Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta maria. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta maria. Ordena per data Mostra totes les entrades

dijous, 14 de novembre del 2024

Les dones de Vivaldi: Ana Maria dalla Pietá

 Programa 692


La relació del "Prete Rosso" amb l'Ospedale dalla Pietá és una circumstància coneguda. Encara que l'èxit de les seues "Estacions" -l'obra de música culta més gravada del món- haja enfosquit per al gran públic actual una llarga i fructífera producció, admirada per gent com el mateix J.S. Bach, que va adaptar un bon grapat de les seues obres, del seu abundant catàleg, una bona quantitat varen ser escrites, tant de les profanes com de les dedicades a temes religiosos, per a les cerimònies d'aquell Ospedale.

La institució, fundada el 1346, com a hospital per a croats, amb la desaparició de les Croades va anar evolucionant cap a hospici de criatures, xiquetes i xiquets, orfes o abandonats pels seus pares i mares "troppo poveri o troppo vergognosi" com per mantindre'ls a casa. La institució era un dels quatre hospicis que eren a la Venècia de l'època, amb una república de mercaders pròspera, dominadora del comerç del Mediterrani, que sustentava econòmicament aquells establiments, junt amb les donacions de les famílies més riques.

L'Ospedale dalla Pietá, a poc a poc, anà transformant-se en lloc d'acolliment


sols de xiquetes i, com les altres institucions, es preocupaven de la instrucció general i el seu manteniment, però totes elles varen incidir en l'educació musical dels seus pupils.

En el cas del de la Pietá, el grup de les més dotades musicalment passaven a formar part de les "figlie di coro", que gaudien de més i millors atencions que la resta perquè, entre altres coses, amb les seues actuacions públiques -no es dedicaven sols a amenitzar les cerimònies religioses- contribuïen al manteniment econòmic de la institució. De fet, a part de les que tocaven algun (o alguns) instrument(s), fins i tot varen eixir algunes compositores de nomenada a l'època, avui oblidades.

Entre els anys 1703 a 1715, i un altre cop de 1723 a 1740, Vivaldi va ser contractat per a millorar la qualitat de la formació, en l'àmbit instrumental a la primera època i del conjunt general de cor i orquestra al segon. La formació orquestral, que oscil·lava entre les trenta o quaranta places va arribar, en certs moments de la seua història, a la seixantena.

Durant l'època en què Antonio Vivaldi va estar al front, va destacar de manera notòria una tal "Ana Maria dal Violino", persona que sembla estava dotada excepcionalment per a la música des de ben jove, que, segons algunes informacions de l'època, era capaç de tocar amb mestria, a més del violí, la tiorba, la viola d'amore, el clave, el llaüt, el cello i la mandolina. La seua fama era tal que a escoltar les seues actuacions acudien gents d'arreu d'Europa, de manera que, en aquells anys, va ser coneguda no com a "Anna Maria dal Violino", sinò com a "Anna Maria dalla Pietà", denominació amb la qual va passar a la posteritat.

Convertida en deixebla favorita de Vivaldi, la seua capacitat musical era tal que, a partir d'un cert moment, el mestre la considerava no una deixebla, sinó una col·lega, amb la qual compartia tasques d'ensenyament i direcció. De fet, desaparegut Vivaldi, va passar a ser directora única de les dues formacions, el cor i l'orquestra al llarg d'una bona quantitat de temps. La tasca feta en una llarga vida, va morir al 1782 amb 86 anys, va fer que se la comparara, a l'època, amb dones com Élisabeth Jacquet de La Guerre, Vittoria Raffaella Aleotti o Barbara Strozzi en les enciclopèdies musicals.

No sembla que hagen arribat fins avui composicions d'Anna Maria encara que és de suposar que en va fer. L'admiració d'Antonio Vivaldi per ella li va fer dedicar, directament, una trentena de composicions, entre elles una sèrie de concerts anomenats "Quaderno musicale di Anna Maria dal Violino", en partitures on, en moltes ocasions, el mestre sols escrivia la part del violí pensant en el virtuosisme d'Anna Maria i deixant l'orquestració, com era freqüent a l'època, construïda al moment, en funció dels membres de la formació que havia d'interpretar-les.

Una història apassionant d'un personatge, molt més que una persona, que va viure una vida dedicada a la música. Una dona més que cal rescatar per a la memòria col·lectiva de la història de la música, lligada, de manera indissoluble -i viceversa-, a la figura del gran Antonio Vivaldi.

La institució de l'Ospedale dalla Pietá" va sobreviure, transformada en conservatori, fins l'any 1830 i per ell varen passar, al llarg dels anys, el bo i millor dels músics venecians. L'edifici és actualment, coses de l'evolució social, un hotel i restaurant...

La música del programa està extreta de dues gravacions. Una és l'anomenada Vivaldi - Six Violin Concertos For Anna Maria, per la formació L'Arte dell'Arco, dirigida per Federico Guglielmo. L'altra, el concert RV343, està extreta de Fabio Biondi, Europe Galante. VIVALDI: Concerti per violino XI 'Per Anna Maria'.

dijous, 8 d’octubre del 2020

Art i rebeŀlia: Els "Data Lords" de la Maria Schneider-II

Programa 521

 

  Poca cosa queda que dir respecte a la música que aneu a escoltar al programa de hui i la seua, per mi, admirada autora, Maria Schneider, després de la llarga "filípica" que vaig endegar-vos el programa passat al fil de la temàtica que ens proposa l'artista.

El segon disc de l'àlbum "Data Lords" s'anomena "Our Natural World", el món més humà, més autèntic, menys artificial del que ens proposa la societat hipercapitalista, hiperconnectada, que ens...híper-empresona.

Nascuda en una localitat del medi rural, on viu encara, amb la seua música i els seus comentaris, ens convida a retrobar-nos amb la natura, amb una nit de calma enmig del camp o el bosc, observant les estrelles, o de dia els núvols i els ocells, escoltant els seus cants.

