dijous, 8 de febrer del 2024

Ella Fitzgerald i Billie Holliday a Newport 1975. Dues deeses

 Programa 663



Això mateix. Alguna cosa que objectar?

Les figures de les més altes expressions del jazz vocal, masculí o femení, Ella i Billie, Billie i Ella, són tan indiscutibles, tan IMPRESCINDIBLES en parlar de la història del jazz que no em vaig a molestar en afegir massa coses sobre les seues biografies i el seu lloc a la història de la música afroamericana per excel·lència.

Tan sols, si de cas, caldria fer algun comentari sobre l'actuació mínimament reflectida a la gravació que us oferim hui.

Les condicions vocals i artístiques, la seua suficiència tècnica, la seua inspiració en les improvisacions, la seua perfecció artística, en suma, són tan indiscutibles que l'escolta d'una actuació en viu no pot sinó remarcar les seues qualitats, fins i tot en condicions (relativament) adverses: acompanyants que, de vegades, es perden, soroll d'amplificació,... Resulta increïble que, a hores d'ara, es puga haver tret una gravació sense netejar aquest defectes. Però té igual, perquè l'actuació és tan impecable per part de l'Ella Fitzgerald, que eixes petites molèsties, quasi ni s'escolten, encisats per la seua veu meravellosa.

Altra cosa és el que es pot escoltar en l'actuació de la Billie Holliday. Una Billie que, amb tan sols quaranta-dos anys, estava en un estat de salut molt deteriorat i, per tant, la seua veu també. Però, en un cantautor -i ella ho era, de fet-, parem molt esment a la veu? I no dic que la de Billie Holliday no tinguera de jove uns bonics timbres per al blues, sobretot, èmula, com era, de Bessie Smith. Allò important en escoltar a esta Billie tan atrotinada ja, tan en caiguda lliure, és ATENDRE a allò que ens conta en escoltar els retalls de la seua vida que, embolcallats en les lletres que altres havien escrit, ella sabia transmetre des de les seues vivències. "My man" o "Body and Soul" troben el seu real significat quan, no les canta, les INTERPRETA Billie Holliday. La seua veu rogallosa, trencada, deixa veure l'estat de la seua ànima trencada, rogallosa.

Dues dones, dues vides, dos estils d'entendre el cant en el jazz, però dos éssers imprescindibles en la història d'eixa música, tan íntima, tan primària, que era el jazz d'aleshores. Unes actuacions al festival de Newport de 1957, que tenim la sort de poder escoltar.

Hui en dia, la sofisticació i els canvis culturals i socials (?) han vestit el jazz amb robes ben diferents, però ningú podrà entendre plenament el seu significat sense escoltar a estes dues dones, negres, per cert, amb tot el que això els va suposar.