L'aigua de Sedaví i la música: David Pastor - 1

Programa 684

Igual que alguns grans balnearis se'n vanen de les qualitats medicinals de les seues aigües, sembla que l'aigua de Sedaví té alguna propietat musical. Pense que a eixe municipi de l'Horta Sud podrien fer-ne un altre balneari per a persones aspirants a excel·lir en la música. Ben pensat ja el tenen, se'n diu SEDAJAZZ i entre la seua abundant collita d'excel·lents músics hi ha un trompeta: s'anomena David Pastor, i encara que no hi va néixer per raons accidentals, la seua infantesa i joventut es va desenvolupar a eixa localitat. I bevent de la seua aigua, clar!

Nascut l'any 1974 a una localitat alemanya, va ser a Sedaví on va rebre les beceroles de la música a la Banda de la Societat Santa Cecília. Va rebre l'ensenyament musical del, segons destaca ell, excel·lent trompetista i pedagog musical Manuel López, familiar seu. Posteriorment va seguir els camins habituals: Conservatoris Superiors de València, de Castelló i el municipal de Barcelona per a, segons diu ell, "etiquetar els seus coneixements" (!).

No es va reduir el seu aprenentatge al saber musical "etiquetat", perquè per allà, per Sedaví, hi era -i encara hi és!- un cordovès establit al poble que, malgrat haver estat criat amb "flamenquitos" ha estat el jazz el seu aliment musical per excel·lència. El contacte amb Francisco Blanco "Latino" va ser, sembla, decisiu per a la definitiva carrera del trompetista David Pastor, coincidint la seua trobada amb les primeres passes d'eixa institució tan fructífera que és SEDAJAZZ.

El trompetista sedavienc va resultar ser un esperit inquiet, i lluny de quedar-se quiet en l'àmbit del jazz o en el seu coneixement d'estils més acadèmics, va espigolar per entremig de totes les músiques que estaven al seu abast, treballant i estudiant amb gent de la més variada tipologia: professors solistes d'il·lustres orquestres internacionals com Jim Pandolfi, de la Metropolitan de Nova York entre altres o Michael P.Mossman i Claudio Roditti entre els solistes de trompeta de jazz...

I arribada l'hora de treballar no hi ha camp que rebutge, car tant li val Presuntos Implicados/Sole Giménez com Michael Bubblé, Miguel Poveda, Santiago Auserón, Armando Manzanero, Lolita o, evidentment, tota la nòmina (o quasi) de músics de jazz de l'estat destacats i un bon grapat de coneguts solistes internacionals que podreu trobar en la bio de la seua web. Tot això sense oblidar els seus treballs amb orquestres simfòniques vàries. Un "tot-terreny" que, a més, treballa com a professor titular de trompeta de grau superior a l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) a Barcelona, on resideix des de fa algun temps, donant-li temps, encara, per dirigir la formació en jazz de l'UJI de Castelló i quatre cosetes més...

Musicalment, la seua ubicació en el jazz és... (?); bé, deixem-ho córrer... Hi ha alguna crítica especialitzada que el situa en el Hard-Bop o el multifacètic camp del Post-Bop. Etiquetes...

El disc que escoltareu al programa s'anomena "Time Lapse" i, tal com expressa el títol, és un acostament a conegudes peces "clàssiques" d'una època, l'època romàntica arribant fins a començament del segle XX: des de Saint-Saëns a Falla o Rodrigo, passant per Lorca, o Satie, amb uns sensibles i respectuosos arranjaments del pianista al disc, Francesc Capella, amb l'acompanyament del contrabaixista Thomas Kent Warburton i tot embolcallat per una sèrie de solistes de l'Orquestra del Royal Opera House del Covent Garden de Londres. Tots plegats acaronen amb una enorme sensibilitat les estimades notes d'unes músiques de segur conegudes per gent no necessàriament oberta a eixe estil de música, adobades amb unes estilitzades intervencions jazzístiques que ni deformen ni emmascaren les notes de la partitura original, acostant-les a públics actuals que s'estimen el jazz.

