Programa 380
Com que no em considere una persona imparcial per a jutjar un mite com l'Ella Fitgerald, us he traduït, per al centenari del seu naixement, un comentari que considere excel·lent de la web:
http://www.musicweb-international.com/jazz/2009/Ella_Fitzgerald_EJA034.htm
En la pròpia web trobareu documentació addicional sobre els intèrprets i acompanyants.
"Heus ací una prova més - si fos necessari - que Ella Fitzgerald va ser un dels cantants suprems del segle 20. De fet, el títol d'aquest CD en realitat només es refereix ales primeres nou pistes, les quals van ser enregistrades al Chicago Opera House en setembre de 1957. La resta de pistes -10 a 18- de les quals he llevat alguna, perquè eren cançons repetides en una nova versió, - l'única diferència és que Them There Eyes en el primer concert se substitueix per Oh, Lady Be Good ! en el segon- però no entraven al temps del programa, provenen d'un concert del mes següent a l'auditori Shrine de Los Angeles. Tots dos conjunts van ser alliberats inicialment en versions mono i estèreo amb el nom de "Ella Fitzgerald a l'Opera House". Aquest CD també conté un bonus track (How high the moon) del Festival de Jazz Playboy a l'agost de 1959.
Ella canta d'una manera radiant en totes les 19 pistes. No obstant això, aquesta duplicació té alguns beneficis, com ara ser capaç de comparar les diferents interpretacions de la mateixa cançó d'Ella.
Fins i tot si no desitgeu fer una comparació detallada de les actuacions, encara pot seure i gaudir de l'excel·lent control de to vocal d'Ella - i la seva improvisació inspirada. Recordeu, per exemple, com maneja Them There Eyes, començant amb dos arpegis descendents, a continuació, frenant subtilment amb les lletres per accentuar el swing, i aventurar-se cap amunt i avall del seu rang. O assaborir la seva coda sense companyia al final de l'These Foolish Things. O reconèixer la sensibilitat amb la qual canta Ill Wind - una interpretació que desafia la versió clàssica de Billie Holiday de la cançó (o fins i tot la millora!).
L'àlbum acaba amb Oh, Lady Be Good! , Que mostra la versatilitat d'Ella i el seu sentit de l'humor, i una de mig temps How high the moon on es duplica la velocitat, el que demostra que la resistència vocal d'Ella, així com el seu enginy era insuperable.
El registre és de vegades un poc difús (problemes de la gravació en directe a l'època) però l'àlbum captura una Ella quan estava en el seu més moment més audaç i madur: canta per a un públic receptiu.
Tony Augarde"
Sobre la vida i miracles de l'Ella ja varem parlar alguna cosa en programes anteriors de la primera temporada del programa: Programes 33, 34 i 35
i la seua versió del Porgy and Bess amb Louis Armstrong, programes 231 i 232
