa de la coincidència d'un enfrontament d'en Rocky Marciano pel títol mundial aquella nit (que Marciano va guanyar, per cert) i els organitzadors no van poder pagar als músics.A canvi, els van oferir les cintes del concert, que Mingus es va endur amb ell de tornada a Nova York. Havia estat enregistrat a través del sistema de megafonia de la sala, segons algunes versions o per un magnetòfon de Mingus, segons altres versions.
A l'estudi del mític enginyer Van Gelder, Mingus i Roach van doblar les línies de baix, que eren poc audibles en la majoria de les cançons, i van redoblar alguns solo de Mingus.
Els aplaudiments de l'audiència es van reduir al final de cada melodia,
una decisió per conservar un preuat espai en vinil, o potser per
jutjar-ho de poca importància en comparació amb la música.
Verve, que tenia Parker sota contracte exclusiu el va fer aparèixer sota el pseudònim de Charlie Chan. A més, Verve va rebutjar la invitació de Mingus per comprar la gravació i aquest va decidir llançar-la al seu nou segell Debut, en tres volums de 10″, i posteriorment el 1956 en un LP de 12″
Molts
enregistraments actuals, de Parker i de molta gent, estan molt
carregats de preses alternatives, arrencades falses i repetició de
versions. En canvi, el Massey
Hall Concert és una actuació contínua cohesionada i una molt bona
manera d'accedir al geni de Charlie Parker i la resta del quintet,
segurament tots ells dels millors improvisadors que el be-bop ha tingut mai.
Allò
que podia haver estat un complet desastre ha passat a la història com
"El millor concert de jazz mai gravat". Coses que passen.
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta mingus. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta mingus. Ordena per data Mostra totes les entrades
dijous, 8 de juliol del 2021
El millor concert de jazz de la història... del bebop
dijous, 4 d’octubre del 2018
El geni inclassificable: Charles Mingus-2
Programa 436
Ja varem comentar al darrer programa les característiques més destacades d'aquest geni inclassificable, com deiem, què va ser Charles Mingus.
Al programa de hui escoltareu les tres peces que quedaven per escoltar del "AhUm" i completarem el programa amb peces del que es considera, segons per qui, el seu segon millor disc (hi ha qui el considera el millor...) "The Black Saint and the Sinner Lady", lleugerament anterior al "AhUm", però on la originalitat de la música del Mingus queda perfectament palesa, tant com a compositor com a arranjador.
La dada més destacada d'aquest disc és que el Mingus la va escriure com si fora una peça per a ballet, encara que no he pogut constatar que s'arribara a concretar mai dalt d'un escenari i aixina es nomenen els seus quatre moviments,
Ja varem comentar al darrer programa les característiques més destacades d'aquest geni inclassificable, com deiem, què va ser Charles Mingus.
Al programa de hui escoltareu les tres peces que quedaven per escoltar del "AhUm" i completarem el programa amb peces del que es considera, segons per qui, el seu segon millor disc (hi ha qui el considera el millor...) "The Black Saint and the Sinner Lady", lleugerament anterior al "AhUm", però on la originalitat de la música del Mingus queda perfectament palesa, tant com a compositor com a arranjador.
La dada més destacada d'aquest disc és que el Mingus la va escriure com si fora una peça per a ballet, encara que no he pogut constatar que s'arribara a concretar mai dalt d'un escenari i aixina es nomenen els seus quatre moviments,
| 1. | "Track A – Solo Dancer" | |||||||||||
| 2. | "Track B – Duet Solo Dancers" | |||||||||||
| 3. | "Track C – Group Dancers" | |||||||||||
| 4. | "Mode D – Trio and Group Dancers" "Mode E – Single Solos and Group Dance" "Mode F – Group and Solo Dance" |
dijous, 27 de setembre del 2018
El geni inclassificable: Charles Mingus-1
Programa 435
Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.
Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.
Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.
L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.
D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.
Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.
Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.
Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.
Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.
L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.
D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.
Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.
dijous, 16 de juny del 2016
a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-1
Programa 342
Sí, ja sé que sembla un poc exagerat el titular del post. Però escolteu el programa (i el pròxim, per escoltar el disc sencer) i ja em direu.
Charlie Mingus és un mestre total, una referència absoluta en la història del jazz i, sens dubte quasi -sempre hi ha gustos- el millor contrabaixista que ha donat esta música que els afro-americans senten d'una forma tan íntima, tan personal, tan seua que, en moltes ocasions, les músiques que fan altres músics d'un color de pell diferent tenen aquell "tret" que les fa diferents, subtilment diferents si voleu, però que, llevat d'algunes excepcions que es podrien comptar amb els dits d'una ma segurament, s'anomenen jazz perquè la llavor que varen sembrar aquells músics, ha germinat de manera multiforme i -afortunadament- renovadora per a la música occidental sobretot.
El disc a-Mingus que la Sedajazz Big Band, sota la direcció del "Latino", és d'eixos discos que fan que la gent conega l'autèntic esperit del jazz, en seguir de forma acurada i respectuosa les petjades del mestre Mingus. En definitiva que el disc sòna "molt negre".
Vol dir això que els músics s'han dedicat, pura i simplement, a "copiar" al mestre? Res d'això. El que han fet és amarar-se de la seua música que, per cert, va passar per totes les tendències que es varen estendre al jazz de la seua època: hard bop, bebop, avant-garde jazz, post-bop, Third Stream, orchestral jazz, free jazz... però sempre deixant clara la seua reconeixible petjada.
Un gran disc produït ací al costat.
Sí, ja sé que sembla un poc exagerat el titular del post. Però escolteu el programa (i el pròxim, per escoltar el disc sencer) i ja em direu.
