Programa 397
Hi ha gent que es dedica a la música per raons molt variades. Uns ho fan per guanyar-se la vida, raó més que suficient. Però en el món musical la gent sol demanar(se) quelcom més.
Segurament en el món del jazz, més que en les altres varietats, la passió per la música sol ser més intensa que en els altres camps de la música, amb les excepcions que calga.
Alessandro, 'Ales' Cesarini és un baixista italià que viu a
València, molt a prop de qualsevol projecte que se li propose i membre de la colla de SEDAJAZZ. Ara, després de haver gravat més d'una trentena de discos com a acompanyant de gent tan diversa com la Sole, ex de "presuntos", reggae, jazz amb la Kontxi Lorente i un grapat més, d'allò més variat, ens presentaens presenta, per fi, un projecte personal 'Nyabinghi'.
"Nyabinghi" és un ritme ancestral africà amb certes similituds amb el reggae que es fa servir per a la seva pregària.La Orden Nyahbinghi és una de les primeres Mansions Rastafari. Siendo la més estricta, sosté el Regne Teocràtic d'Haile Selassie I,
Déu en carn, Jesucrist en caràcter de Rei de Reis i Senyor de Senyors
per a la Cultura Rastafari. (segons ens diu I.Ortega a la seua pàgina, distrito jazz)
La música que practica aquest contrabaixista, nascut a Roma, a part de les influències
bàsiques dels seus professors primers, sona francament urbana, però el seu toc personal és molt notori. He tingut la sort de veure'l acompanyant a varis músics de jazz de per ací i sempre la seua participació ha estat discreta però eficaç. En definitiva un bon músic i un bon company per a la gent que acompanya.
En aquest disc, heterogeni com pocs dels que jo haja escoltat els darrers anys, tot de composicions seues, predomina el reggae, però l'alé jazzístic és notori.A més, una de les peces bàsiques del projecte de Cesarini és el cantant
madrileny Payoh Soul Rebel (Sergio León), madrileny de neixement i valencià de residència fa anys, què porta, mai millor dit, la part cantant del projecte. Ex membre, entre altres varis projectes dels mítics Jah Macetas, deixa una petjada claríssima en el conjunt del disc, amb la seua personalíssima veu
Participen en el projecte gent com el pianista francés Baptiste
Bailly i el valencià Alberto Palau, Pere Munera i Mariano Steimberg a la bateria
i la percussió de David Gadea, el saxo de Javier Vercher, promotor, productor i arranjadorla flauta
d'Andrés Belmonte i la trompeta del gran Voro García, entre altres.El repertori són nou composicions signades pel duo Cesarini - Payoh
Soul Rebel amb la contribució en 'Afro Dub' i 'Bui' de Santiago Peláez.Una proposta inclassificable que aconselle escoltar almenys un parell de vegades abans de formar-se una opinió. Confesse que la primera vegada que el vaig escoltar vaig acabar despistadíssim, però feu "l'esforç" d'escoltar-lo -encara que siga des de la web del nostre programa- i acabareu trobant-li el "click".
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta ales cesarini. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta ales cesarini. Ordena per data Mostra totes les entrades
dijous, 28 de setembre del 2017
dijous, 30 de gener del 2025
Caminant: Més Contxi Lorente, ara en trio.
Dir Kontxi Lorente a l'àrea de València i rodalies vol dir, amb total seguretat, jazz al piano.
La pamplonica arrelada a estes mediterrànies terres té una trajectòria reconeguda, consolidada, com a pianista de jazz -matèria en què és professora al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo. Bona sort per al seu alumnat.
Encara que, afortunadament, es prodiga prou en directe, la nòmina de discos sota la seua titularitat no és massa abundant. Si no estic enganyat, són quatre, el primer del 2011, amb dos més de cotitular. Això sí, la seua col·laboració com a acompanyant d'altres artistes, a gravacions i en directe, és cercada i abundant.
El disc que ens ocupa al programa de hui és -per voluntat seua(?)- la continuació d'un altre, gravat el 2015 (About Me): el recent s'anomena "Más de mi", publicat fa alguns mesos. Seguint el que jo pense al respecte he fet una prova: he escoltat este disc junt amb el del 2015 per observar l'evolució de l'artista.
Al disc del 2015, el segon seu, en format de trio i amb els mateixos acompanyants que al "Más de mi" -el contrabaixista italià, afincat també a estes terres Ales Cesarini, i el bateria Borja Barrueta- em semblava una bona oportunitat per observar els canvis de la pianista amb els mateixos acompanyants. Com en la majoria dels seus discos les composicions són totes seues, excel·lents, i el conjunt impecable.
Les diferències més observables, segons em sembla, són que el temps l'ha portat a una calma, a un assossec, cosa amb la qual la musicalitat guanya. Com que està totalment segura de la seua tècnica, el focus el posa més en l'expressivitat, en l'elegància, cosa que la du, potser, a una major facilitat, llibertat i frescor en les improvisacions. El disc del 2015 té abundants correries vertiginoses dels seus dits sobre el teclat fent palés el seu virtuosisme tècnic. Ara crec que la música guanya, igual que la tranquil·litat que li dona la solvència adquirida per a deixar ampli espai als seus acompanyants i que diguen també la seua -i ho fan mol bé. Jo destacaria, d'este tema, la peça dedicada a McCoy Tyner, el "Tyner Blues", on el desenvolupament s'expressa en un preciós "duetto" amb l'Ales.
