Programa 300
Crec que, al llarg dels tres-cents programes (mare meua, ja tres-cents...!), ha quedat clara la meua admiració per Miles Davis. De forma directa o indirecta apareixen un grapat d'aŀlusions a l'estilísticament camaleònic mestre.
La música del programa de hui té la singularitat de ser l'única vegada que Davis li va posar música a una pel·lícula. L'oportunitat per posar-li la música a "Ascenseur pour l'échafaud" (Ascensor al cadafal dels condemnats), l'obra de Louis Malle, el va pillar en un moment dels varis què, al llarg de la seua fructífera vida artística, estava canviant els seus paràmetres estilístics.
S'allunyava definitivament del bop i, entrava en un gir radical dels dos que va fer -l'altre va ser el pas a la música funk-jazz elèctrica- cap al que es va anomenar "jazz modal", amb el conegudíssim "Kind of blue" com a vaixell insígnia, gravat sols uns mesos abans que esta banda sonora, el 1958.
Gravat sense cap partitura ni assajos previs, amb una música nascuda al caliu de la visió de les escenes de la pel·lícula, tan sols amb uns lleugers apunts fets unes hores abans a l'hotel, la música flueix de forma natural i nítida, expressiva, amb una destacadíssima participació del bateria Clark Terry i, sobretot, del contrabaixista francés Pierre Michelot, què li dóna uns colors foscos i lúgubres a tota la música, molt d'acord amb el clima del film, al qual col·labora de forma destacada.
Parle poc en este programa. Crec que és una música que cal escoltar deixant-se dur per la intensitat que arrossega i no he volgut "trencar" l'ambient.
Una mostra més de la mestria de Miles Davis, i l'inici destacat d'una línia de treball que quallaria, com he dit, en les gravacions amb Gil Evans dels anys posteriors amb la trilogia "Porgy and Bess", "Kind of blue" i "Sketches of Spain", com a obres més destacades.