Charlie Mingus és un mestre total, una referència absoluta en la història del jazz i, sens dubte quasi -sempre hi ha gustos- el millor contrabaixista que ha donat esta música que els afro-americans senten d'una forma tan íntima, tan personal, tan seua que, en moltes ocasions, les músiques que fan altres músics d'un color de pell diferent tenen aquell "tret" que les fa diferents, subtilment diferents si voleu, però que, llevat d'algunes excepcions que es podrien comptar amb els dits d'una ma segurament, s'anomenen jazz perquè la llavor que varen sembrar aquells músics, ha germinat de manera multiforme i -afortunadament- renovadora per a la música occidental sobretot.
El disc a-Mingus que la Sedajazz Big Band, sota la direcció del "Latino", és d'eixos discos que fan que la gent conega l'autèntic esperit del jazz, en seguir de forma acurada i respectuosa les petjades del mestre Mingus. En definitiva que el disc sòna "molt negre".
Vol dir això que els músics s'han dedicat, pura i simplement, a "copiar" al mestre? Res d'això. El que han fet és amarar-se de la seua música que, per cert, va passar per totes les tendències que es varen estendre al jazz de la seua època: hard bop, bebop, avant-garde jazz, post-bop, Third Stream, orchestral jazz, free jazz... però sempre deixant clara la seua reconeixible petjada.
Un gran disc produït ací al costat.
dijous, 10 de desembre del 2015
Money Jungle: la gravació original d'Ellington i Cia.
Programa 317
El 1962, quan va eixir el "Money Jungle", pocs afeccionats pensaven ser sorpresos per un nou àlbum d'un Duke Ellington amb 63 anys. El mestre, acompanyat per Charlie Mingus (baix) i Max Roach (bateria), reelabora alguns vells clàssics ("Warm Valley" associada a Jhonny Hodges a la memòria dels "jazzers", "Solitude", "Caravan") i porta sang nova amb magistrals composicions escrites especialment per a aquest àlbum: el blues anomenat "Money Jungle", ple de "groove" (què aproximadament vol dir un fort ritme insistent), és d'una modernitat sorprenent; la balada "African Fleurette" misteriosa i inquietant amb el treball del contrabaix com una estora a sota de tot, sobre la qual caminen els companys; "Very Special" per al qual sembla inventat la paraula swing, o el clàssic "Wig Wise."
Al costat d'aquestes novetats, i en contra d'allò que havia dit inicialment Ellington de no volia treballar composicions seues, varen treballar-se peces ja conegudes d'ell que gaudeixen d'una segona joventut. La introspectiva "Solitude" ressona amb la dolçor de sempre, mentre que la famosa "Caravana" completament revisada sona més compacta que l'inoblidable original, amb harmonies més complexes, recolzades per l'"espenta" dels dos músics de xoc que li acompanyen, l'innovador Max Roach a la bateria i l'impredictible i personal Charles Mingus al contrabaix.
L'àlbum permet revaluar l'aportació del Duke als seus "successors" -Mingus era un declarat deixeble i admirador seu-i la contribució de Duke Ellington a la història del jazz a una edat en la qual poca gent es capaç de donar sorpreses. És una de les seves obres essencials i peça indispensable de qualsevol discoteca de jazz per elemental i reduïda que siga.
La gravació es va fer el 17 de setembre de 1962 i la versió que escoltem al programa és la reedició que conté les peces de la reedició en CD del 2002, ometent les tomes repetides. Cal explicar-ho, perquè aquest disc ha tingut -fins ara- quatre reedicions!!, on cada cop s'anava afegint alguna peça a l'anterior. N'hi haurà encara alguna "perla" per descobrir d'aquella sessió del 1962?
El 1962, quan va eixir el "Money Jungle", pocs afeccionats pensaven ser sorpresos per un nou àlbum d'un Duke Ellington amb 63 anys. El mestre, acompanyat per Charlie Mingus (baix) i Max Roach (bateria), reelabora alguns vells clàssics ("Warm Valley" associada a Jhonny Hodges a la memòria dels "jazzers", "Solitude", "Caravan") i porta sang nova amb magistrals composicions escrites especialment per a aquest àlbum: el blues anomenat "Money Jungle", ple de "groove" (què aproximadament vol dir un fort ritme insistent), és d'una modernitat sorprenent; la balada "African Fleurette" misteriosa i inquietant amb el treball del contrabaix com una estora a sota de tot, sobre la qual caminen els companys; "Very Special" per al qual sembla inventat la paraula swing, o el clàssic "Wig Wise."
Al costat d'aquestes novetats, i en contra d'allò que havia dit inicialment Ellington de no volia treballar composicions seues, varen treballar-se peces ja conegudes d'ell que gaudeixen d'una segona joventut. La introspectiva "Solitude" ressona amb la dolçor de sempre, mentre que la famosa "Caravana" completament revisada sona més compacta que l'inoblidable original, amb harmonies més complexes, recolzades per l'"espenta" dels dos músics de xoc que li acompanyen, l'innovador Max Roach a la bateria i l'impredictible i personal Charles Mingus al contrabaix.
L'àlbum permet revaluar l'aportació del Duke als seus "successors" -Mingus era un declarat deixeble i admirador seu-i la contribució de Duke Ellington a la història del jazz a una edat en la qual poca gent es capaç de donar sorpreses. És una de les seves obres essencials i peça indispensable de qualsevol discoteca de jazz per elemental i reduïda que siga.