Un difícil equilibri que resulta virtuós en les mans de David Pastor i els seus companys. Un David Pastor que es llueix en les delicades intervencions jazzístiques... i en les altres.

Però continuarem amb ell al pròxim programa.

La tecnologia al servei de la música: David Pastor - 2

Programa 685

Ja amb motiu de la presentació del darrer disc del pianista valencià Pau Viguer féiem una reflexió al voltant del paper de les noves eines electròniques en la música actual. La cosa continua -i continuarà, clar- perquè els nous instruments (?) han arribat per quedar-se.

David Pastor està en eixe camí de recerca de nous sons des de fa temps, de fet des de la seua primera provatura amb un grup suís de música electrònica fa ja un grapat d'anys. Però la seua curiositat, unida a la seua versatilitat ("...no m'encaselles en el Jazz, per favor. El Jazz és un dels estils entre els quals en moc, que em mouen" -Cita de la bio a la seua web-) l'ha dut a no deixar d'espigolar en eixe terreny dels nous "artefactes electrònics" que modulen, rectifiquen, matisen... els sons dels instruments tradicionals orgànics o, directament, en creen sons "ex novo".

El terreny és esvarós i molta gent s'ha pegat unes bones batacades en usar/abusar d'eixa ductilitat sense tindre clara la finalitat musical de l'invent: és a dir, què volen aconseguir amb eixes modificacions dels sons tradicionals des d'una perspectiva estrictament musical. No es tracta de fer "sorolls nous" de forma aleatòria, més o menys conscientment improvisada, el que es tracta -o devia tractar-se- és de fer MÚSICA, i per a això cal ser un veritable músic.

En l'actuació que s'escolta a l'àudio del programa, el trio format per David Pastor, que toca, clar, la seua trompeta, però que també manipula teclats i algunes d'eixes noves eines, acompanyat pel teclista José Luís Guart i el bateria Toni Pagés, que utilitza loops i coses per l'estil, eixe excel·lent trio de MÚSICS així, amb majúscules, fa MÚSICA, amb tots els instruments al seu abast, els tradicionals i els altres, per donar nous colors, noves sonoritats, noves vides als instruments convencionals utilitzats. Incloc entre els convencionals al teclat utilitzat, un "venerable" Hammond-B, perquè malgrat ser un "veterà" instrument ja electrònic, el seu so es troba plenament integrat en l'àmbit de les músiques "negres" (jazz, blues, etc.).

L'actuació, gravada en directe al festival Polisònic de Gandia, l'any 2010, amb una excel·lent qualitat sonora, és una mostra de què el David Pastor i els seus companys el que volen fer amb tota eixa "faramalla" electrònica és música, no un soroll sincopat més o menys ballable. En aquest cas de jazz, però com ens diu ell "no els encasellem"...

Chick Corea Simfònic: L'Orquestra del ADDA d'Alacant i més gent

Programa 688

Una cinquantena d'anys, mig segle abasta la presència activa, important, d'un gegant musical anomenat Chick Corea.

Des del seu primer disc, publicat l'any 1966 liderant un quintet amb ell al piano, la trajectòria d'aquest importantíssim instrumentista i prolífic compositor ha anat sempre cap amunt.

Ja el seu primer àlbum en solitari va ser rebut amb una excel·lent acollida, allà pels temps del hard-bop i amb la psicodèlia amarant les oïdes de la gent amb sons nous que influenciaren els nous camins del jazz. Com que al nostre Camins hi ha una abundant sèrie de programes a ell dedicats, no vaig a fer ara un esbós de la seua trajectòria, que va comptar amb una sòlida formació musical tant jazzística com clàssica.

La música que s'escolta al present programa és un homenatge, un agraïment, que una jove orquestra simfònica, la de l'ADDA d'Alacant amb el seu jove director Josep Vicent al davant, ha encomanat al reconegut pianista, compositor i arranjador argentí Emilio Solla, que agafara un grapat de composicions de Corea, triades al llarg de tota la seua trajectòria, i fera arranjaments per a trio de jazz -el de Solla- i orquestra simfònica. El resultat és excel·lent i la nominació tant per als Grammy Llatins com per als Grammy nord-americans són una prova de l'èxit de l'empresa.