No ens dóna esta perspectiva ingènuament com una mena de primitivisme càndid, ben al contrari, conscient com és de l'estructura de la societat actual, industrial i depredadora, ens anima a escapar, en la mida d'allò possible, de les urpes de les preses, de l'estrès, de les llums de neó i els clàxons dels automòbils. De la possibilitat que encara existeix, si es busca el lloc, de sentir la natura (més o menys contaminada, ai-las!) i deixar que ens "desintoxique".

Les músiques que ens proposa en aquest segon disc de l'àlbum són més relaxades, més líriques, amb uns metalls menys potents que a la primera part. No sé si ho vaig dir a l'emissió radiofònica, però opine que si gent com Debussy, Ravel o gent d'eixa mena, visquera hui, potser faria una música del tipus de la que en fa la Maria Schneider. La sensibilitat a flor de pell, la subtilesa de les orquestracions, per cert, cada cop més boniques i treballades, "marca de la casa", amb unes sonoritats d'una delicadesa increïbles d'aconseguir en uns instruments de vent. Destaque també, en els dos discos, la presència d'un instrument que ella ha gastat de vegades, però que en aquest àlbum té una presència destacada, l'acordió de Gary Versace, que aconsegueix unes sonoritats insòlites en aquest instrument, poc freqüent en orquestres (de jazz o clàssica).

És açò jazz?, és clàssica? És, simplement, MÚSICA així, amb majúscules.

Estic segur que Duke Ellington, des d'on estiga, escoltarà amb un somriure d'aprovació l'obra d'esta dona, acceptant que, seguint les seues petjades de les obres sacres i profanes, la perfecció de la Schneider el supera tècnicament i estilística.

Gràcies Maria. Maria artista, Maria valenta i lluitadora. Maria DONA en un món copat pels homes. Sols espere que, tal i com tu vares aprendre del teu mestre, Gil Evans, hi haja gent jove al teu costat, deprenent.


 



dijous, 25 de juny del 2026

Senzillament, una mestra: Maria Schneider

 

Programa 760

Si sou seguidors del programa ja coneixereu la música de la Maria Schneider. Pràcticament, tenim un repàs complet a la seua discografia que podeu gaudir com el que és: l'obra d'una mestra absoluta de la composició, de la batuta i una innovadora en un gènere que jo definiria -i crec que encara no s'ha fet així, que jo sàpiga- com a jazz simfònic.

L'ambició de Duke Ellington, del Modern Jazz Quartet i d'alguns altres, a la dècada dels cinquanta, d'aspirar a fer concerts als grans auditoris "seriosos", ja la va fer realitat Ellington, d'alguna manera. Però el jazz ha evolucionat molt, moltíssim!!

L'antiga -i darrera, pràcticament- alumna de Gil Evans ha fet molt de camí des d'aquell Evanescence (Enja, 1994), quan la seua orquestra, fundada el 1989, va deixar amb la boca oberta a crítica i públic per la maduresa de la seua inspirada música, per les millores i innovacions estilístiques i harmòniques respecte de les veteranes Big Band i per la brillantor del seu so.

La seua orquestra, amb vora una vintena de músics del bo i millor d'aquell moment de l'escena de Nova York i voltants, mantinguda amb una enorme estabilitat des d'aleshores, va suposar una autèntica revolució estilística per al món de les grans formacions jazzístiques. El jazz de grans formacions havia ja crescut i assolia la majoria d'edat definitiva: ja podia presentar-se als grans "temples" de la música "seriosa" sense cap recança ni amb el cap baix. Ben al contrari, les sonoritats de la Schneider a mi, de sempre, em recorden les músiques de Debussy i cia., en definitiva, gran música interpretada per gent d'un altíssim nivell, adobat tot amb el fet de la llarga jornada feta junts des del 1989 fins al 2025.

La música nova de Maria Schneider que se sent al programa prové d'un EP amb tan
sols una única composició nova, la que dona nom al disc "American Crow" (El Corb Americà, i la tria no és casual), amb dues versions de matisades diferències que justifiquen sobradament l'escolta de què anomena "versió alternativa", junt amb una versió, un poc més breu i amb algunes variacions en els instruments dels solos de la peça "A World Lost", que encapçalava el primer disc de l'anterior àlbum "Data Lords", que es pot escoltar íntegrament en dos emissions consecutives dels Camins de la Música. Si no les vàreu escoltar al seu moment, fa ja cinc anys, no ho deixeu per a més endavant.

La temàtica del disc, perquè els discos de Maria Schneider no són pures evanescències musicals sense més pretensió, és una continuació, una mena d'epíleg, del Data Lords, sols que ací a la peça "American Crow" s'ajunten musicalment les al·lusions als dos mons esmentats a aquell àlbum, el món natural i el digital.

No ho he explicitat, però, òbviament, sempre totes les composicions i els arranjaments són seus.

Combativa com és, en les entrevistes fetes a compte del disc fa directes argumentacions contra les flaires antidemocràtics al seu país -els Estats Units, clar- i la manca de diàleg democràtic substituït per la confrontació irracional. El vídeo de presentació al YouTube l'encapçala amb una frase del filòsof estoic grec Epítet: “Tenim dues orelles i una boca perquè puguem escoltar el doble que parlem” –una cosa que sembla un art perdut, diu la Maria. I aquesta és la veritable essència de la visió de Schneider. Ella demana escoltar, entendre, cuidar. A través de la seva música, ens demana que ens reunim.

És una força unificadora.

I una gran música a no perdre's

____________________________________________________________________________________ 

Per cert, si podeu, el dia 6 de juliol actua amb la Classical Jazz Band, al Palau de la Música de València. No us ho perdeu perquè és una oportunitat única, i no crec que torne a passar per ací. I el preu és més que assequible!!

dimecres, 29 de maig del 2024

Una nova cara per al jazz valencià: la flauta i la veu de Maria Gil

 Programa 677


La flautista Maria Gil, valenciana, de la comarca d'Els Serrans és la darrera troballa que se'ns ofereix des de l'Alqueria Coca, des de SEDAJAZZ. El disc s'anomena "Veye"

Una veu fresca i amb un instrument que, si bé no és insòlit al món del jazz, tampoc és massa freqüent. Una veu de dona, cal destacar-ho. A poc a poc, molt a poc a poc, les dones van incorporant-se al món jazzístic per estes terres.

