dijous, 10 de setembre de 2020

Els imprecissos limits dels géneres musicals. Els Jazzrausch: Beethoven va a la discoteca

 

 Programa 517



Un altre cop torne a un tema què està a les arrels d'aquest programa: Hi ha molts gèneres musicals o hi ha una sola música què s'expressa de formes diverses?

Al programa de hui, aprofitant l'avinentesa de la commemoració dels 250 anys del seu naixement, anem a escoltar música de Beethoven. Però, de segur que ÉS música de Beethoven?

Hui en dia, en un temps que la cultura del reciclatge va, a poc a poc (massa poc a poc...) penetrant en els paràmetres socials d'allò políticament correcte i, per tant, a l'agenda de governs, empreses i centres de decisió en general, la música, els artistes que en ella treballen, tant autors com intèrprets, què és pionera des de fa algun que altre segle en aquest camp de les innovacions, van prémer l'accelerador i des del començament del segle XX ja van anar plantejant opcions de superació de determinades convencions acadèmiques (melodia, escales, sons, instruments, etc).

El naixement del jazz a finals del segle XIX als guetos negres de Nord-Amèrica va suposar, per a la música occidental, un daltabaix per a moltes convencions estètiques, i la seua rapidíssima evolució, junt amb les novetats tecnològiques aparegudes què faciliten l'intercanvi de coneixements, fonamentalment la fonografia, han fet que les modes musicals, els canvis en els conceptes sobre els quals s'havia treballat en la música occidental -que mai va aturar una certa evolució des de la Grécia clàssica almenys- patiren una brusca i radical acceleració.

L'arbre de la música -occidental, insisteixo- va veure com li eixien un enorme grapat de branques què en uns casos varen dur a camins sense eixida o que varen ser molt explícitament rebutjats pel públic, mentre que, en altres casos, la integració en les formes musicals acceptades per la majoria de la societat les feren donar fruits saborosos. El jazz, evidentment, va ser un d'aquests experiments exitosos fins al punt que, a hores d'ara, qualsevol innovació que es faça inspirant-se en els principis jazzístics (ritmes, sonoritats, llibertat interpretativa, etc.) sol tindre, almenys, la possibilitat d'una atenta escolta per part d'un públic ample, en molts casos sense que eixe públic se n'adone clarament dels canvis estètics proposats.

Una de les evolucions que, impulsada per la indústria -ai, las!- va tindre també una favorable acollida per part d'un públic ampli, fonamentalment jove, van ser les músiques que derivades del rock -una evident evolució del jazz i el blues- junt a l'aparició de l'electrònica instrumental filla dels experiments musicals de començaments del segle XX (Boulez, Cage...) arribà a allò que s'anomena "techno", que regna a les discoteques amb l'aparició d'un nou tipus d'artista (?), els DJ's, què dominen les pistes de ball de les discoteques.

Un grapat de joves músics  alemanys, sota l'impuls d'una parella d'innovadors, Roman Sladek i Leonhard Kuhn, majoritàriament procedents del camp de la música acadèmica i amb instruments convencionals, amarats, però, per la música ballada a les discoteques que, per edat, han freqüentat de segur, han format l'anomenat JAZZRAUSCH BIGBAND (literalment, amarats, intoxicats de jazz). 

Nascuda el 2014 i ja amb una mitja dotzena de gravacions, i sent grup resident (novetat en Europa i, potser al món) a una popular discoteca de Munic, s'han atrevit a fer el seu particular homenatge al mestre de Bonn gravant un disc, "BEETHOVEN'S BREAKDOWN", què aneu a escoltar hui en algunes de les seues peces, inspirades en Beethoven, però profundament arrelades en criteris estètics de rabiosa (mai millor dit) contemporaneïtat.

Si vos agrada o no és ja cosa vostra. La meua tasca consisteix en proposar-vos la seua escolta i vosaltres decidiu si l'accepteu o no. Una recomanació: feu per oir-lo més d'una vegada.