Els arranjaments tenen tots ells un enorme sabor llatí -cosa que no m'acaba de convéncer- explicable per la personalitat de l'adaptador, però que, al meu parer, desdibuixa un poc la llarga i variada, variadíssima trajectòria de Chick Corea, que va anar des del hard-bop a la fusió de la mà de Miles Davis, amb una música "quasi rockera" amb els Return to Forever,  jazz-fusió, incursions vàries en la clàssica i jo-que-sé quantes coses més.

La gravació s'enriqueix amb la presència del nostre trompetista, David Pastor, en una molt brillant intervenció, del saxo i la veu del cantaor Antonio Lizana i la important col·laboració d'un mite, Paquito D'Rivera, en dues peces d'impagable mestria, cosa gens d'estranyar en aquest mite del latin-jazz, amb tants Grammys que haurà perdut el compte.

Una bona iniciativa de la gent de l'ADDA Orquestra i, supose, del seu jove director Josep Vicent, que ens fa esperar noves aventures caminant dreceres innovadores dintre de l'àmbit, massa vegades convencional, de les programacions de les grans orquestres.

Feliç 30é Aniversari i llarga vida SEDAJAZZ!!

Programa 625 

 

És amb una enorme alegria que us oferim el programa de hui. 

No sempre una aventura com la del col·lectiu SEDAJAZZ arriba, no sense haver passat les aventures i desventures corresponents, a la seua Ítaca...30 anys després.

En aquest cas sembla que, darrerament, les coses van arreglant-se i la estabilitat del projecte s'ha consolidat, donant-li'ls una vida menys atzarosa. 

Per celebrar-ho han passat tot l'any 2022 amb diverses i variades activitats que varen culminar amb el concert que -OH, MIRACLE!!- va retransmetre ÀPunt, que podreu veure escanejant el codi QR que figura en esta pàgina, amb una plantilla de luxe on es trobaven gran part de les persones que han col·laborat amb SEDAJAZZ al llarg d'esta llarga travessia. Gent com Perico Sambeat, Jesús Santandreu, Vicente Macián, David Pastor o Kontxi Lorente per esmentar una quants, i la coŀlaboració estelar de Sole Giménez, habitual en moltes de les activitats de SEDAJAZZ i copartícip en concerts, normalment en la mateixa forma que en aquest disc, amb la Big Band de Sedajazz. Destacar l'exceŀlent arranjament que de la cançò de la Sole Giménez, Alma de Blues, va fer Jesús Santandreu, que és el que s'escolta.

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

 

 

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

Com que el disc és una perfecta expressió del que va passar el 18 de desembre del 2022 al Teatre Principal de València, no cal dir molt més. Sols cal escoltar-lo.

Un cop més, ens alegra poder difondre l'excel·lent treball d'aquest col·lectiu que, amb l'empenta incansable del seu "Deus ex Machina", Francisco Blanco "Latino", que, a hores d'ara, ja porta publicats sota el seu segell uns 120 treballs discogràfics de gent molt variada, però sempre amb un enorme compromís amb la qualitat i la excel·lència, que sense la tasca de SEDAJAZZ, molt probablement, no haurien pogut expressar-se artísticament de manera professional.

MOLTES GRÀCIES "LATINO" I QUE TOT CONTINUE RODANT!!

La Alqueria Coca, de Sedaví, seu de SEDAJAZZ

L'aventura de la trompa al món del jazz: Pau Moltó i The French Horn Jazz Project

 Programa 572

La trompa és un instrument que, al jazz, entrà amb força als anys cinquanta, quan l'original i inspirat arranjador Gil Evans va trobar que el seu so, menys agressiu del dels habituals metalls a les orquestres de jazz, encaixava als seus criteris. Una fita significativa va ser la seua trobada al primer disc junt amb Miles Davis, el "Miles Ahead" al 1957. Allí ja va emprar Evans tres trompes i una tuba, donant com a resultat un so "quasi orquestral", allunyat del de les big band a l'ús. A eixe disc ja apareix Julius Watkins amb la seua trompa. La col·laboració es repetiria amb els dos discos finals dels tres de la trilogia encetada amb el "Kind of Blue", "Sketches of Spain" i "Porgy and Bess"

