Velles peces amb roba nova: Kontxi Lorente

Programa 474

Com en el programa dèiem, no és la primera vegada que al programa posem música d'aquesta excel·lent pianista navarresa. Allí dèiem que: "L'edat i la sòlida formació fan esperar d'ella fruits excel·lents d'una evolució que, n'estic segur, la farà assolir fites encara més altes de les que podem gaudir en aquest disc."

El disc de hui, i el què escoltarem la pròxima setmana, ens mostren una Kontxi Lorente diferent, però no tant. M'explique. És diferent en el sentit de que ací no hi ha obres de composició pròpia, però això, al jazz, és sempre una mitja veritat. Les variacions que sobre un tema concret fa l'intèrpret sobre una peça coneguda, encara que al jazz siga una qüestió molt destacada, han estat sempre presents en la música occidental, i no diguem en altres localitzacions geogràfiques; no hi ha més que repassar el catàleg dels grans músics occidentals per veure obres que s'anomenen "Variacions sobre un tema de...". Des de Bach amb Vivaldi, fins Ravel amb Mussorgski n'hi ha un bon grapat.

Doncs això és el que fa la Lorente al seu disc "Selected songs". Un grapat, nou en aquest cas, de cançons super-conegudes en el món del jazz i que han estat interpretades i re-interpretades per un munt de gent, són la matèria amb la què treballa la pianista navarresa, perfectament acompanyada per dos músics que treballen amb regularitat amb ella i que entenen perfectament el seu llenguatge intimista i personal, acompanyant-la amb discreció i eficàcia: el baixista italià establert a València, Alessandro Cesarini, i l'experimentat bateria bilbaí Borja Barrueta.

Les nou cançons -no sabria per quina decantar-me- estan interpretades d'una forma tan personal que son "quasi" una nova cançó que, malgrat tot, respecta molt l'original que resulta perfectament reconeixible. No té que ser casualitat, pense que així es fa palès l'homenatge de la Kontxi Lorente a les cançons que han estat prèviament escoltades i assimilades per la pianista, que ens les torna com si foren noves, un cop passades pel filtre de la seua sensibilitat.

Jazz del bo. Jazz del de sempre que s'escolta com si fora d'ara mateix -ho és en realitat- amb l'alegria de retrobar-se amb eixes velles, volgudes i conegudes cançons, en les mans i el teclat d'una excel·lent i inspirada pianista.

És quasi innecessari dir-ho, però des de Lil Hardin (Armstrong), que el piano ha donat un abundant grapat de dones pianistes al món del jazz. La Lorente n'es un bon exemple de que la saga continua.

I com esmente al programa, destaque  l'excel·lent qualitat de la gravació, feta ací, a València. Un plus per a fer-se amb el disc.

I el pròxim programa continuarem amb ella en una altra faceta.

Sting, Police: dues paraules unides i versionades per Konxi Lorente i Sonnica Yepes

Programa 475

Al programa de hui anem a escoltar la Kontxi Lorente en una altra vessant artística. Ací el protagonisme -aparent-, en haver una veu pel mig que és  "acompanyada" pel piano de la Kontxi, rau en la veu de Sonnica Yepes, una molt bona veu per cert, de la qual no teníem notícia, però que demostra la seua qualitat i swing en aquest disc en el que, en realitat, fa duo amb el piano. A més a més, els arranjaments són tots de la pianista navarresa en un excel·lent treball que ens porta les conegudes cançons dels "Police/Sting" en una versió jazzística.

La Sonnica és nascuda a Alemanya de pares espanyols i al seu país nadiu ja té una certa carrera feta. Ara es deixa caure per estes terres mediterrànies, molt ben acompanyada per una "valenciana recent", de la colla de SEDAJAZZ, segell al qual pertany el disc.

La feina dels arranjaments, segons se mire, no haurà estat massa "difícil" -el donar-li un caire jazzer a les cançons- perquè és cosa sabuda el deute que Sting ha reconegut sempre al jazz, com a una de les seues principals influències en composar les conegudes peces què, tant en solitari com quan estava amb els Police, tant d'èxit han tingut.