La gravació es va fer el 17 de setembre de 1962 i la versió que escoltem al programa és la reedició que conté les peces de la reedició en CD del 2002, ometent les tomes repetides. Cal explicar-ho, perquè aquest disc ha tingut -fins ara- quatre reedicions!!, on cada cop s'anava afegint alguna peça a l'anterior. N'hi haurà encara alguna "perla" per descobrir d'aquella sessió del 1962?
dijous, 23 de juny del 2016
a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-2
Programa 343
Poc queda que afegir a allò que varem escriure en el comentari sobre la primera part d'aquest disc.
Segurament allò més interessant siga escoltar les tres interpretacions del propi Mingus de peces gravades por la Sedajazz Big Band. Es pot trobar diferències perquè la forma de tocar llavors i ara no és exactament la mateixa, però l'"ambient" aconseguit per la gent de Sedaví crec que reflecteix perfectament les idees musicals i intencions del mestre.
Segurament el millor que es pot fer és escoltar les gravacions i actuacions que al YouTube es poden trobar del músic nordamericà.
Poc queda que afegir a allò que varem escriure en el comentari sobre la primera part d'aquest disc.
Segurament allò més interessant siga escoltar les tres interpretacions del propi Mingus de peces gravades por la Sedajazz Big Band. Es pot trobar diferències perquè la forma de tocar llavors i ara no és exactament la mateixa, però l'"ambient" aconseguit per la gent de Sedaví crec que reflecteix perfectament les idees musicals i intencions del mestre.
Segurament el millor que es pot fer és escoltar les gravacions i actuacions que al YouTube es poden trobar del músic nordamericà.
dijous, 15 de desembre del 2016
Un treballador de la música: Michael Brecker
Programa 362
Arran d'una malaltia d'uns dos anys i mig, Michael Brecker va morir a l'edat de 57 anys al gener de 2007. Com a resultat de les seves innovacions estilístiques i harmòniques, M.Brecker és -probablement- el saxofonista més influent dels últims 30 anys i és un dels més estudiats instrumentistes contemporanis a les escoles de música a tot el món. Va també guanyar en vida 13 Grammy i 2 més de manera pòstuma amb el seu album "Pilgrimage", publicat pocs mesos després de la seua mort i l'única gravació feta íntegrament amb composicions seues del qual anem a escoltar algunes hui.
Nascut en una família d'afecció musical el 1949, el pare de Michael Brecker - advocat i pianista afeccionat de jazz - va dur Michael i el seu germà gran Randy per veure a Miles Davis, Thelonious Monk i Duke Ellington actuar en viu. Mentre Randy va prendre la trompeta, Michael va iniciar els seus estudis en el clarinet i el saxo alt. Impressionat pel geni de John Coltrane, M.Brecker va canviar al saxo tenor de ben jove.
Vora l'any 70 els Brecker es va traslladar a Nova York, treballant amb bandes de R&B, rock i jazz -per ells no hi havia més que música- treballant amb diverses bandes de rock i R&B abans de fundar amb Randy un grup de jazz-rock pioner "Dreams"en 1970. L'any 1973 els germans van formar els Brecker Brothers - una de les bandes més innovadores i reeixides de fusió jazz-funk de la dècada, amb la qual aconseguiren els seu primer Grammy.
Temps després, els germans varen adquirir un local on acudien gent de la música, entre ells el vibrafonista Mike Mainieri, amb elqual formà l'influent grup Steps Ahead el 1979. Més Grammy varen vindre amb els seus discos.
Als anys 70 i 80 M.Brecker va gravar i tocar amb una gran varietat de gent, tant del pop-rock com del jazz. Molts d'eixos solos que escoltàreu amb gent com Eric Clapton, Aerosmith, Joni Mitchell, Paul Simon, Frank Sinatra, Bruce Springsteen, Steely Dan o Frank Zappa, entre altres molts (700 gravacions fetes al llarg de la seua vida!) són seus. Això, a més de col·laboracions amb Herbie Hancock, Chick Corea, Chet Baker, George Benson, Quincy Jones, Charles Mingus, Jaco Pastorius, McCoy Tyner, Pat Metheny...
Un autèntic treballador de la música, molt més prestigiat entre els seus col·legues que conegut pel gran públic. De fet Michael Brecker va gravar el seu primer disc com a líder en 1987. Aquest debut en solitari va ser triat com "Àlbum de Jazz de l'Any" en les dues revistes Downbeat i Jazziz.Va ser seu primer Grammy individual...als 38 anys. El 1990 ser nomenat "Millor Solista de l'Any" per Jazzlife i "Home de Jazz de l'Any". Gairebé al mateix temps, M. Brecker va girar amb Herbie Hancock i McCoy Tyner.
Al juny de 2002, M.Brecker, Hancock i el trompetista Roy Hargrove varen fer l'àlbum que escoltàreu el programa passat "Directions in Music: Live at Massey Hall". Algú pot donar més en 57 anys de vida?
El 2003 va treballar en un registre amb una gran formació, un quindectet amb cordes incloses, "Wide Angles" que va guanyar dos Grammy. Recomane la seua audició.
L'agost de 2004, M.Brecker va començar el seu calvari que durà fins el 2007 i, malalt i tot va poder completar el seu disc pòstum "Pilgrimage", ja esmentat, amb Herbie Hancock, Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack DeJohnette. Va rebre crítiques estel·lars a partir del seu llançament al maig de 2007 i rebé 2 Grammy més, pòstumament.
Una vida plena malgrat que va ser relativament curta. Per cert, va consagrar l'ús de l'EWI (electronic wind instrument) que molta gent va adoptant en lloc del saxo. Un innovació més que va aportar.
D'ell ha dit un crític que "No es trobarà millor exemple de l'evolució estilística que Michael Brecker, indiscutiblement l'estilista tenor més influent dels últims 25 anys."