Julius Watkins va tindre que començar la seua carrera professional amb la trompeta, donada la manca d'acceptació que el so avellutat de la trompa tenia a les formacions dels anys primerencs del jazz. Un cop decidit a lluitar pel "seu" instrument, va fer tres cursos a la Manhattan School of Músic on va consolidar la seua tècnica. Estàvem a començament dels 50'. Des que Gil Evans el va enrolar a les seues feines, la seua carrera el va dur a ser reconegut com el primer mestre d'aquest instrument al món del jazz.

Ja a finals de la temporada passada, al programa 550, varem escoltar el disc d'estrena de la formació liderada pel trompista de Natzaret -un singular barri de València- Pau Moltó, el "French Horn Jazz Project". Molt abreujadament, lamentablement, per no endarrerir la seua presentació a la següent temporada.

En esta ocasió tindreu l'oportunitat de gaudir del seu segon disc complet. Novament un disc d'homenatge de l'instrumentista valencià al mestre Watkins, fins i tot al títol de l'àlbum anomenat "Julius Rides Again" (Julius cavalca un altre cop). Acompanyat pel mateix equip, immillorable, del disc anterior, amb el veterà mestre -i professor seu- David Pastor a la trompeta i l'excel·lent pianista navarresa arrelada a València, Kontxi Lorente, com a puntals destacats, completant, però, la formació amb dues veus italianes, la de Massimo Morganti al trombó i la del consolidat solista de trompa francesa i trompeta Giovanni Hoffer, que comparteix la titularitat del disc amb el Pau Moltó.

El disc té, com a cos fonamental, composicions de "boppers" de la primera època (Oscar Pettiford, Charlie Rouse, el mateix Julius Watkins) i té un so rodó, compacte, amb arranjaments molt escaients, s'inclouen sengles composicions dels dos trompistes titulars de l'àlbum. L'estil del disc cavalca entre el bop i el post-bop actual i s'escolta amb molta facilitat, fins i tot -supose- per gent que no tinga una especial afecció al jazz.

Haig de dir que la carpeta del disc manca una mica d'informació sobre els instrumentistes, arranjament i detalls d'aquest tipus. Afortunadament, a la web de "Sedajazz Records", promotora del disc en col·laboració amb la italiana Notami Jazz, en trobareu una mica més.

Ànim i endavant, Pau!

P.D.: Aprofite aquest "post" per felicitar a "SEDAJAZZ" pels seus TRENTA ANYS de lluita incansable al migrat panorama musical professional del jazz al País Valencià. El reconeixement donat als recents premis "Carles Santos" a la seua tasca i a la persona que l'empenta incansablement, Francisco Ángel Blanco "Latino", "Deus ex Machina" del projecte, no sols és merescut sinó que JA TARDAVA. ENHORABONA I FELIÇ ANIVERSARI.

E-Spioca Project: un instrument nou, un so nou al jazz

Programa 702

La factoria SEDAJAZZ no para de proporcionar alegries amb les seues publicacions discogràfiques. Una de les darreres és l'anomenada E-Spioca Project, una formació liderada pel saxofonista Borja Baixauli i el guitarrista Jaume Pedrós, ambdós veterans músics en el camp del jazz, acompanyats de dos també reconeguts instrumentistes per estes terres, Oscar Cuchillo al contrabaix acústic i Joan Muñoz a la bateria.

La música del disc és un jazz reconeixible. Composicions tranquil·les, equilibrades, musicalment aptes per a l'escolta d'un oient, diríem, habitual de música de jazz.

Però la sorpresa ve en escoltar-lo, car el Borja Baixauli canvia  l'instrument amb què el vàrem conéixer per un altre que, si bé ja té alguns decennis i una certa evolució tècnica, no deixa de ser un so poca habitual al món del jazz. Malgrat que ja fa algun temps que el saxofonista nord-americà Michael Brecker ens el va "presentar", no resulta freqüent escoltar al món del jazz, per estes terres, el so de l'EWI.