En algun cas, la força de les precioses cançons de Sting no pot ser amagada i la peça és fàcilment reconeguda, car sols se li fa un lleu embolcall jazzístic (normalment més en la interpretació vocal que al piano). En altres ocasions la imaginació de la Kontxi força un poc més la mà, però sempre resulta un experiment agradable. Es pot fer un mal arranjament jazzístic d'una cançò de Sting? Potser sí, però no per una saviesa musical com la de la Kontxi Lorente.

Una agradable i molt estiuenca sorpresa. Esperem nous discos de les dues. De l'una ja en tenim, amb el de hui, tres escoltats al programa; la Sonnica Yepes s'"estrena" amb nosaltres hui.
Les col·laboracions que han trobat per al disc són excel·lents:  Toni Belenguer, Trombó, Bertrand Kientz, Guitarra (un vell conegut de la Sonnica), Tere Nuñez, Percussió corporal (excel·lent treball el seu) i l'amic
Fco. Latino Blanco al Saxo baríton.

Per cert, el disc es diu com el darrer disc dels Police, però en castellà: Sincronicidad, d'on es treuen els temes. Un homenatge.

Gràcies per la música i bona sort a les dues.

Quan els músic despullen la música: Kontxi Lorente i Latino

 Programa 570

"Empatía", el disc que aneu a escoltar hui, no sols em generava la idea de que anava a gaudir del treball de dos intèrprets coneguts -i estimats- de feia temps, és que la combinació d'artistes em va provocar una gran expectació des del mateix dia en que vaig saber de la seua existència. 

La Kontxi Lorente, gran i dúctil pianista amb -espere- una molt llarga i fructífera carrera donada la seua edat, és, malgrat la seua joventut una ja experimentada professional que ha fet de tot: acompanyar a gent variada, fer la música per a un ballet, bandes sonores... i, des de sempre, compondre i interpretar jazz...

De Francisco Blanco "Latino", saxo baríton, compositor, pedagog, animador musical i, sobretot, "deus ex machina" d'eixe beneita cosa que és "Sedajazz", crec que en aquest programa ja s'ha dit quasi tot -i sempre per a bé. Merescudament, recalque. Com anècdota puc dir que Kontxi, navarresa d'origen, és a València gràcies -supose que amb alguna altra circumstància...- al seu encontre amb Sedajazz un ja llunyà 2007.

Una certa circumstància derivada de l'obligat aïllament de la pandèmia va fer que aquest dos vells amics es trobaren forçats a fer un concert amb ells dos assoles. La insòlita experiència, car, que es sàpiga, no existeix cap gravació de jazz (ni de res, sembla) amb eixa combinació de piano i saxo baríton els va agradar i varen decidir gravar, d'una tirada, tot el disc que hui escoltareu.

El disc és MÚSICA en la seua més pura i nua expressió. Amb la qualitat i calidesa del saxo del Latino les cançons, prou conegudes majoritàriament, funcionen perfectament. En un instrument que, generalment, pel seu to greu, sol utilitzar-se (amb permís de Gerry Mulligan) més per a fer de fons sonor que com a solista, Latino treu un so -improvisacions a més a més, com té que ser en un disc de jazz- tan agradable, tan càlid, tan suggeridor, que junt a la mestria de la Kontxi Lorente, que es llueix absolutament en les seues improvisacions, han construït una música elemental, bàsica, bella en la seua nuesa, on allò que sona és pura essència. Res d'adorns innecessaris: MÚSICA i res més...ni menys.

Un dels discos que, n'estic segur, guanyarà amb el temps, i que molta gent de la professió se l'escoltarà amb delectació per, entre altres coses, aprendre què és l'essència de la música, eixa professió que ens ajuda a sobreviure en aquest món sorollós i destarifat que ens està tocant viure. 

Doneu-vos un respir i feu-vos amb aquest disc a la vostra discoteca

L'honestedat com a objectiu: "El Otro Lado", de Kontxi Lorente

Programa 679

Kontxi Lorente desitja  ser una persona honesta... i feliç.

