dijous, 15 d’abril de 2021

Obrir nous camins: Terri Lyne Carrington i "Waiting Game"

Programa 546 

 

 Quan fa uns sis anys vaig descobrir la Terri Lyne Carrington -i vaig fer-vos-en partícips del descobriment- era evident que no seria la darrera vegada que en parlaríem d'ella.

El moment ha arribat. L'àlbum que, parcialment, aneu a escoltar (Waiting game, 2019), un àlbum doble, és una mostra resumida de l'evolució del jazz nord-americà dels darrers dos o tres decennis i, alhora, una talaia per tractar d'albirar alguns dels nous camins pel quals estan caminant algunes persones com ella.

Són gent que no es conforma amb incloure's a la renglera que marquen altres, encara que admet que aprèn d'elles, i que, amb l'oïda atenta, la ment desperta i un esperit inquiet, se n'ixen de la filera per caminar, potser assoles, per noves dreceres.

Políticament radical, com a dona i com a afroamericana, el primer disc és, clarament, un manifest d'enorme disconformitat amb la situació política i social que viu al seu país. A part de les lletres, que no soc qui per comentar, musicalment el disc és una autèntica barreja de jazz, R&B, hip-hop, gospel...amb intervencions vocals de rapers, veus líriques, recitatius/mítings i no sé quantes coses més, acompanyada pel seu actual grup els "Social Science" amb algunes col·laboracions.

 La participació de gent com la meravellosa i inspirada Esperanza  Spalding, una de les més interessants lluminàries del jazz actual, baixista, cantant, compositora/lletrista, orquestradora i no sé quantes coses més, enriqueix el segon disc de l'àlbum. Un disc totalment instrumental en format de suite de quatre parts sense títol concret, on la Terri Lyne Carrington explora, investiga i vessa tota la seua capacitat musical, amb l'Esperanza, el seu pianista Aaron Parks i un petit conjunt orquestral dirigit pel portoriqueny Edmar Colon.

Quasi una hora de joc sense preconcepció ni xarxa. Hi ha, però, dues coses  especials. En primer lloc, és possible que aquesta banda improvise sense temes fixats, però no té problemes per centrar-se i trobar melodies escoltables i formes atractives. Es tracta d'improvisacions amb un conjunt de regles tonals que mantenen les coses excepcionalment consonants. És una raresa sorprenent en el jazz, on tocar "lliure" (free) sol significar dissonància. Els temps d'Ornette Coleman son ja lluny.

Tot és com si el concert de Koln de Keith Jarrett fora improvisat per un quartet en lloc d’un pianista solista. La "Part 3", per exemple, ens trasllada a una secció en què Parks juga amb un impressionisme líric que entra al terreny del clàssic.

Després de gravar la suite, Carrington va fer que Edmar Colon escrivís i gravés seccions d’acompanyament orquestral suau, com una catifa per allò que el grup havia gravat. El que sentim aconsegueix una qualitat màgica, ja que els vents de fusta i les cordes s’escapen sovint a la imaginació del quartet i toquen elements melòdics, coixins d'acords que embolcallen les idees espontànies de la banda. Aquesta combinació és més potent al començament de la "Part 4", on Colon insereix una obertura amb la fusta que condueix a la improvisació iniciada per Spalding en baixos acústics. Carrington afegeix una intervenció que recorda una famosa secció del "Bitches Brew" de Miles Davis.

En definitiva, música per escoltar amb calma i més d'una vegada per aconseguir esbrinar tots els matisos que ens ofereix la Carrington i acompanyants, sota la seua direcció. 

Música de futur feta ja hui. No jazz, música.