En aquest propòsit de la present temporada de destacar el paper de les dones en els camps musicals que abastem a Els Camins de la Música, anem hui a fer una nova i lleugera ullada a una cantant (sobretot), però també compositora, pianista excel·lent i ocasional actriu de cinema Carmen McRae.
Ja al 2011 varem dedicar-li ampla atenció, amb quatre programes. Malgrat això, hem pensat que calia recordar-la perquè, per raons que són difícils d'esbrinar, la seua obra està sent relativament oblidada si la comparem amb altres companyes d'ofici i d'època, com Ella Fitzgerald o Billie Holliday.
Anem, doncs, a dedicar-li un parell de programes, tractant d'actualitzar el seu record i completar la mirada a la seua tasca que ja varem fer fa anys.
Nascuda al barri de Harlem de Nova York el 8 d'abril de 1920, els seus melòmans pares, emigrants jamaicans amb una situació econòmica còmoda, varen portar-la a aprendre música des ben menuda enfocant-la al piano clàssic, però, ja adolescent, amarada d'escoltar a sa casa i arreu la música del moment -el jazz, clar- va començar a tocar el piano en clubs de la ciutat. El matrimoni d'Irene (compositora) i Teddy Wilson la va escoltar i, amb 16 anys, va creure en ella i la va apadrinar per a que li feren audicions com a cantant i pianista. En un d'eixos encontres, amb 17 anys, va trobar-se amb Billie Holliday i això canvià la seua vida.
Enlluernada per la personalitat artística de Lady Day, la seua influència, declarada per la Carmen McRae -"si Lady Day no hauria existit, probablement jo tampoc…” va arribar a dir anys molts anys després- i l'amistat que va tindre amb ella, va fer-la decidir el seu camí artístic, prenent-la com a model. Això, però, no li va impedir, amb el temps, desenvolupar la seua personalitat musical encara que sempre recordant a Holliday en les seues actuacions i declarant la seua devoció per la mestra.
Després de alguns canvis de residència i amb una carrera que no s'enlairava, l'any 1949 la va dur a moure's a Chicago, on el seu efímer marit -ja "ex"- Kenny Clarke, li va ajudar a trobar treball en el “Minton’s Playhouse” el club fundacional del "bebop", però que a principis dels anys cinquanta ja no era tan significatiu des del punt de vista musical. La Carmen McRae va aprofitar els vora quatre anys que hi va passar per estudiar cant i perfeccionar i assentar el seu estil, de manera que quan va tornar a Nova York, l'any 1952, ja tenia clarament definida la seua personalitat artística.
Un parell de gravacions, sota la seua titularitat dels anys amb un cert èxit li varen proporcionar l'oportunitat per enlairar la seua carrera, car la prestigiosa revista "DownBeat" la va nomenar "Milor cantant de l'any" en 1954. Va ser una afortunada circumstància perquè Ella Fitzgerald havia abandonat DECCA per fitxar per VERVÉ en eixe any i això va conduir a que la DECCA la fitxara, promocionant-la fortament com a "l'hereva d'Ella". A partir d'ací, i amb una dotzena de LP que va gravar amb la DECCA en cinc anys, la seua carrera va consolidar-se definitivament.
Amb una veu preciosa, ben educada i adequadament utilitzada, la seua discografia té una adequada barreja entre els discos de jazz pur i dur, a cavall entre el be-bop i el cool (de la què es considera una de les seues millors representants) i un bon grapat de música "comercial", amb balades ballables adobades, però, per una excel·lent veu, amb interpretacions on el toc del jazz i el blues eren ben palesos. La seua carrera es va desenvolupar al llarg de mig segle, competint, amb bona acceptació del públic, amb l'abassegadora irrupció del "rock'n roll" a partir dels anys 60'.
Al primer programa anem a fer una petita repassada dels seus primers anys, per "refrescar" allò dit als quatre programes anteriors. Al següent programa anirem a una enlluernant actuació en directe que ja comentarem.