 "El Otro Lado", és, segons ella, l'altre costat de la vida, de les coses, de la música, eixe altre costat on les coses són belles, la gent bona i feliç, la música, aliment de l'ànima, la bondat la norma, l'amistat sincera, la natura amiga, en definitiva, eixe altre costat de la vida on tothom voldria estar per a ser feliç.

Gravat en solitari, ella sola enfront del piano, el disc "El Otro Lado" és com un suc de tota la seua trajectòria anterior i com una trobada amb ella mateixa. Un treball on expressar-se amb total llibertat i amb total sinceritat. Almenys eixa és la impressió que ens ha donat en escoltar la seua música... i les seues paraules.

L'entrevista que fa d'acompanyament a la música va resultar d'una enorme frescor i sinceritat; una persona que té algunes coses que dir i altres... que no vol dir de forma expressa, però que es poden entendre enmig les seues paraules (i la seua música).

Sempre amb l'alè del jazz com a rerefons, el treball conté un homenatge a Brahms passat pel sedàs de la seua personalitat. Hi ha també una petita mostra d'eixos clàssics que hem escoltat mil vegades, però que sempre poden sonar com a nous quan qui els toca ho fa des del fons de l'ànima, desbordant sinceritat i sapiència musical. Per a acabar-ho d'adobar, un altre grapat de peces pròpies, producte d'eixa "altra" Kontxi, la compositora, encara que diu que ella sempre se sent compositora quan està al teclat. Eixa és, evidentment, una característica que adora del jazz, la llibertat creadora quan està interpretant una peça pròpia o d'altri; segons ella és davant del teclat i sense cap lligadura quan es troba feliç i "com peix a l'aigua", segons expressió seua.

Rajant lirisme a tot el disc, la personalitat de Kontxi se'ns apareix com més
tranquil·la, serena i a gust amb ella que, potser, en els seus treballs discogràfics anteriors que són, clar està, també SEUS i en eixe sentit, tan SEUS com aquest darrer en solitari, però a mi em sembla que aquest "altre costat" ha estat una expansió, un moment de relax i d'autoconfesió, de regirar per dins del cau de la seua ànima. Se'ns ha obert íntimament, amb total sinceritat.

I SEDAJAZZ és una part important de la seua vida musical i personal, clar.

Gràcies, Kontxi.

Caminant: Més Contxi Lorente, ara en trio.

 Programa 703

Dir Kontxi Lorente a l'àrea de València i rodalies vol dir, amb total seguretat, jazz al piano.

La pamplonica arrelada a estes mediterrànies terres té una trajectòria reconeguda, consolidada, com a pianista de jazz -matèria en què és professora al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo. Bona sort per al seu alumnat.

Encara que, afortunadament, es prodiga prou en directe, la nòmina de discos sota la seua titularitat no és massa abundant. Si no estic enganyat, són quatre, el primer del 2011, amb dos més de cotitular. Això sí, la seua col·laboració com a acompanyant d'altres artistes, a gravacions i en directe, és cercada i abundant.

El disc que ens ocupa al programa de hui és -per voluntat seua(?)- la continuació d'un altre, gravat el 2015 (About Me): el recent s'anomena "Más de mi", publicat fa alguns mesos. Seguint el que jo pense al respecte he fet una prova: he escoltat este disc junt amb el del 2015 per observar l'evolució de l'artista.

Al disc del 2015, el segon seu, en format de trio i amb els mateixos acompanyants que al "Más de mi" -el contrabaixista italià, afincat també a estes terres Ales Cesarini, i el bateria Borja Barrueta- em semblava una bona oportunitat per observar els canvis de la pianista amb els mateixos acompanyants. Com en la majoria dels seus discos les composicions són totes seues, excel·lents, i el conjunt impecable. 

Les diferències més observables, segons em sembla, són que el temps l'ha portat a una calma, a un assossec, cosa amb la qual la musicalitat guanya. Com que està totalment segura de la seua tècnica, el focus el posa més en l'expressivitat, en l'elegància, cosa que la du, potser, a una major facilitat, llibertat i frescor en les improvisacions. El disc del 2015 té abundants correries vertiginoses dels seus dits sobre el teclat fent palés el seu virtuosisme tècnic. Ara crec que la música guanya, igual que la tranquil·litat que li dona la solvència adquirida per a deixar ampli espai als seus acompanyants i que diguen també la seua -i ho fan mol bé. Jo destacaria, d'este tema, la peça dedicada a McCoy Tyner, el "Tyner Blues", on el desenvolupament s'expressa en un preciós "duetto" amb l'Ales.