Producte de la introducció de l'electrònica a la llarga història dels instruments musicals, l'EWI (electrònic wind instrument) aparegué com una mena de saxo -i varen ser els saxofonistes els que primer el varen utilitzar. El seu so ens porta, inequívocament, al moment actual de la tècnica amb importants aportacions, des de ja fa algun temps, de la informàtica, al camp de la creació musical.

El seu so pot ser modelat de forma important, des del punt de vista tècnic, tant per l'intèrpret com per "dissenyadors de sons", músics o no, que amb programes informàtics poden crear una paleta de sons que adapten els instrumentistes en funció dels seus gustos.

Ja fa prou de temps que la utilització de diverses eines elèctriques i electròniques varen fer-se presents al món del jazz. Fa no massa temps varen programar músiques liderades pel valencià David Pastor, que feia un ús intel·ligent i creatiu d'eixe nou camp sonor o les creacions dels Snarky Puppy i altres grups nord-americans de jazz-fusió; també al catàleg de Sedajazz hi ha un doble àlbum dels anomenats Screaming Pillows que en fan un abundant ús d'estes innovacions tècniques i sonores. Al món del pop, més o menys comercial, es fa un ús -i abús- de les noves sonoritats electròniques.

El que fa Borja Baixauli és canviar en tot el disc el seu saxo per un EWI, amb sons creats per una persona que esmenta a la carpeta del disc (no sé si `per raons de "copyright") i modificacions de la seua collita.

No és habitual al jazz europeu més veterà una afinitat amb estes novetats, però caldrà que ens habituem a la seua escolta, car açò és imparable.

Musicalment, el disc és impecable i espere que la formació continue el seu camí i ens faça arribar novetats a no massa tardar.

Una estrena i una re-estrena: Pau Moltó i Rafa M.Guillén

 Programa 550

 

La música que aneu a escoltar al programa de hui, va a repartir el temps entre dos protagonistes, Pau Moltó i Rafa Martínez Guillén.

 Pau Moltó, amb una sòlida formació musical, obtinguda al país i a l'estranger, ha tingut per ací com a mestres, segons diu al disc, a gent com els Spanish Brass i al mestre David Pastor. No estan mal com a referents...

El disc, "French Horn Jazz Project", estilísticament, és una mica eclèctic, cosa normal en un primer treball, això, però, no vol dir que no tinga qualitat, ben al contrari, crec que el Pau té perfectament assimilada l'"ànima" jazzística i la tècnica expressiva de l'instrument, qüestió molt important en una música com la del jazz, que diu tant de l'intèrpret.

M'agrada que dedique el disc a tota una sèrie de persones que formen part important de la vida cultural, social i política de Natzaret, un barri tan castigat des de fa temps, que està aconseguint "dibuixar" la seua personalitat amb claredat. Els començaments del Pau al Centre de Música i Dansa de Natzaret  en són una mostra de la vitalitat d'un barri considerat "marginal" per molta gent què desconeix la seua realitat.

L'instrument utilitzat pel Pau, la trompa francesa, no té molts antecedents al món del jazz, això, però, no és cap problema, perquè esta música es duu ben endins i l'instrument en què s'expressa és quelcom d'accidental. A més, el seu so, més avellutat que la majoria de la família dels metalls, dona un toc personal al treball, molt agradable d'escoltar.

Respecte al segon protagonista de hui, Rafa M. Guillén, ja varem tindre l'oportunitat de donar la benvinguda la seu primer treball, l'any 2016. És un músic veterà, absolutament consolidat en la seua formació, tant clàssica, com a solista de trombó a l'Orquestra de la Ciutat de Córdoba, com a músic de jazz, una modalitat musical que sap combinar amb un enorme bon gust amb tot un seguit de mescles estilístiques que demostren que, quan toca jazz, TAMBÉ està molt a gust i coneix el tema.

