Ningú millor que ell, doncs, per a "explicar" (es pot "explicar" la música?) amb les seues pròpies paraules alguns aspectes de la seua múltiple, calidoscòpica i variada producció musical, molt més enllà dels límits estrictes del jazz, tal com es pot entendre de forma col·loquial, car el que ell fa és, purament i simplement MÚSICA.
Hi ha una entrevista concedida a la revista francesa Jazz Magazine, l'octubre de 2021, ja amb noranta-quatre anys i més de mig segle com a autor, pianista, arranjador i mag de la música, a la qual contesta una sèrie de qüestions que abasten, de manera molt interessant (el periodista sabia de què... i amb qui parlava) aspectes molt interessants de la seua vida, obra i criteris.
L'entrevista porta el títol que li he posat a estes ratlles (i demane perdó pel "robatori"), perquè em sembla tan i tan ajustat i expressiu, que no he volgut fer-ho jo malbé.
Ací baix hi ha l'extracte que he fet de l'entrevista - que podeu trobar a la web, en francés- amb les seues respostes, tan sucoses i expressives, que aclareixen alguns punts interessants de la seua vida i opinions musicals. Els subratllats són meus
__________________________________________________
El trompetista Thierry Caens va elogiar l'assimilació de Solal de tota la música del segle XX, des de la Segona Escola de Viena fins al free jazz. Diries el mateix?
Si amb això vol dir "influència", és important aclarir que fa molt de temps que no escolto gaire als altres. He assistit a concerts de Xenakis, Stockhausen i també de Dutilleux, que és més clàssic... He escoltat molt Messiaen. Conec els compositors de la Segona Escola de Viena. Però no els he estudiat; simplement m'he adonat, escoltant-los, de l'existència d'elements interessants. Seria més exacte parlar d'absorció inconscient. Pel que fa al free jazz, tot i que sovint n'he criticat els resultats, la idea de llibertat m'ha interessat molt. Vaig començar amb el jazz de Nova Orleans i, naturalment, he evolucionat amb els temps. Però mai he intentat estar a la moda ni conformar-me a cap estètica declarada. Sobretot, he intentat ser jo mateix.
El teu esperit lúdic ha estat mai temptat per la dodecafonia, o fins i tot pel serialisme? O, al contrari, has romàs tonal i fidel a certes convencions harmòniques del jazz?
La tècnica dodecafònica, o la sèrie, és un joc que potser m'havia divertit en les peces per a piano, però la música no es pot reduir a aquest tipus de sistema. Pel que fa a la tonalitat, no ho sé. Jo mateix mai sé en quina tonalitat escric. Fa almenys trenta anys que no indico res a l'armadura de les meves partitures. Pel que fa a les tonalitats, van i vénen...
A la teva autobiografia, escrius: "Vaig aprendre molt tocant". No vas fer cap classe de composició?
Absolutament no. A part de dues classes d'harmonia amb André Hodeir, però immediatament li vaig dir que no em servien de res. Ja podia sentir de què parlava i no tenia absolutament cap necessitat de teoritzar-ho. Vaig començar a escriure pel meu compte. Abans d'arribar a París, ja havia escrit una peça per a dos saxòfons i piano. Aleshores, Aimé Barelli [trompetista i director d'orquestra de la postguerra] va ser el primer a oferir-me un encàrrec. Era per a un conjunt de dotze peces. La meva primera experiència simfònica va ser per casualitat, per a la pel·lícula A bout de souffle(Al final de l'escapada). Per raons cinematogràfiques, per contrastar els colors d'una seqüència a una altra, vaig sentir la necessitat d'escoltar cordes i vaig poder muntar una orquestra. Va ser llavors quan em vaig adonar que m'era més fàcil escriure per a cordes que per a una big band. La combinació de trompetes, trombons i saxòfons, tots en registres força similars, presenta problemes que no es troben amb les cordes. Més tard, el 1980, André Francis em va suggerir que escrivís un concert i, posteriorment, vaig rebre molts encàrrecs.
A les teves entrevistes amb Xavier Prévost, pel que fa als concerts, prefereixes el terme "alternança" a "fusió". Això no és realment el que sentim als concerts presentats el setembre del 2020, ni a Icosium, que s'interpretarà aviat.
Mai va ser la meva intenció casar el jazz i la música simfònica. El que s'ha anomenat la "tercera onada" (third stream) o fusió ha estat, al meu parer, un fracàs complet. Si vaig parlar d'alternança, va ser perque vaig alternar seccions clarament de jazz, interpretades pel meu trio, amb seccions purament simfòniques. Més tard, vaig preferir el terme "imbricació" per descriure la integració de frases o passatges harmònics específics del jazz en el material simfònic, però de manera que només s'escolta una peça musical. És per això que posteriorment vaig excloure tota improvisació, amb excepcions molt rares i molt breus. En el Concert per a saxòfon, Jean-Charles [Richard] té moments de llibertat molt curts. Com que l'estrena d'Icosium per a trompeta i piano va tenir lloc en un esdeveniment en honor meu, em vaig permetre improvisar. Però aquesta cadència no en forma part, i si vaig concedir a Manuel Rocheman un moment de llibertat, no havia de superar els deu segons. A més, havia de respectar l'estil del concert.
__________________________________________________
No comment. Sols cal gaudir-ne la seua música.
Per cert, parlant d'impertinències: Martial Solal recorde que ERA DE FAMILIA JUEVA
*Ací vos deixe alguns enllaços que pense que poden ser del vostre interés, però, afortunadament, la xarxa està plena de gravacions i actuacions a l'abast de tothom.
-Martial Solal improvise ! Opus 4
- Martial Solal. Coolidge Auditorium, Library of Congress, Washington, 11 Avril 2011
