Programa 516
La invitada del programa de hui no és cap novetat al nostre programa. Maria Schneider té ja dedicat un programa per a cadascun dels discos què té publicats en el nostre Camins de la Música.
Evidentment m'agrada. O millor, més, m'encanta. Crec que és un dels millors valors actuals de la música del món del jazz, entès d'eixa forma "extensa" que s'entén ara aquesta música. Crec recordar que en algun comentari ja vaig dir que el jazz havia nascut negre, però que ja era multicolor. En tots els sentits, l'artístic...i el racial!
Doncs bé. El disc què escoltareu hui és el primer de dues coses. És el primer què va publicar amb la seua orquestra, el 2004, i va ser el primer disc que, venent-se sols per internet (no a les botigues), va aconseguir un Grammy al millor àlbum de jazz orquestral.
La raó final, però que m'ha dut a programar-lo hui és que, en la tria que tots els anys fa la Biblioteca del Congrés dels EE.UU. per incloure dintre de la seua secció d'obres selectes, (2019 National Recording Registry) feta mitjançant votació popular , aquest disc ha estat triat amb 24 obres artístiques més, per ser destacada entre totes les obres produïdes a aquell país, de manera que se li reconeix una importància cabdal en la producció artística feta enllà. Fixeu-vos que el disc és del 2004, és a dir, que la seua tria no és producte de la novetat ni d'un fortuït moment de fama. És una decisió decantada a través d'una quinzena d'anys de reconeixement d'aquesta obra. I, a més a més, la Schneider acaba de ser nomenada acadèmica de la American Academy of Arts and Sciences.
La seua activitat artística, que podreu trobar glossada en els altres comentaris fets al nostre programa no cal que ho siga novament al de hui. Allò que m'agradaria fer és destacar el seu paper en la defensa dels drets d'autor i intèrprets enfront de la dictadura de les grans distribuïdores de música per internet (Google, Amazon, Spotify, etc.). En un interessant article, publicat a un periòdic d'enllà, diu coses com aquestes:
Tanca els ulls per un moment i imagina’t el món següent:
Hem permès a les empreses poderoses entrar a les nostres cases i vides per extreure béns personals per valor de milers de milions de dòlars, sense pagar-nos ni un cèntim. Aquests actius són tan valuosos que les poderoses corporacions poden utilitzar-les en el comerç de manera que condueixen a la fallida a innombrables petites empreses i minoristes independents, deixant els carrers principals a tot arreu en estat de decadència i deserció.
Imaginem ara que aquests actius personals es converteixen en milers de milions de dòlars d’efectiu, però les empreses traslladen aquest efectiu fora del nostre país i l’emmagatzemen en països que tenen els tipus d’impostos corporatius més baixos.
Imagineu-vos un món on els nostres barris es tornin menys vitals, perquè s’assequen els impostos federals, estatals i locals que paguen les carreteres, la policia i l’aigua neta.
Obriu els ulls i esteu fixant la mirada en aquest món. Empreses com Google, Facebook i Amazon ens prenen les nostres dades personals valuoses sense pagar-nos ni un cèntim. Ho plantegen, el filtren i ho ordenen amb els seus algoritmes secrets, després ho exploten, el que ha suposat ingressos en milions de milions... (A aquest enllaç podreu llegir l'article original, en anglès. És impagable).
I ara, a gaudir de la preciosa música de la Maria Schneider. Fullegeu també el seu interessant web.