El repertori, com en el cas anterior és molt variat en les formes i combinacions, amb flamenc, postbop, aires llatins, etc. Destaque, especialment, la peça que dóna nom al disc "Shining forever" dedicada a un germà mort fa poc de temps, músic també, en forma d'una tendra balada que emociona.

Els dos treballs estan publicats sota el segell, com no, de Sedajazz Records, i, com és habitual a la casa, tenen un seguit de col·laboracions de gent de l'Alqueria Coca i voltants, on tothom té a gala ajudar les companyes i companys quan han de treure un disc al carrer. No diré noms per no desairar cap persona, però són gent que tenen veterania, solvència... i ganes de fer coses boniques. Això que eixim guanyant els qui tenim després la sort d'escoltar-los!

Gràcies, gent!!

Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió, i 3

Programa 296

Amb aquest programa, acabem el brevíssim repàs de més de vint anys -des del 1991- de vida d'eixa cosa anomenada Sedajazz, col.lectiu de músics narrada amb la veu del seu "deus ex machina", Francisco Blanco "Latino".

Crec que el títol que hem posat a aquest breus comentaris és absolutament escaient. Ho podeu comprovar escoltant el programa quan confessa que "mentre jo tinga forces" allò continuarà endavant. El podreu escoltar explicant per què. La raó, per qualsevol persona amant de la música (o de qualsevol altra activitat creativa) és evident: viu les vint-i-quatre hores del dia dedicat a un art que li dóna la vida i les ganes de tirar endavant, contra vent i marea, aquest preciós projecte, on més d'un centenar de persones, la majoria d'elles de forma no professional, poden esplaiar-se a gust i aprendre i gaudir de fer música pel pur gust de fer-la.

A l'entrevista apareixen noms que, d'una o altra forma, o s'han format a Sedajazz o estan o han estat relacionades amb el projecte. Des dels inicis amb noms ja veterans com Carlos Gonzálvez, Paco Aranda, Perico Sambeat -potser el jazzmen més internacional del jazz espanyol, junt amb Tete Montoliu- continuant amb els germans Santandreu, Miquel Cassany, el mateix "Latino", David Pastor, per arribar a les generacions més joves, amb gent que el propi "Latino" ha vist creixer -literalment- i no sols com a músics, sinò com a persones com Carlos Martín, Víctor Jiménez, Voro Garcia i tants i tants què, en el cas dels més joves, varen aparèixer pel cau de Sedajazz amb set o huit anys i ara es guanyen la vida com a músics professionals de prestigi. I en nomenem ací sols uns quants un poc aleatòriament i com a mostra.

El "Latino" es sent orgullós de la feina feta, amb raó, no cal dir-ho, però sempre des de la precarietat i traient endavant el projecte amb més ganes i il.lusió que mitjans, econòmics o de qualsevol altre tipus.

L'actual seu, l'Alqueria Coca, una vella alqueria rehabilitada a la vora entre Sedaví i València, és l'actual seu on, qualsevol persona que estime la música -no necessàriament el jazz sols- por passar-se i veure la feina que s'està fent. Se n'anirà d'allí havent pres una alenada d'aire fresc i pur.

Aclarisc finalment que la música que sona al programa de hui i als anteriors no és la millor que han fet, això quedarà per a altres programes. Volia ser tan sols representativa de la trajectòria vital que ha tingut fins ara Sedajazz.

Sedajazz, "Latino", per molts anys!!

Joan Saldaña i Pepe Zaragoza. Dos nous valencians que van amunt

Programa 414


Afortunadament el jazz valencià va guanyant terreny...al País Valencià, perquè fora de la seua terra fa temps que hi ha una quantitat relativament gran de valencians que va guanyant-se la vida molt dignament pel món amb un enorme prestigi (Ramon Cardo, Perico Sambeat, Albert Sanz, Francisco Blanco 'Latino', David Pastor, Jesús Santandreu, etc.).

En una conversa que varem mantenir fa ja algun temps amb el "Latino" (Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió - 1 i dos següents) el músic andalús "nacionalitzat" valencià des de menut (coses de l'emigració), ja parlava de que ens trobàvem ara amb la tercera generació de músics de jazz valencians. 