Arran d'una malaltia d'uns dos anys i mig, Michael Brecker va morir a l'edat de 57 anys al gener de 2007. Com a resultat de les seves innovacions estilístiques i harmòniques, M.Brecker és -probablement- el saxofonista més influent dels últims 30 anys i és un dels més estudiats instrumentistes contemporanis a les escoles de música a tot el món. Va també guanyar en vida 13 Grammy i 2 més de manera pòstuma amb el seu album "Pilgrimage", publicat pocs mesos després de la seua mort i l'única gravació feta íntegrament amb composicions seues del qual anem a escoltar algunes hui.
Nascut en una família d'afecció musical el 1949, el pare de Michael Brecker - advocat i pianista afeccionat de jazz - va dur Michael i el seu germà gran Randy per veure a Miles Davis, Thelonious Monk i Duke Ellington actuar en viu. Mentre Randy va prendre la trompeta, Michael va iniciar els seus estudis en el clarinet i el saxo alt. Impressionat pel geni de John Coltrane, M.Brecker va canviar al saxo tenor de ben jove.
Vora l'any 70 els Brecker es va traslladar a Nova York, treballant amb bandes de R&B, rock i jazz -per ells no hi havia més que música- treballant amb diverses bandes de rock i R&B abans de fundar amb Randy un grup de jazz-rock pioner "Dreams"en 1970. L'any 1973 els germans van formar els Brecker Brothers - una de les bandes més innovadores i reeixides de fusió jazz-funk de la dècada, amb la qual aconseguiren els seu primer Grammy.
Temps després, els germans varen adquirir un local on acudien gent de la música, entre ells el vibrafonista Mike Mainieri, amb elqual formà l'influent grup Steps Ahead el 1979. Més Grammy varen vindre amb els seus discos.
Als anys 70 i 80 M.Brecker va gravar i tocar amb una gran varietat de gent, tant del pop-rock com del jazz. Molts d'eixos solos que escoltàreu amb gent com Eric Clapton, Aerosmith, Joni Mitchell, Paul Simon, Frank Sinatra, Bruce Springsteen, Steely Dan o Frank Zappa, entre altres molts (700 gravacions fetes al llarg de la seua vida!) són seus. Això, a més de col·laboracions amb Herbie Hancock, Chick Corea, Chet Baker, George Benson, Quincy Jones, Charles Mingus, Jaco Pastorius, McCoy Tyner, Pat Metheny...
Un autèntic treballador de la música, molt més prestigiat entre els seus col·legues que conegut pel gran públic. De fet Michael Brecker va gravar el seu primer disc com a líder en 1987. Aquest debut en solitari va ser triat com "Àlbum de Jazz de l'Any" en les dues revistes Downbeat i Jazziz.Va ser seu primer Grammy individual...als 38 anys. El 1990 ser nomenat "Millor Solista de l'Any" per Jazzlife i "Home de Jazz de l'Any". Gairebé al mateix temps, M. Brecker va girar amb Herbie Hancock i McCoy Tyner.
Al juny de 2002, M.Brecker, Hancock i el trompetista Roy Hargrove varen fer l'àlbum que escoltàreu el programa passat "Directions in Music: Live at Massey Hall". Algú pot donar més en 57 anys de vida?
El 2003 va treballar en un registre amb una gran formació, un quindectet amb cordes incloses, "Wide Angles" que va guanyar dos Grammy. Recomane la seua audició.
L'agost de 2004, M.Brecker va començar el seu calvari que durà fins el 2007 i, malalt i tot va poder completar el seu disc pòstum "Pilgrimage", ja esmentat, amb Herbie Hancock, Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack DeJohnette. Va rebre crítiques estel·lars a partir del seu llançament al maig de 2007 i rebé 2 Grammy més, pòstumament.
Una vida plena malgrat que va ser relativament curta. Per cert, va consagrar l'ús de l'EWI (electronic wind instrument) que molta gent va adoptant en lloc del saxo. Un innovació més que va aportar.
D'ell ha dit un crític que "No es trobarà millor exemple de l'evolució estilística que Michael Brecker, indiscutiblement l'estilista tenor més influent dels últims 25 anys."
dijous, 22 de juny del 2017
Un monument de la música (i del Jazz) el Kind of Blue de Miles Davis
Programa 388
1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.
Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...
Aquests discs varen ser:
- Kind of Blue, Miles Davis
- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman
- Time out, The Dave Brubeck Quartet
- Giant Steps, John Coltrane
- Mingus Ah Um, Charlie Mingus
Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.
Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.
Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.
La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".
És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.
Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.
1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.
Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...
Aquests discs varen ser:
- Kind of Blue, Miles Davis
- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman
- Time out, The Dave Brubeck Quartet
- Giant Steps, John Coltrane
- Mingus Ah Um, Charlie Mingus
Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.
Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.
Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.
La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".
És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.
Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.
dijous, 12 d’octubre del 2023
El piano del saxo (de Charlie Parker): Bud Powell
Als anteriors dos programes vàrem escoltar Art Tatum, considerat com el primer músic de jazz que, tècnicament, havia assolit un domini complet del piano, amb la utilització completa dels pedals i una tècnica musical interpretativa que treia profit de totes les seues possibilitats expressives i sonores. Malgrat haver arribat a conéixer, i acceptar, les innovacions que a les acaballes dels 50' aparegueren, amb els "be-bop", no va integrar-se en aquest grup.
Més jove, car nasqué l'any 1924, 15 anys després de Tatum, Bud Powell, malgrat no arribar a la perfecció tècnica i musical d'aquell, sí que va integrar-se, totalment, en les noves concepcions que, liderades per Charlie Parker, trencaren absolutament amb la imatge del jazz com a música per a ballar, com era el cas de la que estava de moda la dècada anterior, el swing.