El disc és, sembla, una panoràmica, una carta de presentació d'una música que té ja una experiència professional d'instrumentista i de cantant, car de les dues especialitats ha fet estudis.

Amb influències heterogènies, els ritmes o, millor dit, els ambients del disc ens remeten a sons llatins i brasilers, amb alguna incursió a un "funkie" discret. Una obra on el lirisme, la tranquil·litat, un so íntim, amb unes improvisacions molt mesurades és el que dona cos al disc. No és un treball amb audàcies trencadores -ni cal-, ben al contrari, es tracta de construir una obra ben feta, de perfils variats però on el perfum del jazz ens acarona.

Les peces vocals, també de l'autoria de la Maria Gil, tenen una clara vocació jazzística amb un discretíssim, mesurat "swing" que les integra perfectament en la resta del disc.

Maria Gil és graduada en flauta travessera i en cant Jazz per la prestigiosa ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i té un currículum farcit de col·laboracions amb noms il·lustres del jazz espanyol (Antonio Serrano, Carles Benavent, Albert Bover,...) i en l'actualitat està implicada en un projecte amb el veterà guitarrista valencià Joan Soler, una de les primeres veus jazzístiques valencianes en èpoques fosques per a aquest gènere.

Cosidere aquest treball, com he dit, com una "carta de presentació". Esperem tindre prompte més mostres de la seua qualitat interpretativa i compositiva.

La formació del disc és:
María Gil (flauta travessera, veu i composicions)
Baptiste Bailly (piano)
Mariano Steimberg (percussió)
amb la col·laboració  de Miquel Álvarez (contrabaix)

dijous, 25 de juny del 2020

Maria Schneider: El seu primer disc al podi de la cultura dels EE.UU.

Programa 516

La invitada del programa de hui no és cap novetat al nostre programa. Maria Schneider té ja dedicat un programa per a cadascun dels discos què té publicats en el nostre Camins de la Música.

Evidentment m'agrada. O millor, més, m'encanta. Crec que és un dels millors valors actuals de la música del món del jazz, entès d'eixa forma "extensa" que s'entén ara aquesta música. Crec recordar que en algun comentari ja vaig dir que el jazz havia nascut negre, però que ja era multicolor. En tots els sentits, l'artístic...i el racial!

Doncs bé. El disc què escoltareu hui és el primer de dues coses. És el primer què va publicar amb la seua orquestra, el 2004, i va ser el primer disc que, venent-se sols per internet (no a les botigues), va aconseguir un Grammy al millor àlbum de jazz orquestral.

La raó final, però que m'ha dut a programar-lo hui és que, en la tria que tots els anys fa la Biblioteca del Congrés dels EE.UU. per incloure dintre de la seua secció d'obres selectes, (2019 National Recording Registry) feta mitjançant votació popular , aquest disc ha estat triat amb 24 obres artístiques més, per ser destacada entre totes les obres produïdes a aquell país, de manera que se li reconeix una importància cabdal en la producció artística feta enllà. Fixeu-vos que el disc és del 2004, és a dir, que la seua tria no és producte de la novetat ni d'un fortuït moment de fama. És una decisió decantada a través d'una quinzena d'anys de reconeixement d'aquesta obra. I, a més a més, la Schneider acaba de ser nomenada acadèmica de la  American Academy of Arts and Sciences.

La seua activitat artística, que podreu trobar glossada en els altres comentaris fets al nostre programa  no cal que ho siga novament al de hui. Allò que m'agradaria fer és destacar el seu paper en la defensa dels drets d'autor i intèrprets enfront de la dictadura de les grans distribuïdores de música per internet (Google, Amazon, Spotify, etc.). En un interessant article, publicat a un periòdic d'enllà, diu coses com aquestes:

Tanca els ulls per un moment i imagina’t el món següent:

Hem permès a les empreses poderoses entrar a les nostres cases i vides per extreure béns personals per valor de milers de milions de dòlars, sense pagar-nos ni un cèntim. Aquests actius són tan valuosos que les poderoses corporacions poden utilitzar-les en el comerç de manera que condueixen a la fallida a innombrables petites empreses i minoristes independents, deixant els carrers principals a tot arreu en estat de decadència i deserció.

Imaginem ara que aquests actius personals es converteixen en milers de milions de dòlars d’efectiu, però les empreses traslladen aquest efectiu fora del nostre país i l’emmagatzemen en països que tenen els tipus d’impostos corporatius més baixos.

Imagineu-vos un món on els nostres barris es tornin menys vitals, perquè s’assequen els impostos federals, estatals i locals que paguen les carreteres, la policia i l’aigua neta.

Obriu els ulls i esteu fixant la mirada en aquest món. Empreses com Google, Facebook i Amazon ens prenen les nostres dades personals valuoses sense pagar-nos ni un cèntim. Ho plantegen, el filtren i ho ordenen amb els seus algoritmes secrets, després ho exploten, el que ha suposat ingressos en milions de milions... (A aquest enllaç podreu llegir l'article original, en anglès. És impagable).


I ara, a gaudir de la preciosa música de la Maria Schneider. Fullegeu també el seu interessant web.




dissabte, 6 de juny del 2015

Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider-1

Camins 297

No, no és la primera vegada que al "Camins de la música" parlem de Maria Schneider. Ja li havíem dedicat tres programes per revisar la seua trajectòria fins el moment, fa tot just un any.

Però hui anem a emetre una autèntica primícia mundial car aneu a escoltar el disc al temps que es fa la presentació oficial al famosíssim "Birdland", el local més famós, segurament, de jazz arreu del món.

La història d'aquest fet té a veure amb que he estat col.laborador, via "crowdfunding" en la realització del disc què aneu a escoltar i que m'ha arribat, doncs, "acabat de treure del forn". De fet es va publicar el 20 de maig i l'aneu a escoltar ja.

 El disc porta per títol "The Thompson Fields" i és un dels discos més bonics que he escoltat mai en la meua vida.

