Programa 313
Terri Lyne Carrington afirma que per qualsevol músic -de fet per qualsevol artista- conèixer l'obra dels qui l'han precedit és important, encara que això no implique, òbviament, la pura i simple imitació.
L'any 1963, Duke Ellington va treure un disc en un format i un estil infreqüent en la seua carrera, el trio clàssic amb piano, contrabaix i bateria. Per a fer-lo es va fer acompanyar per dos clàssics de cadascun dels instruments, Charlie Mingus i Max Roach. El disc s'anomenà "Money Jungle", en una clara al·lusió als perills del capitalisme salvatge que, llavors, començava a desplaçar els paràmetres polítics de l'època del "new deal" roosveltià.
Cinquanta anys després, l'any 2013, la Carrington va fer-li un homenatge amb un disc anomenat igual amb un significatiu afegit: "Money Jungle-Provocative in Blue"
Un disc que replega totes les peces del disc ellingtonià amb algun afegit i amb una formació, que si bé té una base igual de trio clàssic, amb la Carrington a la bateria, el pianista Gerald Clayton i el baixista Christian McBride, gaudeix de la coŀlaboració del ja nonagenari trompetista Clark Terry, alumne de l'Ellington en una de les peces més representatives del disc, "Fleurette Africaine" i algunes altres més, inclosos recitats d'alguns textos significatius de Martin Luther King Jr., els Clinton, l'Obama i fins i tot un poema del propi Duke Ellington, on s'al·ludeix al tema del disc original, el capitalisme salvatge, nova amenaça després de la conquista -almenys legal- del drets civils per part dels afroamericans.
El disc té un absolut aire de blues i la seua re-interpretació de les peces del disc original és encisadora, respectant les melodies originals però, com és natural, amb un inconfusible aire 2013. Va aconseguir el Grammy del 2013 al millor disc de Jazz Instrumental. Ací podeu veure una interpretació en directe, amb altres acompanyants, però realment fabulosa.
L'ambient que crea és d'una tal intensitat que he decidit no parlar entre les cançons per no trencar-lo i deixar-vos gaudir-ne d'ell sense la meua interferència. Com que le peça és magistral i amb els 55 minuts del programa no hi ha temps per escoltar-lo sencer, l'acabareu d'escoltar al següent programa i aprofitaré el temps que resta per presentar-vos, breument, l'altre disc que va tindre un Grammy a la categoria de Jazz Vocal, el també reivindicatiu -en aquest cas de la condició femenina al jazz- "The Mosaic Project".