Nascut a Nova York, en una família de músics, va rebre ja als cinc anys la seua primera formació musical, a casa i fora d'ella, destacant ja a deu anys en interpretar a l'estil de Fats Waller en festes privades.
A mitjan anys 40', va conéixer Thleonius Monk, que al va apadrinar i introduir als cercles on, amb els modos avantguardistes de Charlie Parker, Dizzy Gillespie i el mateix Monk, estava quallant el "be-bop". El jove Powell, després d'algunes experiències amb l'orquestra de Cootie Williams, entre altres, va abandonar definitivament el "stride" al modo de Fats Waller i va integrar-se al grup inicial dels "boppers".
Amb una digitació vertiginosa de la ma dreta, el seu estil desenrotllava, a la perfecció, les concepcions estètiques del "be-bop" com a música a la qual calia prestar atenció, reclamant un paper semblant al que ja tenien els músics de l'anomenada música "culta": una manifestació de la sensibilitat, els sentiments i la necessitat expressiva dels afroamericans, que reclamaven el seu lloc a la història de la cultura, nord-americana inicialment, encara que la seua influència ja arribava aleshores als cercles més innovadors dels àmbits de la música culta europea.
La seua forma d'improvisar amb la mà dreta, de forma totalment vertiginosa, va fer que se'l batejara com al "Charlie Parker del piano" pels seus arpegis i cromatismes, que seguien les petjades de l'estil de Parker.
Amb els pianistes Art Tatum, Billy Kyle i Thelonious Monk, el trompetista Dizzy Gillespie i el saxofonista Charlie Parker, Powell aviat es va convertir en un dels pianistes de jazz més influents de l'època.
Als seus solos, Bud Powell va ser dels que van eliminar pràcticament les funcions més acceptades de la mà esquerra, que va ser reduïda a cops breus, sovint sincopats, d'acords de dues o tres notes que suporten línies llargues i senzilles amb la mà dreta, forma que es va convertir en l'enfocament acceptat per al jazz modern dels següents 20 anys. En el seu millor moment, Powell va tenir la velocitat i la destresa per mantenir-se i acoblar-se perfectament amb Parker i Gillespie en els seus solos. Sols l'arribada els anys seixanta de pianistes com McCoy Tyner o Bill Evans van renovar el piano jazzístic.
A la seua discografia, no massa abundant, es troba sovint àlbums on alternen peces a piano sol amb altres a trio, on va desenvolupar una
difícil tasca a causa de la seua forma velocíssima d'interpretar els solos.
La seua influència ha estat reconeguda per la majoria de pianistes posteriors: Horace Silver, Carmen McRae, Wynton Kelly, McCoy Tyner and Chick Corea, entre altres han declarat sentir-se, d'una manera o l'altra, hereus de les seues idees musicals. Cal destacar també la seua tasca com a compositor, amb destacades peces convertides en clàssics.
Les col·laboracions amb altres coneguts músics varen ser abundants, amb gent com Art Blakey, Dexter Gordon, Charles MIngus o J.J.Jhonson.
Lamentablement, la seua salut psíquica -amb la qual inclús feia broma- no va ser massa bona, això es va afegir a l'alcoholisme, entre altres causes, adquirit a les llargues nits de "jam sessions" amb alta ingesta de cervesa, i algun incident violent, el varen dur per més d'un any a un sanatori psiquiàtric als anys 1947/48. Tot plegat va anar degradant les seues capacitats.
Dos anys finals de vida errant, de vagabund i fins i tot dormint al carrer, varen acabar amb ell, físicament, encara que ja feia algun temps que era sols una trista ombra com a músic.
El 31 de juliol de 1966, amb 41 anys, va morir a un hospital de Nova York.
dijous, 11 de gener del 2024
No oblidem les guerres, però també hi ha la música: John Scofield acústic
John Scofield, nascut a Ohio el 26 de desembre de 1951, a Dayton, Ohio, la seua família es va traslladar prompte a Wilton, Connecticut, on va començar el seu interés per la música. Va començar a tocar la guitarra a 11 anys, amb les músiques què escoltava, rock, blues, rithm&blues... Un bon mestre li va mostrar el treball dels grans Jim Hall, Wes Nontgomery, Bill Frisell i altres grans guitarristes de l'època.
Assistent posteriorment al conegut Berklee College de Boston, ja l'any 1974 grava el seu primer disc com a "sideman" de Gerry Mulligan i Chet Baker, en una famosa gravació en directe al Carnegie Hall d'aquells dos mites. Treballa dos anys girant amb la banda de Billy Cobham/George Duke i després grava amb la de Charles Mingus l'any 1976, reemplaçant després a Pat Metheny en el quartet de Gary Burton. Eixe mateix any grava el seu primer disc com a titular, amb el seu nom com a títol, i comença la seua carrera ja més reconeguda.
Un moment important per a ell és la seua incorporació, l'any 1982 i al llarg de tres anys i mig, al grup de Miles Davis on reconeix haver tingut una experiència profitosa que li durà a la consolidació del seu estil i a la seua definitiva formació com a intèrpret i compositor, aspecte que destaca en la seua biografia musical a partir d'eixe moment.
L'estil de John Scofield, ben definit i reconeixible en escoltar les primeres notes de la seua guitarra elèctrica, no va fer que això el portara a tancar-se en una forma de tocar i un repertori, ben al contrari, la seua trajectòria està farcida de col·laboracions amb el bo i millor del jazz més agosarat de la seua època, és a dir, d'ara mateix. Els noms de Peter Erskine, Bill Frisell, John McLaughlin o Carlos Santana donen fe del tipus de companyies que cercava.