Amb un alé que ha estat definit, de forma molt escaient, com a "pastoral" i en format de "suite", de "facto", és una coŀ lecció de peces on evoca la seua infantesa al poble de Windom, Minnesota, a una zona rural on el contacte amb la natura, no contaminada encara pels hàbits urbanites, li fa aflorar tota una sèrie de sentiments íntims, lligats a la seua vida.

Tot el disc, què escoltareu al llarg de dos programes car la seua durada excedeix la del programa, està amarat d'íntims sentiments, sensibilitat, amor a la natura i, també, a les aus -que la fascinen; és membre d'una associació ornitològica- tot recordant -enyorant, potser- els dies primerencs de la seua vida.

La textura de la música em recorda, per moments, a Debussy o Mompou. Malgrat el destacat paper que en determinats moments tenen els solistes improvisant, la seua improvisació encaixa tan bé en l'ambient de la peça, que es diria escrita per la pròpia Maria: és una de les virtuts que li reconeixen els seus coŀ legues músics: que sap transmetre tan bé les seues idees i sensacions en dirigir -el seu únic instrument és...l'orquestra- que els intèrprets s'entreguen a allò  que els arriba des del seu cos dirigint, car dirigeix amb tot el cos, amb una forma com de dansa, suggerent i evocadora, que encisa tant al públic com els seus músics.

Al pròxim comentari ampliarem la informació sobre aquest àlbum, en acurat format de "llibre-disc", amb comentaris de la pròpia autora i una estètica encisadora.


dissabte, 24 de maig del 2014

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-2

Programa 256

Innovadora, atrevida i trencadora, Maria Schneider no ho és tan sols en l'aspecte musical. La producció i finançament dels seus darrers dos discos, per tal de preservar la seua independència artística, s'han fet mitjançant el procediment del "crowfunding" o finançament per petites donacions via internet. De fet el disc que escoltàrem al darrer programa, va ser el primer en ser premiat als Grammy sense que, fins aquell moment, existira disc físic, tan sols l'edició digital a la venda per internet, mitjançant la seua participació sa la gravadora independent Artist Share

La seua formació musical, després de passar per una sèrie de universitats i escoles de música, sempre amb excel.lents resultats acadèmics, va trobar-se amb l'afortunada oportunitat de treballar amb, ni més ni menys que Gil Evans, amb el qual col.laborà els tres darrers anys de vida d'aquest important arranjador (recordem, per exemple, els seus treballs dirigint les gravacions del Kind of Blue de Miles Davis, entre d'altres). La Schneider va aprofitar a fons la possibilitat i el seu primer disc, "Evanescence",  té clares mostres de la seua influència primerenca. Al programa de hui escoltarem el disc "Days of wine and roses", amb el qual va aconseguir el seu primer Grammy, en aquest cas en l'apartat d'orquestres de jazz

dissabte, 17 de maig del 2014

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-1

Programa 255

Maria Schneider, compositora, arranjadora i, sobretot, directora d'orquestra, és un extrany fenòmen dintre del panorama musical, no sols del jazz. De fet, al programa de hui, anem a escoltar la seua darrera producció premiada amb tres, sí tres, Grammy, l'any 2013, curiosament, en el camp de la música clàssica. Es tracta d'un treball que va fer musicant poemes dels poetes Ted Kooser, nordamericà, i Carlos Drummond de Andrade, brasileny, i per encàrrec de The Saint Paul Chamber Orchestra, Ojai Festival, Australian Chamber Orchestra and Cal Performances. El disc s'anomena "Winter Morning Walks" i en ell s'acompanya de la veu de la soprano noramericana Dawn Upshaw. Es tracta d'un treball on es posa al dia el génere del "lied".

Es tracta del darrer treball gravat d'una dona que des dels cinc anys va estar estudiant música, on va provar varis instruments fins adonar-se que el que més li agradava era fer que el seu instrument fos una orquestra.

dissabte, 31 de maig del 2014

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider, i 3

Programa 257

Al programa de hui, acabarem d'escoltar el directe "Days of wine and roses", un disc cabdal per entendre la seua forma de fer música y algunes peces del seu primer disc, "Evanescence", on la influència del seu darrer mestre, Gil Evans, és notòria, sense que això vulga ser un retret, ans bé, demostra que la Schneider ha sabut sempre aprendre dels qui pagava la pena fer-ho.

Relativament jove com és encara, va néixer l'any 1960, i vista la seua evolució, d'ella es poden esperar encara grans coses.

En definitiva una gran música, un personatge imprescindible al panorama musical actual. I no sols del jazz, malgrat que la seua activitat més freqüent siga la d'actuar amb la seua excel.lent banda de vora la vintena d'excel.lents professionals, als quals els deixa generosament espai, quan fan solos, amagant-se discretament.

Una dona, Maria Schneider, que ha sabut brillar en un món d'homes, un cop més.

dijous, 22 de desembre del 2016

Música de dones feta per dones

Programa 363

 Allmänna Sången és el nom, en suec, del conjunt que la rusa establerta a Suecia, Maria Goundorina va fundar i dirigeix aquest cor. És membre del Chamber Choir of the Tchaikovsky Conservatory, the Arnold
Schoenberg Chor i el Mikaeli Chamber Choir,
i ha dirigit un grapat de orquestres i cors, incloent el Swedish Radio Choir, Eric Ericson Chamber Choir i el cor de la Royal Swedish Opera. 

Des de 2010 Maria Goundorina és la directora artística del cor mixt Allmänna Sången. Ha fet cursos de direcció coral i cant a Russia, Austria, Alemanya, Holanda i Suècia i ha impulsat la creació d'un concurs, que es celebra des del 2013, de composició exclusivament per a dones.

Les músiques que aneu a escoltar al programa, peces curtes de compositores, unes més conegudes que altres, però totes vivint encara i actives, són un recull que s'ha fet com una mostra de que les dones també fan música ara i ací a un disc anomenat Femina moderna

L'estil d'interpretació és prou clàssic, però les composicions són actuals. Una mostra més de que les dones existeixen al món de la música, més enllà de la Gubaidulina, que també apareix al disc.

dissabte, 13 de juny del 2015

Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider i 2

Programa 298

Al programa de hui es podrà completar l'escolta d'un dels discos més deliciosos que he escoltat en la meua vida, el "The Thompson Fields" de la esplèndida compositora, arranjadora i directora de la seua Big Band Maria Schneider.

