En darrer treball de Miquel Asensio (l'anterior el podeu escoltar aci), anomenat Biotza, m'ha produït unes sensacions contradictòries.
El disc és una excel·lent mostra de jazz, amb uns acompanyaments de luxe, però...
El però ve del fet que, dintre d'ell hi ha una certa barreja que, potser per voluntat del propi artista, per mi desdibuixa una miqueta el perfil del disc. La presència dins d'ell de peces de so "clàssic", amb un evident contemporaneïtat en l'estil de la interpretació, junt a un parell de peces -per mi les més interessants del disc- amb una evident proposta avantguardista, ajusten mal, al meu parer, amb la presència de dues peces cantades de l'Elma Sambeat, una d'elles de composició pròpia i l'altra amb lletra seua, i composició, com la resta del disc, del Miquel Asensio.
No sé quina intenció tenia l'autor i titular del disc respecte de la música que volia fer. Potser la barreja era la seua intenció, potser soc jo qui no l'acaba d'entendre, però la sensació que em dóna en escoltar el disc tot seguit és d'una mescla que no acaba de quadrar. Potser l'ordre de les peces siga una de les causes del meu "despiste".
En tot cas no estic diguent que el disc no m'agrade. Sobretot destaque, les intervencions dels companys, amb especial esment al veterà multi-instrumentista Javier Vercher, un dels puntals del jazz valencià, les acurades intervencions del pianista cubà Iván "Melón" Lewis i les molt sensibles intervencions del contrabaixista Pablo Martín Caminero, amb una intervenció, amb l'arc, a la cançò Aïllat, que esborrona.
Si tinc que decidir-me per algunes peces, en decante clarament per les dues més acostades a allò que podrien anomenar un so "avantguardista", Cuarentena i, sobretot, Aíllat, farcides d'emoció i sensibilitat i on la delicada vocalització de l'Elma Sambeat evoca aires mediterranis.
Esperem el pròxim disc a veure quin camí agafa l'excel·lent bateria valencià.