M'agrada tot el disc, que té la sorpresa d'una peça on hi ha lletra i veu a càrrec d'Ivan López "Siuxx", jove artista de per ací, instrumentista, cantant i més coses, però si haguera de triar una sola cançó em decantaria per "Boreal", una composició de la Kontxi, que ja apareixia al disc de 2015 interpretada en la part solista per Perico Sambeat, que al "Más de mi" se l'apropia totalment el piano amb una discreta, discretíssima, intervenció dels acompanyants. Un autèntic "quasi solo" que li ix del fons de l'ànima, amb un so acaronant i líric. Em recorda l'ambient de l'anterior disc, a piano sol ("El otro lado", comentat ací al seu moment), on en no haver d'estar "pendent" d'acompanyants, l'intimisme de la seua música esborrona.

Kontxi, esperen la pròxima!!

Una veu personal afincada a la "terreta": Kontxi Lorente

Camins 323

La "factoria" SEDAJAZZ no para i al llarg de l'any 2015, com ja varem dir fa uns programes, malgrat la "sequera" cultural que patim per estes terres, han aconseguit una bona collita.

El primer fruit d'esta collita és producte de l'imant que la SEDAJAZZ resulta i al qual es queden apegades una sèrie de valors nous que, com la nostra protagonista de hui, la pianista navarresa, de Iruña, Kontxi Lorente, circulen al seu voltant.

Persona amb una solidíssima formació musical què, afortunadament, ara escampa per estes terres com a professora de piano de jazz a València, va treure a finals del 2015 el seu segon disc anomenat "About me", tota una declaració d'intencions què es fa palesa al llarg de tot el variadíssim repertori que escampa al disc.

Amb una solvència tècnica impecable i un acurat sentit de la mida, la Kontxi passeja per tot un seguit d'ambients que van des del lirisme de la peça que tanca el disc, interpretada a piano sol, fins a un enèrgic swing, passant per la enorme sensibilitat que es desprèn de la peça "Boreal" on, amb enorme generositat per part de la Kontxi, deixa que l'amic dels amics que és Perico Sambeat, coŀlabore al disc amb una preciosa balada, que recomane escoltar més d'una vegada perquè és plena de matisos i on la Kontxi estén una catifa musical delicadíssima per a que el Perico deixe fluir tota la seua sensibilitat.

Amb un primer disc tret l'any 2012, anomenat "Mediteranean sea", amb crítiques exceŀlents, la producció discogràfica de la Kontxi està plena de coŀlaboracions amb gent molt variada. 

El seu "curriculum" explica que ha tingut una llarga activitat com a pianista acompanyant per a ballet, ha composat i arranjat evidentment la música dels seus dos discos i ha fet músiques per a curt-metratges, entre d'altres coses.

L'edat i la sòlida formació fan esperar d'ella fruits exceŀlents d'una evolució que, n'estic segur, la farà assolir fites encara més altes de les que podem gaudir en aquest disc.

Feliç 30é Aniversari i llarga vida SEDAJAZZ!!

Programa 625 

 

És amb una enorme alegria que us oferim el programa de hui. 

No sempre una aventura com la del col·lectiu SEDAJAZZ arriba, no sense haver passat les aventures i desventures corresponents, a la seua Ítaca...30 anys després.

En aquest cas sembla que, darrerament, les coses van arreglant-se i la estabilitat del projecte s'ha consolidat, donant-li'ls una vida menys atzarosa. 