Crec que els adjectius afalagadors se m'han acabat en aquest dos programes, però és que segons escolte més aquest disc més m'agrada i em penetra per tots els porus de la meua pell. És una música que fa una crida als sentiments,  a la sensibilitat, a la bellesa. On podreu escoltar el trons i els llamps d'una tormenta, o el so dels ocells, o el de les vaques o els cavalls de la granja, tot això sense passar mai la ratlla de la sensibleria efectista.

L'estil dels fons, una mena de textura de sons que dóna l'ambient on les solistes poden dibuixar els seus dibuixos, els seus arabescs, de vegades sense acoblar-se al to del fons, produeix un contrast sonor que crea unes tensions musicals d'una enorme bellesa.

Cal destacar també, com ho faig al programa que, com altres artistes (per exemple Jordi Savall), ha optat per alliberar-se del jou de les discogràfiques i els seus discs se'ls produeix mitjançant el "micromecenatge" amb una productora d'un coŀlectiu de músics que s'anomena Artist Share. Fins i tot els discos (o la descàrrega digital) es pot fer SOLS mitjançant la seua web; no trobareu el "The Thompson Fields" a les tendes de discs. Però paga la pena, perquè el llibre disc que conté el CD és d'una confecció acurada, amb tapes de cartró, dibuixos i fotografies desplegables on es troba tant comentaris de l'artista a les peces com poemes o dibuixos d'ocells, amb el seu nom i característiques: ocells de l'àrea dels camps de Thompson.

No deixeu de veure la seua web on podreu escoltar la seua música. O cercar els videos a YouTube.

Seguiu-li la pista, que aquesta dona ens va a donar encara molts fruit dolços com la mel.

dijous, 1 d’octubre del 2020

Art i rebeŀlia: Els "Data Lords" de la Maria Schneider-I

 Programa 520

 

Maria Schneider, malgrat fer els seixanta anys el 27 de novembre d'enguany, no deixa de sorprendre'ns amb la seua exuberant creativitat quasi jovenívola, ens regala la seua darrera obra què, i ho dic amb orgull, aneu a escoltar en -segurament- la seua estrena en una ràdio europea o quasi.

L'àlbum "Data Lords"", un doble CD, va eixir a la llum a finals del mes de juliol passat en els EUA i, com a orgullós col·laborador al micromecenatge que l'ha fet possible, l'he rebut a finals del mes d'agost. Lamentablement, crec que vàries circumstàncies faran poc probable la seua audició en cap emissora estatal (potser llevada la BBC), per la llargària dels seus temes i per la seua difícil ubicació estilística. Cal tindre compte que la seua autora té cinc Grammys, dels quals un d'ells en música clàssica orquestral i els altres per obres de la seua orquestra i composicions de jazz.

I tot això a base de treballar fora dels circuits industrials comercials de les grans gravadores PER VOLUNTAD PRÒPIA. La creació de l'associació "Artist Share", editora de l'àlbum, amb una sèrie de companys gelosos de la seua independència creativa i del desenvolupament de la seua carrera artística, fan d'ella i els seus companys d'aventura una fita al món supercapitalista, superhomogeneitzat i...super controlat pels grans conglomerats tecnològics. 


Ja sabeu que el gran negoci de hui és l'obtenció, manipulació i monetització de les nostres dades personals de tot tipus. Dades no sempre obtingudes de forma oberta i transparent, més aviat al contrari. Les Microsoft, Google, Facebook, etc., ens FURTEN, literalment, les dades què, voluntàriament i inocentment o sense saber que ho fem, de forma inconscient, dels artefactes electrònics que semblen ja imprescindibles(?) per la vida diària: mòbils, tauletes, ordinadors, neveres, rellotges o joguets connectats a internet, de forma dissimulada moltes vegades, ens ROBEN la nostra privacidad, la nostra vida, cada cop més lligada a aquestes andròmines, i fan negoci amb elles.  

 En efecte, el "Data Lords", a ells o, millor dit, contra ells, està creat aquest àlbum "Data Lords", els "Senyors de les dades". amb dos CDs perfectament definits, és la música, que al programa de hui, s'escolta en la seua primera part, el primer CD, anomenat "The digital world".

Fa referència -i ella ho explicita expressament al preciós llibret que acompanya l'àlbum- al món de hui en què les grans empreses de dades (les "Data Lords") s'enriqueixen amb el tràfec de les nostres vides, emmagatzemades innocentment per nosaltres en tota una sèrie d'estris digitals, furtant-nos no sols el que és personal, també les obres artístiques en el cas dels artistes com ella, per manipular-nos després amb la utilització d'eixes dades, què comercialitzen impúdicament, venent-nos tant andròmines físiques com espirituals, polítiques, ideològiques, etc. tractant (i aconseguint, en termes generals, ai!!) de portar-nos pels camins que "elles" dissenyen a major glòria dels seus criteris estètics (?), polítics i de consum, emplenant així les butxaques dels seus directius, autèntics "deus ex machina" de la vida de les nostres societats, per ara les occidentals o occidentalitzades, encara que la seua aspiració és, de forma evident, que cap mil·límetre quadrat de la superfície de la terra seguisca les seues directrius.

Manifestat de forma explícita en multitud de papers per la Schneider (https://caminsdelamusica.blogspot.com/search?q=schneider, paràgraf final), la seua rebel·lia política es materialitza ara en peces musicals que, si poguéreu llegir els comentaris que fa a cadascuna al llibret -de les quals utilitze petits fragments per introduir les músiques al programa- s'adonaríeu amb quina ràbia, amb quina força, amb quina duresa i desesperació, tracta aquest tema també en l'aspecte musical.

