Programa 547
La frescor és sempre una cosa que s'agraeix en escoltar un nou disc. Manolo Valls la té. El seu segon i darrer disc com a titular, "El Ball de les Muses", a part de ser un títol enginyós per un disc -i la peça més destacada, al meu parer- és una forma d'agrair, per part del músic, a les muses la seua "feina".
Un disc que, a diferència del seu primer, més bopper, s'embolcalla d'un ambient, com ell mateix diu, "blusy". No vol dir això que el disc siga un disc de blues, sinó que l'"aroma" de blues amara tot el disc, amb una clara direcció hard-bop.
Amb una sòlida formació musical que abasta tant el camp de la música
anomenada "clàssica" , la banda i l'orquestra de Godella, va
fundar fa pocs anys una banda de jazz també a Godella. El saxo no és la seua única expressió artística.
Com que el primer disc "República Cromàtica" no el varen tindre en el seu moment, fa uns quatre anys, aprofite el programa de hui per presentar-lo breument junt amb un bon grapat de peces de les inspirades per les muses. Podreu així comparar l'evolució estilística de Manolo Valls.
Entre les variacions més evidents està la formació, un quartet amb ell al saxo, clar, i els seus dos companys fidels, l'excel·lent contrabaixista Óscar Cuchillo i el fidel bateria, Rubén Díaz, es completaven al primer disc amb la guitarra de Iván Cebrian. Al segon disc, el què us presentem hui, està interpretat en format de quintet, sense la guitarra i amb l'adició d'un pianista que es fa de notar prou en l'ambient del disc, Amadeo Moscardó, i la sempre agradable d'escoltar trompeta de Pepe Zaragoza, amb el qual Manolo Valls fa uns duos excel·lents.
El disc té la qualitat i els valors suficients com per donar-li l'oportunitat d'una bona escolta, però la composició que dóna nom al disc, "El Ball de les Muses", una mena de mini-suite en dues parts, és una peça que, ni que fora per ella sols, ja pagaria la pena d'escoltar el disc: una autèntica preciositat on tots tenen el seu espai, però on jo destacaria, sobretot, la delicadesa, l'avellutat so del saxo de Manolo Valls i la preciosa catifa que li posa el Óscar Cuchillo amb el seu contrabaix en la primera part. Una autèntica delícia.
Per acabar dues puntualitzacions importants. Totes les composicions són seues i el disc està editat en el segell de Sedajazz, un més d'aquest miracle de Sedaví.
Ah! i a més, merescudament, li han donat enguany el Premi al millor disc de jazz 2020 en els Premis Carles Santos de la Músicam- Institut Valencià de Cultura.
I ara a esperar el següent disc.