Doncs bé, ja trauen el cap, i amb força, la quarta generació, gràcies a l'esforç de les anteriors, cal dir-ho, que s'han deixat la pell...i molts "duros" per consolidar un públic per al jazz contra l'"establishment" musical i l'altre, que encara consideraven (consideren?) al jazz com una música "de segona". Esta gent no ha escoltat ni llegit coses de Bernstein, Stravinsky, Gershwin i molts més personatges "il·lustres i seriosos" que en entrar en contacte amb, o naixent de, les seues arrels (i sent "blancs i cults"), han mostrat el seu reconeixement per una música què, nascuda del "ghetto" negre fa poc més de cent anys, ha tingut una evolució meteòrica cremant etapes amb una enorme velocitat i aprenent també del "músics seriosos occidentals", per convertir una música, inicialment reduïda a la gent negra nord-americana, en quelcom que ha conquerit el món. També el País Valencià.

Les dues mostres que podem escoltar hui són una demostració (més) de que el jazz ha arribat per a quedar-se en la història de la música universal. Amb les "contaminacions" locals que sempre ha tingut -i tindrà- la música, totes les músiques, arreu del món. 

Joan Saldaña, i Pepe Zaragoza, fregant la trentena o menys i amb un enorme bagatge de mescles (pop, rock, clàssica, etc.) han tret els seus primers discos de jazz. En ells hi ha, de entrada, una enorme solvència tècnica i una depurada inspiració, sense audàcies, sense escarafalls exhibicionistes, amb una enorme varietat estilística i un so molt agradable.  

No sé, però em tem que no eixiran en los "40 principales" (m'agradaria equivocar-me...) però si algú de vosaltres vol escoltar una música fresca, agradable, actual, deuria fer-se amb els discos d'aquest dos xicots què, acompanyats de gent veterana, amics musicals i personals, han llençat la seua primera ampolla a la mar diguen-nos que han arribat, que estan ja ací i que estan per a quedar-se. 

Per cert els discos es diuen: La plaça dels somnis de Pepe Zaragoza i Despertant el de Joan Saldaña

Un interessant experiment català amb el jazz i la cobla: New Catalan Ensemble amb Andrea Motis

Programa 488

Com ja hem comentat algunes vegades, el jazz s'ha convertit en un gènere musical que ha mostrat la seua facilitat per mesclar-se amb qualsevol tipus de música, sempre que els que ho intenten tinguen la capacitat i els coneixements musicals suficients d'ambdós espais. Aquest és el cas.

El músic català Joan Díaz, amb una llarga i variada experiència tant en actuacions, com en gravacions, com en l'ensenyament musical en camps tan variats com el jazz, la música pop i el flamenc, lidera un grup anomenat New Catalan Ensemble. Com ja sabeu, els "ensemble" (paraula francesa que significa "conjunt") solen ser una fórmula utilitzada per a formacions de composició variable ajustades a les peces a interpretar. La fórmula té una llarga tradició al llarg de la història de la música, amb uns o altres noms. En aquest cas la idea ha estat fusionar el so d'alguns instruments de vent tradicionals a les "cobles" sardanístiques, a composicions fetes pel propi Joan Díaz, musicant poemes de poetes catalans actuals.

El resultat, reforçat jazzísticament per la presència del Joan Chamorro i l'Andrea Motis, crec que supera la prova del "maridatge" que molts intenten i no tots aconsegueixen.  La tenora, el flabiol i el tible, vents provinents de les cobles, interactuen amb instruments típics del jazz (piano, trompeta, amb la Motis que la toca, a més de cantar, més la del veterà jazzista valencià David Pastor, contrabaix, saxos, fiscorn i percussió).

La música amb tocs jazzístics, evidentment, però també de música "clàssica" contemporània i pinzellades "coblistes", completa un treball interessant i original i de molt agradable escolta. Per cert, el disc s'anomena "Coses que es diuen però que no es fan", provinent d'un dels poemes que està musicat al disc què, per cert és del 2014 i, des de llavors, el Joan Díaz ha fet més treballs amb el seu "ensemble".