Amb una etapa enganxat al viratge funkie que, impulsat sobretot per Miles Davis, va tindre el jazz dels anys 80', la década posterior el dugué a formar equip amb gent com Jack DeJohnette, Charlie Haden o Pat Metheny, acabant amb un gir cap al jazz més avantguardista.
En eixa època, coneix al compositor de música "clàssica" d'avantguarda Mark-Anthony Turnage amb el qual grava composicions seues, la primera una suite anomenada "Blood on the floor" l'any 1974, amb el seu trio i una nombrosa big band augmentada amb cordes.
L'any 2004, una nova col·laboració amb Turnage, dóna a llum un àlbum important en la seua discografia, "Scorched", què escoltareu al pròxim programa.
La música que s'escolta al programa està en un disc de l'any 1996 anomenat "Quiet", on hi ha dues característiques a destacar. L'una és que es fa acompanyar per una nodrida formació de vents, fusta i metall, a part dels membres del seu trio Steve Swallow al contrabaix i Bill Stewart i el percussionista brasiler Duduka da Fonseca a la bateria. Entre els vents cal destacar la participació de Wayne Shorter al saxo tenor i la de Randy Brecker a la trompeta. L'altra cosa és que, per única vegada a la seua discografia, utilitza una guitarra acústica, cosa que, junt amb el suau, matissadíssim recolçament dels vents, dona una sonoritat molt dolça, avellutada i intimista a tot el disc.
No és el treball més representatiu de John Scofield, amb una extensíssima discografia sí és, però, una mostra de la seua ductilitat estilística que podreu contrastar, el pròxim programa, amb una mostra molt diferent de la seua sensibilitat artística.
Peces del disc:
| 1. | "After the Fact" | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| 2. | "Tulle" | ||||
| 3. | "Away with Words" | ||||
| 4. | "Hold That Thought" | ||||
| 5. | "Door #3" | ||||
| 6. | "Bedside Manner" | ||||
| 7. | "Rolf and the Gang" | ||||
| 8. | "But for Love" | ||||
| 9. | "Away" |
Personal de la gravació:
- John Scofield – guitarra acústica, arranjaments (1-8)
- Wayne Shorter – saxo tenor (3, 5, 8)
- Steve Swallow – baix elèctric, arranjament (9)
- Bill Stewart – percussió (1, 3, 4, 7-9)
- Duduka da Fonseca – percussió (2, 5, 6)
- Vents
- Howard Johnson – saxo bariton (2, 5, 6), tuba (2, 5, 6)
- Lawrence Feldman – flauta, saxo alto i tenor
- Charles Pillow – flauta alto, corn anglés, saxo tenor
- Roger Rosenberg – clarinet baix
- Randy Brecker – trompeta, fiscorn
- John Clark – corn francés
- Fred Griffen – corn francés
dijous, 16 de desembre del 2021
L'innovador de la guitarra elèctrica al jazz: Wes Montgomery-I
Quan a principis de 1960 es va publicar The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomeryel món del jazz, en concret la guitarra jazz, va viure una convulsió que feia molt de temps que esperava. Des de la tràgica desaparició el 2 de març del 1942, amb tan sols 25 anys, del gran Charlie Christian, la guitarra jazz portava òrfena d'un líder semblant, algú capaç de posar l'instrument, sempre relegat pels vents i el piano, al capdavant i equiparar-se amb alguns dels gegants de l'època com John Coltrane o Miles Davis . Wes Montgomery va ser aquest líder, l'home que va revolucionar la guitarra jazz per sempre com abans només havien fet dues figures, el mateix Charlie Christian i Django Reinhardt, i és que, com va dir Joe Pass, l'altre gran nom de la guitarra "clàssica" del jazz i fidel acompanyant d'Ella Fitzgerald, "només hi ha hagut tres veritables innovadors a la guitarra jazz, Wes, Charlie Christian i Django Reinhardt".
John Leslie 'Wes' Montgomery havia nascut un 6 de març de 1923 a Indianapolis. Tot i formar part d'una família de músics, els seus dos germans també toquen però el mitjà dels Montgomery no semblava especialment inclinat. El 1943, recent casat, va anar a un ball amb la seva dona i algú va posar "Solo Flight" de Charlie Christian. La seva vida va canviar de cop i va saber què volia fer amb ella a partir d'aquell moment. L'endemà es va comprar una guitarra elèctrica, un amplificador i un disc de Charlie Christian, disposat a aprendre tot sol. Tot i que li agradaven Django o Les Paul, durant un any només va sentir la música de Christian. Durant el dia seguia treballant de soldador però, a la nit, quan la seva dona es ficava al llit, Montgomery es quedava practicant fins a la matinada. Per no despertar-la va començar a tocar amb el seu polze en comptes de amb una pua, convertint-se en una de les seves "marques de fàbrica" junt amb la utilització de la resta de dits per fer escales.
Va començar a guanyar fama localment i, quan el 1948, la banda de Lionel Hampton va tocar a Indiana, va aconseguir impressionar el vibrafonista que el va contractar. Durant dos anys va viatjar per tot el país amb Hampton Durant la seva estada amb la banda va poder tocar amb músics de la talla de Charles Mingus o Fats Navarro, això va fer d'ell un músic molt millor i no una simple còpia de Christian. La vida lluny de la seva família, però, li resultava fatigosa i va tornar a Indiana a principis dels 50, on es va reunir amb els seus germans, Buddy i Monk, i va tornar a tocar pels clubs de la zona. El 1957 Wes se'n va anar amb ells per gravar un disc amb el prometedor trompetista Freddie Hubbard, però mentre els seus germans es quedaven a Califòrnia, Wes tornava, una vegada més, a Indiana, on seguia treballant de dia i tocant de nit.