Un petit exemple. El final de la darrera peça del primer disc, l'explícitament anomenada "Data Lords", té un final on els vents fan variacions un poc sense sentit, fent una impressió un poc ridícula. Doncs bé, explícitament es tracta d'això, de fer burleta dels Google, Microsoft, Facebook i "tutti quanti" -que diria el mestre Joan Fuster- com una forma de fer palesa la seua indignació i menyspreu envers ells.

No és sols música, és també rebel·lia. Ara, això sí, si la rebel·lia de molt de nosaltres la sabérem traduir com ella en bellesa i en art, potser el món seria un poc millor, almenys en l'aspecte artístic.

Us recomane que escolteu els altres programes dedicats a la seua discografia que hem emés al programa. Serà la millor "pèrdua de temps" que podreu fer. 

Per cert, en aquest cas, de bell nou, si voleu escoltar el disc sencer, descarregueu-vos el fitxer d'aquesta pàgina. A la versió de l'emissió radiofònica, per manca de temps, no és possible. I la setmana que ve escoltareu el segon disc, d'on es "parla" de l'altra cara de la vida, possible, si volem i ens adonem que existeix.

dijous, 21 de maig del 2020

La música de cambra i piano en Beethoven

Programa 512

No sempre es poden complir 250 anys i el maleit virus ha enfosquit el que deuria haver estat l'esdeveniment de l'any, el 250é aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven. Des d'ací anem a tractar de reivindicar el transcendental fet per a la música i la cultura occidental amb un escollit grapat de peces del geni de Bonn.               

Hui li toca a la música per a piano i a la de cambra, amb un exemple singular. Es tracta de la Sonata 9, Opus 14.1. Una obra, datada el  1789, en tres moviments molt alegres i amigables d'escoltar què, a causa del seu èxit, en part, i per desenrotllar nous aspectes i sonoritats què, potser al piano, no havien quedat tot l'arrodonides que ell volia, va traspassar un parell d'anys després per ser interpretada amb un quartet de corda.

Com comentem al programa, les obres de cambra eren utilitzades pels compositors, en molts casos -sobretot, a partir de l'època de Beethoven- a part de per acomplir el  compromisos d'actuacions, com una mena de "banc de proves" per assajar coses noves, noves sonoritats, noves formes de expressió, que després utilitzarien en obres de major tamany  i compromís (simfonies, cantates, misses, etc.).

Doncs bé, en aquest cas, personalment, pense que la transcripció per a quartet de corda li va quedar molt més "beethoveniana" que la versió per a piano, potser massa encotillada per al gust de l'autor. La versió per a piano sona més "haydiniana", mentre que la del quartet de corda "sona" més al que després seria el Beethoven més conegut. Més "<sturm un drang", si em permeteu l'atreviment.

He aconseguit (tinc els discos a casa) posar-vos dues versions excel·lents. El piano és del de Claudio Arrau(*). El quartet de corda és el Melos Quartet de Stutgart. En ambdós casos es tracta de gent què varen marcar camins d'interpretació que molts altres varen seguir després; autèntiques versions canòniques.

Com a complement, per aprofitar el temps que ens deixaven les dues versions de la sonata, hem aprofitat per posar-vos els dos primers moviments d'una de les obres més conegudes del mestre de Bonn, la Sonata "Clar de Lluna", en una sentida i íntima interpretació d'altra estrela del piano del segle XX...i del XXI, car encara la tenim per ací, la portuguesa Maria João Pires.

Probablement encara caiga algun altre programa dedicat a Beethoven. Després de tot, el seu aniversari no arriba fins el 16 de desembre, i el nostre benvolgut Ludwig i la seua obra és tan extensa i variada que hi ha d'on triar.

I ara, a disfrutar amb els sons del músic sord més genial que el món ha conegut!!

(*)Per una errada, a l'àudio dic que Claudio  Arrau era argentí. En realitat era xilé

dijous, 14 de febrer del 2019

Pablo Ziegler o la innovació de la innovació del tango

Programa 454

Com dic al programa emès, l'ombra d'Astor Piazzolla (cerqueu també a l'index general) a la música argentina, és quasi (?) aclaparadora. Més encara quan, com al programa de hui, anem a escoltar la música de qui el va acompanyar, al front d'un quintet/sextet al llarg de quasi onze anys. De fet, fins que els problemes cardíacs de Piazzolla li varen fer aturar les seues actuacions regulars al 1989.

Encara que resident a Nova York, Pablo Ziegler, com molts artistes argentins nascuts a Buenos Aires i voltants, tenen el seu cap a meitat camí entre el lloc on són i la seua "embruixadora", pel que es veu, ciutat nadiua i, clar, el tango.

Lamentablement, a Europa -i no diguem a l'estat espanyol- el nom de Pablo Ziegler, (lamentablement és quasi impossible trobar un lloc en castellà sobre ell) què és de qui anem a escoltar la música hui, no és tan conegut i popular com la seua categoria artística mereix. Alguns afortunats varem tindre l'oportunitat de escoltar-lo al Palau de la Música de València, fa uns anys (quatre, cinc?) al front d'una formació on com acordionista figurava el nostre amic Gorka Hermosa, en una excel·lent representació de l'òpera "Maria de Buenos Aires".

Ziegler, nascut l'any 1944 a Buenos Aires, va començar els seus estudis musicals de xiquet, amb el piano com a instrument, rebent classes de coneguts professors americans i europeus. Però un bon dia, encara jovenet, va escoltar un disc de Duke Ellington i es va enamorar d'eixa música què, com he dit a un comentari anterior, començà negra i ara és multicolor.


Resident a Nova York, com hem dit, ha tocat amb el bo i millor de la música del jazz llatí i no llatí, entre ells Emmanuel Ax, Gary Burton, Branford Marsalis, Paquito D’Rivera, Kenny Garrett, Joe Lovano,  Randy Brecker i molts més. Igualment ha dirigit composicions seues amb orquestres com  the Orpheus Chamber Orchestra, the Metropole Orkest, Sydney Symphony Orchestra, Presidential Symphony Orchestra, Seoul Philharmonic Orchestra, Slovenian Philharmonic Orchestra and the Wellington Chamber Orchestra.

