dijous, 7 de maig de 2020

Quan entre el flamenc i el jazz no hi ha línia divisòria: El "Trio"

Programa 511

Quantes vegades s'ha parlat -hem parlat- de la ductilitat del jazz per mesclar-se amb altres músiques?

El cas del programa de hui n'és una mostra excel·lent de com, quan hi ha músics de talent i que, en aquest cas a més, han "mamat" de les dues músiques des de ben joves, la cosa flueix amb naturalitat, sense que semble que fan esforços, més o menys artificiosos, per tractar d'arribar a eixa fusió.

Carles Benavent (baix elèctric), Tino di Geraldo (bateria) y Jorge Pardo (saxos tenor i soprano i flauta, en aquest cas) varen treure a la llum, a les darreries del 2018 el seu tercer disc conjunt. 20 anys després de la primera constància gravada d'una actuació seua, un directe a Sevilla (El concierto en Sevilla) l'any 1998, i 10 després del segon disc, en aquest cas d'estudi, treuen un altre disc, també d'estudi, "Flamenco Leaks".

Les biografies d'aquests tres músics,  pense, són sobradament conegudes ací a l'estat espanyol on han passejat, amb la mateixa solvència i facilitat, pràcticament tota la gamma de músiques possibles, llevat de la clàssica. Grups de pop, rock, música folklòrica, a més del flamenc, músiques d'arrel variat de la mediterrània i per suposat, jazz, molt de jazz (i de flamenc, és clar, d'on varen eixir, formant part del sextet de Paco de Lucía) on han acompanyat gent de la talla de Chick Corea, per esmentar sols un dels qui ha cridat a esta gent per fer coses "diferents". Perquè eixa és la "gràcia" d'aquests músics: saben acoblar-se a tot tipus de música com si la tocaren des de sempre.

Ells, però, varen néixer i créixer, literalment, escoltant flamenc i això és el que flueix per les seues venes. Però la seua inquietud artística i la seua qualitat musical, la seua curiositat innata els ha dut a caminar per moltíssims carrers. Això sí, sempre, al darrere, s'escolta -com un rerefons impalpable- l'esperit del flamenc.

Malgrat el seu títol, però, el Flamenco Leaks és un disc de jazz per totes les vores. Un jazz autèntic, dominat, contingut en la seua expressivitat de forma voluntària, però amb una mestria insuperable.

L'única cosa que em sap greu és que, com que tots tres en tenen els seus projectes personals, es troben sols de deu en deu anys. Esperem que a l'altra tarden menys...