Bé, no sempre això està acompanyat d'una producció satisfactòria per a determinada audiència i/o crítica, però l'abundància de productes amb eixa etiqueta és pràcticament inabastable. En el cas dels qui escoltarem hui la recerca d'un llenguatge personal dintre d'eixe món calidoscòpic no era massa complicada, si tenim compte de l'origen dels seus components inicials.En efecte, en néixer als EUA, la terra on va néixer el jazz i molts dels seus epígons, la cosa era relativament fàcil.
Els Snarky Puppy, partint d'una identitat clarament jazzística conreant allò que, molt genèricament, s'ha anomenat post-bop -una definició purament temporal, quasi-, han evolucionat afegint-li fonamentalment (que no sols) algunes de les seues derivacions: R&B, rock, funkie, etc. sense renunciar a maridatges més allunyats de la seua cultura original, però trobant la seua zona de confort en eixes àrees.Partint d'eixe punt, la singular formació iniciada i dirigida pel baixista Michael League l'any 1974 ha construït una trajectòria que l'ha dut a quatre Grammys (per ara...) i a ser una referència del jazz més actual.
Això sí, sempre que acceptem com a jazz tant la seua barreja estilística com en l'altre extrem de la sensibilitat jazzística a gent tan excel·lent i guardonada com la Maria Schneider i la seua orquestra. Perquè d'això es tracta.
Els Snarky Puppy no són un grup d'instrumentistes a l'ús. La formació del col·lectiu -que així és com s'anomenen- es fonamenta en un nucli dur on estan uns nou membres, amb instruments orgànics i electrònics (teclats, sintetitzadors, etc.) i després, segons l'ocasió o, com diu el Michael League, segons qui s'arrima a ells en cada moment, el col·lectiu ha arribat a estar format en escena per dues dotzenes o més de membres, inclosa alguna secció de corda i veus solistes i de cor. Un complex i heterogeni grup de músics que, sota la batuta del League, posen dempeus una actuació o un àlbum.
Però hi ha molt més a dir -i escoltar- dels Snarky Puppy.
