En els treballs artístics, molt especialment en el musical, hi ha molta més gent de la que es situa al davant de l'escenari, il·luminada pels focus i gaudint dels aplaudiments i la popularitat.
Melba Liston (Kansas City, Missouri, 13 de gener de 1926-Los Angeles, 23 d'abril de 1999.) va ser una d'eixes persones que buscaven gent com Quincy Jones, Count Basie, Duke Ellington o Dizzy Gillespie per a les seues bandes, o Tony Bennett, Billie Holiday, Abbey Lincoln o Diana Ross, entre moltes altres lluminàries per a organitzar els arranjaments necessaris en les seues gravacions o actuacions.
Trombonista, una especialitat rarament exercida per dones al món del jazz on va destacar com a excel·lent intèrpret, Melba Liston va excel·lir en el camp de la composició (quasi sempre per a altres) i, per damunt de tot, com a arranjadora.
Va treballar inicialment en petits grups a Los Angeles, i alguns dels seus primers treballs van arribar durant la dècada de 1940 amb dos mestres de la costa oest: el líder de banda Gerald Wilson i el saxo tenor Dexter Gordon, amics seu d'infantesa.
La crisi de les big bands que es va produir a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, en desfer-se la banda de Dizzy Gillespie, va fer que interrompera durant uns quatre o cinc anys la seua trajectòria musical com a intèrpret i arranjadora, encara que continuà component coses que, majoritàriament i de moment, quedaven recloses als calaixos de sa casa. Per a guanyar-se la vida va exercir alguns treballs de tipus administratius i, ocasionalment, va treballar en algunes pel·lícules en papers mínims.
Eixa activitat la va abandonar en cridar-la Dizzy Gillespie novament per a la seua nova banda, ja dedicada a l'estil bebop, abandonant els gèneres ballables tipus "swing". En eixa època ja va deixar prou de costat el seu paper de solista de trombó, dedicant-se de forma prioritària al d'arranjadora.
A la dècada dels seixanta, amb l'explosió de la música negra ballable, el renaixement del nou jazz post bebop i el "soul", la seua trajectòria professional es va enfocar, de manera quasi absoluta, a treballar com a música d'estudi i arranjadora, dintre del segell Riverside inicialment, un dels pocs segells veterans que va resistir l'aclaparadora presència de la Motown i el seu brillant -i enormement comercial- "soul", "funk" i "Rithm&Blues".
A la Riverside va treballar en arranjaments per a gent com a Milt Jackson, Randy Weston, Gloria Lynne i Johnny Griffin, en el camp del jazz i també, quan va ser posteriorment contractada per la poderosa Motown, en el de la música pop afroamericana, arranjant àlbums per a gent com Marvin Gaye, Billy Eckstine i The Supremes.
Als anys cinquanta va començar una llarguíssima relació, de vora quaranta anys, amb el compositor, pianista i líder de big band Randy Weston, home molt inspirat per les seues arrels africanes, i al qual li va unir una enorme amistat, escrivint uns destacadíssims arranjaments que varen potenciar enormement la carrera de Wilson.
A la dècada dècada de 1960 van codirigir la banda del trompetista Clark Terry, va escriure arranjaments per a les de Duke Ellington i Count Basie i els cantants Eddie Fisher i Tony Bennet. Fins i tot va fer arranjaments per a l'Orquestra Simfònica de Buffalo. Més tard a finals dels seixanta es va establir a Jamaica, on va ensenyar a la Universitat de les Índies Occidentals i va ser directora d'Estudis de Música Popular a l'Institut de Música de Jamaica.
Lamentablement, l'any 1985 un ictus va acabar amb la seua carrera com a intèrpret, encara que, gràcies a les facilitats de les noves eines informàtiques, va continuar treballant com a compositora i arranjadora fins que, noves repeticions dels problemes cardíacs varen fer que morira als 72 anys.
Al llarg de la seua llarga i prolífica carrera, el seu exemple i el seu treball va facilitar les coses a altres dones que volien exercir al món de la música.
A causa de la seua activitat a l'ombra, tan sols va treure un disc al seu nom, l'any 1958, "Melba Liston And Her 'Bones", que és el que s'escolta al programa, i altre, "Volcano blues", al ja tardà 1993, com a cotitular amb el seu amic Randy Weston.
La seua carrera va ser reconeguda pel National Endowment for the Arts (NEA), una institució pública dels EUA, dedicada la promoció de les arts.
Una dona afroamericana amb una carrera a l'ombra dels focus i la popularitat, però ben fecunda artísticament i professionalment, amplament reconeguda dintre del món professional.