Per celebrar-ho han passat tot l'any 2022 amb diverses i variades activitats que varen culminar amb el concert que -OH, MIRACLE!!- va retransmetre ÀPunt, que podreu veure escanejant el codi QR que figura en esta pàgina, amb una plantilla de luxe on es trobaven gran part de les persones que han col·laborat amb SEDAJAZZ al llarg d'esta llarga travessia. Gent com Perico Sambeat, Jesús Santandreu, Vicente Macián, David Pastor o Kontxi Lorente per esmentar una quants, i la coŀlaboració estelar de Sole Giménez, habitual en moltes de les activitats de SEDAJAZZ i copartícip en concerts, normalment en la mateixa forma que en aquest disc, amb la Big Band de Sedajazz. Destacar l'exceŀlent arranjament que de la cançò de la Sole Giménez, Alma de Blues, va fer Jesús Santandreu, que és el que s'escolta.

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

 

 

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

Com que el disc és una perfecta expressió del que va passar el 18 de desembre del 2022 al Teatre Principal de València, no cal dir molt més. Sols cal escoltar-lo.

Un cop més, ens alegra poder difondre l'excel·lent treball d'aquest col·lectiu que, amb l'empenta incansable del seu "Deus ex Machina", Francisco Blanco "Latino", que, a hores d'ara, ja porta publicats sota el seu segell uns 120 treballs discogràfics de gent molt variada, però sempre amb un enorme compromís amb la qualitat i la excel·lència, que sense la tasca de SEDAJAZZ, molt probablement, no haurien pogut expressar-se artísticament de manera professional.

MOLTES GRÀCIES "LATINO" I QUE TOT CONTINUE RODANT!!

La Alqueria Coca, de Sedaví, seu de SEDAJAZZ

Ales Cesarini: la passió per les músiques

Programa 397

Hi ha gent que es dedica a la música per raons molt variades. Uns ho fan per guanyar-se la vida, raó més que suficient. Però en el món musical la gent sol demanar(se) quelcom més.

Segurament en el món del jazz, més que en les altres varietats, la passió per la música sol ser més intensa que en els altres camps de la música, amb les excepcions que calga.

Alessandro, 'Ales' Cesarini és un baixista italià que viu a València, molt a prop de qualsevol projecte que se li propose i membre de la colla de SEDAJAZZ. Ara, després de haver gravat més d'una trentena de discos com a acompanyant de gent tan diversa com la Sole, ex de "presuntos",  reggae, jazz amb la Kontxi Lorente i un grapat més, d'allò més variat, ens presentaens presenta, per fi, un projecte personal 'Nyabinghi'.

 "Nyabinghi" és un ritme ancestral africà amb certes similituds amb el reggae que es fa servir per a la seva pregària.La Orden Nyahbinghi és una de les primeres Mansions Rastafari. Siendo la més estricta, sosté el Regne Teocràtic d'Haile Selassie I, Déu en carn, Jesucrist en caràcter de Rei de Reis i Senyor de Senyors per a la Cultura Rastafari. (segons ens diu I.Ortega a la seua pàgina, distrito jazz)

La música que practica aquest contrabaixista, nascut a Roma, a part de les influències bàsiques dels seus professors primers, sona francament urbana, però el seu toc personal és molt notori. He tingut la sort de veure'l acompanyant a varis músics de jazz de per ací i sempre la seua participació ha estat discreta però eficaç. En definitiva un bon músic i un bon company per a la gent que acompanya.


En aquest disc, heterogeni com pocs dels que jo haja escoltat els darrers anys, tot de composicions seues, predomina el reggae, però l'alé jazzístic és notori.A més, una de les peces bàsiques del projecte de Cesarini és el cantant madrileny Payoh Soul Rebel (Sergio León), madrileny de neixement i valencià de residència fa anys, què porta, mai millor dit, la part cantant del projecte. Ex membre, entre altres varis projectes dels mítics Jah Macetas, deixa una petjada claríssima en el conjunt del disc, amb la seua personalíssima veu

Participen en el projecte gent com el pianista francés Baptiste Bailly i el valencià Alberto Palau, Pere Munera i Mariano Steimberg a la bateria i la percussió de David Gadea, el saxo de Javier Vercher, promotor, productor i arranjadorla flauta d'Andrés Belmonte i la trompeta del gran Voro García, entre altres.El repertori són nou composicions signades pel duo Cesarini - Payoh Soul Rebel amb la contribució en 'Afro Dub' i 'Bui' de Santiago Peláez.Una proposta inclassificable que aconselle escoltar almenys un parell de vegades abans de formar-se una opinió. Confesse que la primera vegada que el vaig escoltar vaig acabar despistadíssim, però feu "l'esforç" d'escoltar-lo -encara que siga des de la web del nostre programa- i acabareu trobant-li el "click".