El seu estil s'havia perfeccionat, el seu característic ús de les octaves i el seu toc suau i sensual amb el polze, no amb la pua, el feien tota una atracció local. El 1959 Cannonball Adderley va decidir anar a veure la sensació de la zona. El saxofonista, membre llavors del mític sextet de Miles Davis, amb John Coltrane, liderava el seu quintet. Després de veure el guitarrista va dir-li al propietari del segell Riverside que el fitxés immediatament. Va signar un contracte i el 5 d'octubre Montgomery ja estava gravant el seu primer disc.
Uns pocs mesos després va aparèixer The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomery , gravat amb Tommy Flanagan al piano, Percy Heath al contrabaix i el seu germà, Albert , a la bateria. El disc el va convertir en guitarrista més famós del món del jazz i li va valer el reconeixement tant de la crítica com del públic.
Va aprofitar la seva popularitat per gravar molt sovint, ja fos com a líder o com a col·laborador amb gent com Nat Adderley o Milt Jackson. Però, sens dubte, el que li va fer més il·lusió va ser la crida del seu ídol, John Coltrane. En certa mesura, Wes estava portant a la guitarra molts dels avenços estilístics que saxofonistes com Coltrane o Sonny Rollins havien implementat al seu instrument. Tenir el reconeixement de Coltrane va ser una cosa memorable per a ell. Van tocar junts al Festival de Jazz de Monterey de 1961. El seu pas pel grup de Coltrane va ser la seva última intervenció com a acompanyant.
El 1964, Riverside es va enfonsar i Wes va fitxar per Verve. El 1965, va gravar la música que aneu a escoltar, amb el trio de Wynton Kelly, publicat amb Verve
Continuarà....el pròxim programa
dijous, 3 d’octubre del 2019
L'altra vida de Chrissie Hynde
Programa 482
Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.
El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.
Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.
Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.
En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.
Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.
Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.
El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.
Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.
Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.
En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.
Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.
dijous, 12 de novembre del 2015
Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - 2
Programa 313
Terri Lyne Carrington afirma que per qualsevol músic -de fet per qualsevol artista- conèixer l'obra dels qui l'han precedit és important, encara que això no implique, òbviament, la pura i simple imitació.
L'any 1963, Duke Ellington va treure un disc en un format i un estil infreqüent en la seua carrera, el trio clàssic amb piano, contrabaix i bateria. Per a fer-lo es va fer acompanyar per dos clàssics de cadascun dels instruments, Charlie Mingus i Max Roach. El disc s'anomenà "Money Jungle", en una clara al·lusió als perills del capitalisme salvatge que, llavors, començava a desplaçar els paràmetres polítics de l'època del "new deal" roosveltià.
Cinquanta anys després, l'any 2013, la Carrington va fer-li un homenatge amb un disc anomenat igual amb un significatiu afegit: "Money Jungle-Provocative in Blue"
Un disc que replega totes les peces del disc ellingtonià amb algun afegit i amb una formació, que si bé té una base igual de trio clàssic, amb la Carrington a la bateria, el pianista Gerald Clayton i el baixista Christian McBride, gaudeix de la coŀlaboració del ja nonagenari trompetista Clark Terry, alumne de l'Ellington en una de les peces més representatives del disc, "Fleurette Africaine" i algunes altres més, inclosos recitats d'alguns textos significatius de Martin Luther King Jr., els Clinton, l'Obama i fins i tot un poema del propi Duke Ellington, on s'al·ludeix al tema del disc original, el capitalisme salvatge, nova amenaça després de la conquista -almenys legal- del drets civils per part dels afroamericans.
El disc té un absolut aire de blues i la seua re-interpretació de les peces del disc original és encisadora, respectant les melodies originals però, com és natural, amb un inconfusible aire 2013. Va aconseguir el Grammy del 2013 al millor disc de Jazz Instrumental. Ací podeu veure una interpretació en directe, amb altres acompanyants, però realment fabulosa.
L'ambient que crea és d'una tal intensitat que he decidit no parlar entre les cançons per no trencar-lo i deixar-vos gaudir-ne d'ell sense la meua interferència. Com que le peça és magistral i amb els 55 minuts del programa no hi ha temps per escoltar-lo sencer, l'acabareu d'escoltar al següent programa i aprofitaré el temps que resta per presentar-vos, breument, l'altre disc que va tindre un Grammy a la categoria de Jazz Vocal, el també reivindicatiu -en aquest cas de la condició femenina al jazz- "The Mosaic Project".
Terri Lyne Carrington afirma que per qualsevol músic -de fet per qualsevol artista- conèixer l'obra dels qui l'han precedit és important, encara que això no implique, òbviament, la pura i simple imitació.
L'any 1963, Duke Ellington va treure un disc en un format i un estil infreqüent en la seua carrera, el trio clàssic amb piano, contrabaix i bateria. Per a fer-lo es va fer acompanyar per dos clàssics de cadascun dels instruments, Charlie Mingus i Max Roach. El disc s'anomenà "Money Jungle", en una clara al·lusió als perills del capitalisme salvatge que, llavors, començava a desplaçar els paràmetres polítics de l'època del "new deal" roosveltià.