El disc que presentem hui, "Jazz Tango", ha estat guardonat amb el seu segon  Grammy Llatí , el del 2018. Això no té per a ell, supose, massa importància artísticament parlant, encara que sí que ajuda a la seua difusió. Però prepareu-vos, perquè el pròxim programa escoltarem el darrer disc que ha gravar ell assoles, anomenat "Solo", on la seua desbordant personalitat i la seua ànima jazzística i "porteña", de segur que no us deixarà indiferents. Impossible. Imprescindible.

dijous, 20 de maig del 2021

Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde

Programa 551



Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.

Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols. 

Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.

Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.

Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.

La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".

Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.

Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.

Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!

dijous, 25 de juliol del 2019

Un camí d'anada i tornada rodant per la Mediterrànea: Andrés Belmonte

Programa 477

A mi no m'agrada enganyar ningú.

Al programa de hui on, com sempre procure, hi ha poca veu meua (i encara crec que he parlat massa), aquesta circumstància està justificada com poques vegades. La raó: la música del disc TARIQ d'Andrés Belmonte supera amb escreix les meues capacitats i coneixements musicals.

En efecte, estes músiques de sons mediterranis, d'una bellesa enorme -com en aquest cas- em pillen fora de joc respecte a la "teoria" que les embolcalla i les sosté. Encara que ja fa temps que alguns músics nostrats (Al Tall, Maria del Mar Bonet i altres) havien fet experiments tractant de capbussar-se en aquest món, tan prop geogràficament però tan lluny de les músiques que, tant a l'"acadèmia" com a nivell popular (siga això el que siga, i espere que m'aneu entenent) escoltem habitualment, que no puc sinó confessar dues coses:
- Les absorbisc tant per via oïda com per la pell. Em resulten alhora familiars i fins i tot hipnòtiques.
- El meu cabal teòric per parlar-ne és quasi nul. Ho confesse.

És per això que, un poc avergonyit, pose ací per escrit el què estic diguent, però, simultàniament, vos recomane molt sincerament la seua escolta amb la ment oberta i els prejudicis culturals deixats a casa.

Sols destacaré que, tant la tasca de composició com la d'interpretació de l'Andrés Belmonte en resulten impecables i, fins i tot increïbles en l'aspecte de la composició, donada la lamentable distància a la que la cultura dominant ens allunya d'aquests mons sonors.

Sobre els acompanyants, la seua solvència demostrada abans d'aquest disc m'allibera de fer-ne la glosa; Efrén López, Ud, expert mundial en música antiga europea i mediterrània (?), ex-L'Ham de Foc i molt més, ,Ales Cesarini, contrabaixista italià "aveïnat" per ací, què no té problemes amb els gèneres (?) de les músiques, i David Gadea, percussions vàries de la Safor per al Món.


Com cal ser coherents, per a qui vulga ampliar la informació sobre aquest disc i els seus intèrprets vos done a continuació una llista, no exhaustiva, de llocs on el protagonista s'explica, i algun més per escoltar músiques complementàries que vos poden donar una idea del viatge (Tariq) fet per l'Andrés Belmonte.

Si us plau, no sigueu pereosos, i cerqueu-ne més; us pagarà la pena l'esforç.

-Llegiu l'entrevista i, fonamentalment, escolteu les recomanacions que el Belmonte fa al final: https://www.alquimiasonora.com/2019/02/entre-el-cairo-estambul-y-valencia.html

-Podcast del programa "Los sonidos del planeta azul", amb entrevista:  http://www.lossonidosdelplanetaazul.com/podcast/edicion-no-2618/

-  https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/territori-sonor/14-02-2019-el-flautista-andres-belmonte-ens-presenta-el-seu-projecte-tariq-

 - Un bon grapat de videos amb interpretacions i més al YouTube:
https://www.youtube.com/channel/UCn4jU2iTAZSEERIzAo-Qoyg

I fins la pròxima temporada, que serà ja la catorzena a les antenes de Ràdio Klara. No em pensava que anava a durar tant... ;-)

dijous, 24 de novembre del 2022

La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-1

  Programa 612


 És ja un tòpic dir que el jazz s'ha convertit, fa dècades, en una mena de "lingua franca" musical (alguna gent diria "un calaix de sastre") on es troba còmoda moltíssima gent que, sense renunciar a les seues arrels estètiques, nacionals, etc., veu que la seua identitat artística pot trobar-se reflectida en un món tan ample que, pràcticament, ningú que ho intente deixa de trobar el seu camp d'expressió sota eixa etiqueta.

 Bé, no sempre això està acompanyat d'una producció satisfactòria per a determinada audiència i/o crítica, però l'abundància de productes amb eixa etiqueta és pràcticament inabastable. En el cas dels qui escoltarem hui la recerca d'un llenguatge personal dintre d'eixe món calidoscòpic no era massa complicada, si tenim compte de l'origen dels seus components inicials.En efecte, en néixer als EUA, la terra on va néixer el jazz i molts dels seus epígons, la cosa era relativament fàcil. 

 Els Snarky Puppy, partint d'una identitat clarament jazzística conreant allò que, molt genèricament, s'ha anomenat post-bop -una definició purament temporal, quasi-, han evolucionat afegint-li fonamentalment (que no sols) algunes de les seues derivacions: R&B, rock, funkie, etc. sense renunciar a maridatges més allunyats de la seua cultura original, però trobant la seua zona de confort en eixes àrees.Partint d'eixe punt, la singular formació iniciada i dirigida pel baixista Michael League l'any 1974 ha construït una trajectòria que l'ha dut a quatre Grammys (per ara...) i a ser una referència del jazz més actual. 

 Això sí, sempre que acceptem com a jazz tant la seua barreja estilística com en l'altre extrem de la sensibilitat jazzística a gent tan excel·lent i guardonada com la Maria Schneider i la seua orquestra. Perquè d'això es tracta.

 Els Snarky Puppy no són un grup d'instrumentistes a l'ús. La formació del col·lectiu -que així és com s'anomenen- es fonamenta en un nucli dur on estan uns nou membres, amb instruments orgànics i electrònics (teclats, sintetitzadors, etc.) i després, segons l'ocasió o, com diu el Michael League, segons qui s'arrima a ells en cada moment, el col·lectiu ha arribat a estar format en escena per dues dotzenes o més de membres, inclosa alguna secció de corda i veus solistes i de cor. Un complex i heterogeni grup de músics que, sota la batuta del League, posen dempeus una actuació o un àlbum.