L'aventura de la trompa al món del jazz: Pau Moltó i The French Horn Jazz Project

 Programa 572

La trompa és un instrument que, al jazz, entrà amb força als anys cinquanta, quan l'original i inspirat arranjador Gil Evans va trobar que el seu so, menys agressiu del dels habituals metalls a les orquestres de jazz, encaixava als seus criteris. Una fita significativa va ser la seua trobada al primer disc junt amb Miles Davis, el "Miles Ahead" al 1957. Allí ja va emprar Evans tres trompes i una tuba, donant com a resultat un so "quasi orquestral", allunyat del de les big band a l'ús. A eixe disc ja apareix Julius Watkins amb la seua trompa. La col·laboració es repetiria amb els dos discos finals dels tres de la trilogia encetada amb el "Kind of Blue", "Sketches of Spain" i "Porgy and Bess"

Julius Watkins va tindre que començar la seua carrera professional amb la trompeta, donada la manca d'acceptació que el so avellutat de la trompa tenia a les formacions dels anys primerencs del jazz. Un cop decidit a lluitar pel "seu" instrument, va fer tres cursos a la Manhattan School of Músic on va consolidar la seua tècnica. Estàvem a començament dels 50'. Des que Gil Evans el va enrolar a les seues feines, la seua carrera el va dur a ser reconegut com el primer mestre d'aquest instrument al món del jazz.

Ja a finals de la temporada passada, al programa 550, varem escoltar el disc d'estrena de la formació liderada pel trompista de Natzaret -un singular barri de València- Pau Moltó, el "French Horn Jazz Project". Molt abreujadament, lamentablement, per no endarrerir la seua presentació a la següent temporada.

En esta ocasió tindreu l'oportunitat de gaudir del seu segon disc complet. Novament un disc d'homenatge de l'instrumentista valencià al mestre Watkins, fins i tot al títol de l'àlbum anomenat "Julius Rides Again" (Julius cavalca un altre cop). Acompanyat pel mateix equip, immillorable, del disc anterior, amb el veterà mestre -i professor seu- David Pastor a la trompeta i l'excel·lent pianista navarresa arrelada a València, Kontxi Lorente, com a puntals destacats, completant, però, la formació amb dues veus italianes, la de Massimo Morganti al trombó i la del consolidat solista de trompa francesa i trompeta Giovanni Hoffer, que comparteix la titularitat del disc amb el Pau Moltó.

El disc té, com a cos fonamental, composicions de "boppers" de la primera època (Oscar Pettiford, Charlie Rouse, el mateix Julius Watkins) i té un so rodó, compacte, amb arranjaments molt escaients, s'inclouen sengles composicions dels dos trompistes titulars de l'àlbum. L'estil del disc cavalca entre el bop i el post-bop actual i s'escolta amb molta facilitat, fins i tot -supose- per gent que no tinga una especial afecció al jazz.

Haig de dir que la carpeta del disc manca una mica d'informació sobre els instrumentistes, arranjament i detalls d'aquest tipus. Afortunadament, a la web de "Sedajazz Records", promotora del disc en col·laboració amb la italiana Notami Jazz, en trobareu una mica més.

Ànim i endavant, Pau!

P.D.: Aprofite aquest "post" per felicitar a "SEDAJAZZ" pels seus TRENTA ANYS de lluita incansable al migrat panorama musical professional del jazz al País Valencià. El reconeixement donat als recents premis "Carles Santos" a la seua tasca i a la persona que l'empenta incansablement, Francisco Ángel Blanco "Latino", "Deus ex Machina" del projecte, no sols és merescut sinó que JA TARDAVA. ENHORABONA I FELIÇ ANIVERSARI.