Programa 572
La trompa és un instrument que, al jazz, entrà amb força als anys cinquanta, quan l'original i inspirat arranjador Gil Evans va trobar que el seu so, menys agressiu del dels habituals metalls a les orquestres de jazz, encaixava als seus criteris. Una fita significativa va ser la seua trobada al primer disc junt amb Miles Davis, el "Miles Ahead" al 1957. Allí ja va emprar Evans tres trompes i una tuba, donant com a resultat un so "quasi orquestral", allunyat del de les big band a l'ús. A eixe disc ja apareix Julius Watkins amb la seua trompa. La col·laboració es repetiria amb els dos discos finals dels tres de la trilogia encetada amb el "Kind of Blue", "Sketches of Spain" i "Porgy and Bess"
Julius Watkins va tindre que començar la seua carrera professional amb la trompeta, donada la manca d'acceptació que el so avellutat de la trompa tenia a les formacions dels anys primerencs del jazz. Un cop decidit a lluitar pel "seu" instrument, va fer tres cursos a la Manhattan School of Músic on va consolidar la seua tècnica. Estàvem a començament dels 50'. Des que Gil Evans el va enrolar a les seues feines, la seua carrera el va dur a ser reconegut com el primer mestre d'aquest instrument al món del jazz.
Ja a finals de la temporada passada, al programa 550, varem escoltar el disc d'estrena de la formació liderada pel trompista de Natzaret -un singular barri de València- Pau Moltó, el "French Horn Jazz Project". Molt abreujadament, lamentablement, per no endarrerir la seua presentació a la següent temporada.
En esta ocasió tindreu l'oportunitat de gaudir del seu segon disc complet. Novament un disc d'homenatge de l'instrumentista valencià al mestre Watkins, fins i tot al títol de l'àlbum anomenat "Julius Rides Again" (Julius cavalca un altre cop). Acompanyat pel mateix equip, immillorable, del disc anterior, amb el veterà mestre -i professor seu- David Pastor a la trompeta i l'excel·lent pianista navarresa arrelada a València, Kontxi Lorente, com a puntals destacats, completant, però, la formació amb dues veus italianes, la de Massimo Morganti al trombó i la del consolidat solista de trompa francesa i trompeta Giovanni Hoffer, que comparteix la titularitat del disc amb el Pau Moltó.
El disc té, com a cos fonamental, composicions de "boppers" de la primera època (Oscar Pettiford, Charlie Rouse, el mateix Julius Watkins) i té un so rodó, compacte, amb arranjaments molt escaients, s'inclouen sengles composicions dels dos trompistes titulars de l'àlbum. L'estil del disc cavalca entre el bop i el post-bop actual i s'escolta amb molta facilitat, fins i tot -supose- per gent que no tinga una especial afecció al jazz.
Haig de dir que la carpeta del disc manca una mica d'informació sobre els instrumentistes, arranjament i detalls d'aquest tipus. Afortunadament, a la web de "Sedajazz Records", promotora del disc en col·laboració amb la italiana Notami Jazz, en trobareu una mica més.
Ànim i endavant, Pau!
P.D.: Aprofite aquest "post" per felicitar a "SEDAJAZZ" pels seus TRENTA ANYS de lluita incansable al migrat panorama musical professional del jazz al País Valencià. El reconeixement donat als recents premis "Carles Santos" a la seua tasca i a la persona que l'empenta incansablement, Francisco Ángel Blanco "Latino", "Deus ex Machina" del projecte, no sols és merescut sinó que JA TARDAVA. ENHORABONA I FELIÇ ANIVERSARI.
dijous, 2 de desembre del 2021
L'aventura de la trompa al món del jazz: Pau Moltó i The French Horn Jazz Project
dijous, 13 de maig del 2021
Una estrena i una re-estrena: Pau Moltó i Rafa M.Guillén
La música que aneu a escoltar al programa de hui, va a repartir el temps entre dos protagonistes, Pau Moltó i Rafa Martínez Guillén.
Pau Moltó, amb una sòlida formació musical, obtinguda al país i a l'estranger, ha tingut per ací com a mestres, segons diu al disc, a gent com els Spanish Brass i al mestre David Pastor. No estan mal com a referents...
El disc, "French Horn Jazz Project", estilísticament, és una mica eclèctic, cosa normal en un primer treball, això, però, no vol dir que no tinga qualitat, ben al contrari, crec que el Pau té perfectament assimilada l'"ànima" jazzística i la tècnica expressiva de l'instrument, qüestió molt important en una música com la del jazz, que diu tant de l'intèrpret.
M'agrada que dedique el disc a tota una sèrie de persones que formen part important de la vida cultural, social i política de Natzaret, un barri tan castigat des de fa temps, que està aconseguint "dibuixar" la seua personalitat amb claredat. Els començaments del Pau al Centre de Música i Dansa de Natzaret en són una mostra de la vitalitat d'un barri considerat "marginal" per molta gent què desconeix la seua realitat.
L'instrument utilitzat pel Pau, la trompa francesa, no té molts antecedents al món del jazz, això, però, no és cap problema, perquè esta música es duu ben endins i l'instrument en què s'expressa és quelcom d'accidental. A més, el seu so, més avellutat que la majoria de la família dels metalls, dona un toc personal al treball, molt agradable d'escoltar.
Respecte al segon protagonista de hui, Rafa M. Guillén, ja varem tindre l'oportunitat de donar la benvinguda la seu primer treball, l'any 2016. És un músic veterà, absolutament consolidat en la seua formació, tant clàssica, com a solista de trombó a l'Orquestra de la Ciutat de Córdoba, com a músic de jazz, una modalitat musical que sap combinar amb un enorme bon gust amb tot un seguit de mescles estilístiques que demostren que, quan toca jazz, TAMBÉ està molt a gust i coneix el tema.
El repertori, com en el cas anterior és molt variat en les formes i combinacions, amb flamenc, postbop, aires llatins, etc. Destaque, especialment, la peça que dóna nom al disc "Shining forever" dedicada a un germà mort fa poc de temps, músic també, en forma d'una tendra balada que emociona.
Els dos treballs estan publicats sota el segell, com no, de Sedajazz Records, i, com és habitual a la casa, tenen un seguit de col·laboracions de gent de l'Alqueria Coca i voltants, on tothom té a gala ajudar les companyes i companys quan han de treure un disc al carrer. No diré noms per no desairar cap persona, però són gent que tenen veterania, solvència... i ganes de fer coses boniques. Això que eixim guanyant els qui tenim després la sort d'escoltar-los!
Gràcies, gent!!