 Però hi ha molt més a dir -i escoltar- dels Snarky Puppy.

dijous, 27 de novembre del 2025

Homenatje pòstum a Claudia Montero: Ana María Archilés a la guitarra.

 Programa 733



Al nostre programa ja hem repassat, al seu moment, la discografia de l'estimada i admirada Claudia Montero, la compositora argentina instal·lada de feia molts anys a València. Dels discos que s'han tret posteriors al 2011, any de la seua desaparició, ens quedava un per escoltar. Es tracta de l'anomenat "Evocaciones de la lluvia".

La intèrpret és la guitarrista Ana Maria Archilés, nascuda a Almassora l'any 1970, que va treballar amb la Claudia Montero en alguns projectes. De fet, crec recordar que alguna de les peces gravades està dedicada ella per l'autora. Es tracta d'un petit grapat de composicions interpretades a guitarra, encara que alguna d'elles té una versió per a altres instruments o per a guitarra i orquestra de corda.

L'encant, la calidesa encisadora de la música de la Claudia traspua totes i cadascuna de les peces on, evidentment, l'aroma del tango i del seu enyor per Buenos Aires estan ben presents no sols en la música, sinó fins i tot als títols.

Com que de Claudia Montero hem parlat a bastament als comentaris que acompanyaven a cadascun dels programes a ella dedicats, no m'estendré més. Tan sols destacar que, com que el disc no donava per omplir el programa, hem inclòs una petita composició/suite anomenada, clar, "Suite de los Buenos Aires", interpretada a guitarra i flauta travessera, encara que hi ha també, i ho podeu comprovar al YouTube, versions per a piano i flauta travessera.

Música per gaudir i recordar la gran compositora que ens va deixar un dia de 2021, quan estava en el seu millor moment compositiu i amb les seues obres interpretant-se arreu del món.

La vida!!

dijous, 22 d’octubre del 2026

Hildegard von Biden nou segles després

Programa 767


La polièdrica personalitat de la monja i abadessa benedictina Hildegard von Bingen: naturalista, protomèdica, filòsofa, mística, consellera de reis i papes... i compositora, ha interessat, al llarg dels nou segles que han passat des de la seua època  (c. 1098 – 17 Septembre 1179), a teòrics i historiadors de totes les matèries de les que va tractar i deixar testimoni escrit. Inclosa la seua música.

Encara que la seua intenció en tots els camps de coneixement que va conrear tenia -de fet- una finalitat mística, és veritat que la seua obra transcendeix, de bon tros, eixe àmbit. En concret, en la seua activitat com a compositora, la seua finalitat era la de transmetre a les seues monges -o a qualsevulla persona que l'escoltara- determinats conceptes místico-poètics que engrandiren la seua comprensió dels conceptes revelats a la Bíblia i, molt concretament, del paper de la Verge Maria i, per extensió, de les dones que envoltaren a Jesucrist al llarg del seu pelegrinatge a la Terra. De fet hi ha, fins i tot, autores/rs que veuen en ella i en la seua forma de destacar el paper de les dones com a una mena de "proto-feminisme" allà pel segle XII.

La seua música, òbviament, era d'estil monòdic, i un es pot imaginar-la entonant els seus melismàtics cants acompanyada d'un petit psalteri fent cor amb les seues monges. La seua música ha estat reivindicada els darrers temps amb raó, car va ser, probablement, la compositora -home o dona- més il·lustre, coneguda i conreada de l'edat mitjana, de la qual, a més, hi ha documentació abundant..

Els ecos de la seua música varen resultar enormement suggeridors per a tres dones del segle XX/XXI de les que el seu caràcter inquiet i curiós sempre ha resultat una característica destacada en la carrera professional; es tracta de tres velles conegudes del programa: Les bascofranceses Germanes Labèque, pianistes, i la soprano/directora/musicòloga... la canadenca Barbara Hannigan. Totes tres varen tindre la idea de treballar sobre les músiques de Hildegard allà per l'any 2015, acostant-la, però, a les sonoritats i estil musical de les avantguardes del segle XXI. Contactaren amb el productor i músic, especialista i instrumentista en música electrònica, el francés David Chalmin i tots tres, al llarg de quasi una dècada, varen anar madurant el projecte, fent actuacions públiques i gravacions en l'estudi de Chalmin. Pel camí varen pensar també incloure en aquest popurri de músiques antigues revisitades, a dues de les més grans compositores del primer barroc, Barbara Strozzi i Francesca Caccini (que ja les varem tindre al nostre programa fa temps) incorporant també al jove músic nord-americà Bryce Dessner, també especialista en música electrònica.

Deu anys després d'aquell inicial 2015 es va publicar, al maig de 2025, un CD anomenat "Electric Fields", on es recull el fruit d'una llarga tria de provatures que resulten, senzillament, encisadores. Una música on la construcció musical i el tractament electrònic del David Chalmin de la veu de la Hannigan i dels pianos de les Labèque, subtil i discret unes vegades, agressiu unes altres, dona lloc a una no escolta, sinó experiència musical que de vegades resulta amb ressonàncies angelicals.

Una música a escoltar amb molta calma, més d'una vegada i amb un bon equip de so o uns auriculars decents, per gaudir, per degustar millor, d'uns moments que, segurament, no seran d'entrada del gust d'una certa gent acostumada als sons romàntics i postromàntics habituals als concerts, però que si els escolten una segona vegada els transmetran sensacions de pau i bellesa.

Una postil·la. Al programa gravat esmente una certa "lingua ignota". Es tracta d'un llenguatge que es va inventar -si, inventar- la Hildegard i que era usada sols, normalment, per a comunicar-se amb les seues monges, encara que deixà textos escrits que s'han pogut estudiar. Ací en podreu trobar una més àmplia explicació d'esta curiosa creació -una originalitat més- d'aquella polifacètica Sibil·la del Rin.