Cinquanta anys després, l'any 2013, la Carrington va fer-li un homenatge amb un disc anomenat igual amb un significatiu afegit: "Money Jungle-Provocative in Blue"
Un disc que replega totes les peces del disc ellingtonià amb algun afegit i amb una formació, que si bé té una base igual de trio clàssic, amb la Carrington a la bateria, el pianista Gerald Clayton i el baixista Christian McBride, gaudeix de la coŀlaboració del ja nonagenari trompetista Clark Terry, alumne de l'Ellington en una de les peces més representatives del disc, "Fleurette Africaine" i algunes altres més, inclosos recitats d'alguns textos significatius de Martin Luther King Jr., els Clinton, l'Obama i fins i tot un poema del propi Duke Ellington, on s'al·ludeix al tema del disc original, el capitalisme salvatge, nova amenaça després de la conquista -almenys legal- del drets civils per part dels afroamericans.
El disc té un absolut aire de blues i la seua re-interpretació de les peces del disc original és encisadora, respectant les melodies originals però, com és natural, amb un inconfusible aire 2013. Va aconseguir el Grammy del 2013 al millor disc de Jazz Instrumental. Ací podeu veure una interpretació en directe, amb altres acompanyants, però realment fabulosa.
L'ambient que crea és d'una tal intensitat que he decidit no parlar entre les cançons per no trencar-lo i deixar-vos gaudir-ne d'ell sense la meua interferència. Com que le peça és magistral i amb els 55 minuts del programa no hi ha temps per escoltar-lo sencer, l'acabareu d'escoltar al següent programa i aprofitaré el temps que resta per presentar-vos, breument, l'altre disc que va tindre un Grammy a la categoria de Jazz Vocal, el també reivindicatiu -en aquest cas de la condició femenina al jazz- "The Mosaic Project".
dijous, 19 de novembre del 2015
Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - i 3
Programa 314
Queda molt per dir de la Terri Lyne Carrington, però cal ara, sobretot, escoltar la seua música.
Del programa de hui cal insistir, potser, en el seu caràcter militant, com a afroamericana i com a dona. Amb les peces que aneu a escoltar al començament del programa haureu escoltat les que mancaven per posar del seu disc "Money Jungle. Provocative in blue" homenatge al cinquantenari de la publicació del disc del mestre Ellington junt amb Charlie Mingus i Max Roach "Money Jungle" (la jungla dels diners) amb una clara militància crítica contra el poder dels diners i el capitalisme, que la Carrington comparteix, afegint-li la component feminista.
Però aquest és un programa de música i no de debat polític i creiem que el que cal és destacar com és de meravellosa i d'inspirada la tasca de la mestra -malgrat la seua joventut relativa. Crec que ja s'havia esmentat el fet de que està ara de professora a la Berklee School, però no haviem dit que la varen fer Doctora "Honoris Causa" el 2003.
El programa de hui el completem amb una pinzellada a un disc del 2011 "The Mosaic Project", on la seua creativitat la enfoca a destacar les qualitats de les dones, instrumentistes, cantants o les dues coses alhora, que participen al disc, què, per cert, també va ser Grammy al millor disc de Jazz Vocal. Potser els puristes diran, crec que amb raó, que aquest no és un disc de jazz estrictament, i tindran raó. El R&B i altres gèneres, fins el pop, hi tenen cabuda a la major glòria de l'artista que protagonitza la peça, però eixa és la idea del disc què, per altra part, resulta de molt agradable escolta.
Al començament d'aquest any ha tret una "segona part", un disc anomenat "The Mosaic Project: love and soul" en la mateixa línia que l'anterior.
Finalment podreu escoltar una peça en directe del 2013, quan varen fer una llarga gira un trio de dones d'una excepcional qualitat i amb una mescla d'edats; el formaven la Carrington a la bateria, clar, la veterana mestra Geri Allen al piano i la joveníssima i exceŀlent Esperanza Spalding a la veu i, sobretot, clar, el contrabaix.
Que tingau una bona escolta.
Queda molt per dir de la Terri Lyne Carrington, però cal ara, sobretot, escoltar la seua música.
Del programa de hui cal insistir, potser, en el seu caràcter militant, com a afroamericana i com a dona. Amb les peces que aneu a escoltar al començament del programa haureu escoltat les que mancaven per posar del seu disc "Money Jungle. Provocative in blue" homenatge al cinquantenari de la publicació del disc del mestre Ellington junt amb Charlie Mingus i Max Roach "Money Jungle" (la jungla dels diners) amb una clara militància crítica contra el poder dels diners i el capitalisme, que la Carrington comparteix, afegint-li la component feminista.
Però aquest és un programa de música i no de debat polític i creiem que el que cal és destacar com és de meravellosa i d'inspirada la tasca de la mestra -malgrat la seua joventut relativa. Crec que ja s'havia esmentat el fet de que està ara de professora a la Berklee School, però no haviem dit que la varen fer Doctora "Honoris Causa" el 2003.
El programa de hui el completem amb una pinzellada a un disc del 2011 "The Mosaic Project", on la seua creativitat la enfoca a destacar les qualitats de les dones, instrumentistes, cantants o les dues coses alhora, que participen al disc, què, per cert, també va ser Grammy al millor disc de Jazz Vocal. Potser els puristes diran, crec que amb raó, que aquest no és un disc de jazz estrictament, i tindran raó. El R&B i altres gèneres, fins el pop, hi tenen cabuda a la major glòria de l'artista que protagonitza la peça, però eixa és la idea del disc què, per altra part, resulta de molt agradable escolta.
Al començament d'aquest any ha tret una "segona part", un disc anomenat "The Mosaic Project: love and soul" en la mateixa línia que l'anterior.
Finalment podreu escoltar una peça en directe del 2013, quan varen fer una llarga gira un trio de dones d'una excepcional qualitat i amb una mescla d'edats; el formaven la Carrington a la bateria, clar, la veterana mestra Geri Allen al piano i la joveníssima i exceŀlent Esperanza Spalding a la veu i, sobretot, clar, el contrabaix.
Que tingau una bona escolta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)