M'agrada tot el disc, que té la sorpresa d'una peça on hi ha lletra i veu a càrrec d'Ivan López "Siuxx", jove artista de per ací, instrumentista, cantant i més coses, però si haguera de triar una sola cançó em decantaria per "Boreal", una composició de la Kontxi, que ja apareixia al disc de 2015 interpretada en la part solista per Perico Sambeat, que al "Más de mi" se l'apropia totalment el piano amb una discreta, discretíssima, intervenció dels acompanyants. Un autèntic "quasi solo" que li ix del fons de l'ànima, amb un so acaronant i líric. Em recorda l'ambient de l'anterior disc, a piano sol ("El otro lado", comentat ací al seu moment), on en no haver d'estar "pendent" d'acompanyants, l'intimisme de la seua música esborrona.
Kontxi, esperen la pròxima!!
dijous, 25 de juliol del 2019
Un camí d'anada i tornada rodant per la Mediterrànea: Andrés Belmonte
Programa 477
A mi no m'agrada enganyar ningú.
Al programa de hui on, com sempre procure, hi ha poca veu meua (i encara crec que he parlat massa), aquesta circumstància està justificada com poques vegades. La raó: la música del disc TARIQ d'Andrés Belmonte supera amb escreix les meues capacitats i coneixements musicals.
En efecte, estes músiques de sons mediterranis, d'una bellesa enorme -com en aquest cas- em pillen fora de joc respecte a la "teoria" que les embolcalla i les sosté. Encara que ja fa temps que alguns músics nostrats (Al Tall, Maria del Mar Bonet i altres) havien fet experiments tractant de capbussar-se en aquest món, tan prop geogràficament però tan lluny de les músiques que, tant a l'"acadèmia" com a nivell popular (siga això el que siga, i espere que m'aneu entenent) escoltem habitualment, que no puc sinó confessar dues coses:
- Les absorbisc tant per via oïda com per la pell. Em resulten alhora familiars i fins i tot hipnòtiques.
- El meu cabal teòric per parlar-ne és quasi nul. Ho confesse.
És per això que, un poc avergonyit, pose ací per escrit el què estic diguent, però, simultàniament, vos recomane molt sincerament la seua escolta amb la ment oberta i els prejudicis culturals deixats a casa.
Sols destacaré que, tant la tasca de composició com la d'interpretació de l'Andrés Belmonte en resulten impecables i, fins i tot increïbles en l'aspecte de la composició, donada la lamentable distància a la que la cultura dominant ens allunya d'aquests mons sonors.
Sobre els acompanyants, la seua solvència demostrada abans d'aquest disc m'allibera de fer-ne la glosa; Efrén López, Ud, expert mundial en música antiga europea i mediterrània (?), ex-L'Ham de Foc i molt més, ,Ales Cesarini, contrabaixista italià "aveïnat" per ací, què no té problemes amb els gèneres (?) de les músiques, i David Gadea, percussions vàries de la Safor per al Món.
Com cal ser coherents, per a qui vulga ampliar la informació sobre aquest disc i els seus intèrprets vos done a continuació una llista, no exhaustiva, de llocs on el protagonista s'explica, i algun més per escoltar músiques complementàries que vos poden donar una idea del viatge (Tariq) fet per l'Andrés Belmonte.
Si us plau, no sigueu pereosos, i cerqueu-ne més; us pagarà la pena l'esforç.
-Llegiu l'entrevista i, fonamentalment, escolteu les recomanacions que el Belmonte fa al final: https://www.alquimiasonora.com/2019/02/entre-el-cairo-estambul-y-valencia.html
-Podcast del programa "Los sonidos del planeta azul", amb entrevista: http://www.lossonidosdelplanetaazul.com/podcast/edicion-no-2618/
- https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/territori-sonor/14-02-2019-el-flautista-andres-belmonte-ens-presenta-el-seu-projecte-tariq-
- Un bon grapat de videos amb interpretacions i més al YouTube:
https://www.youtube.com/channel/UCn4jU2iTAZSEERIzAo-Qoyg
I fins la pròxima temporada, que serà ja la catorzena a les antenes de Ràdio Klara. No em pensava que anava a durar tant... ;-)
A mi no m'agrada enganyar ningú.
Al programa de hui on, com sempre procure, hi ha poca veu meua (i encara crec que he parlat massa), aquesta circumstància està justificada com poques vegades. La raó: la música del disc TARIQ d'Andrés Belmonte supera amb escreix les meues capacitats i coneixements musicals.
En efecte, estes músiques de sons mediterranis, d'una bellesa enorme -com en aquest cas- em pillen fora de joc respecte a la "teoria" que les embolcalla i les sosté. Encara que ja fa temps que alguns músics nostrats (Al Tall, Maria del Mar Bonet i altres) havien fet experiments tractant de capbussar-se en aquest món, tan prop geogràficament però tan lluny de les músiques que, tant a l'"acadèmia" com a nivell popular (siga això el que siga, i espere que m'aneu entenent) escoltem habitualment, que no puc sinó confessar dues coses:
- Les absorbisc tant per via oïda com per la pell. Em resulten alhora familiars i fins i tot hipnòtiques.
- El meu cabal teòric per parlar-ne és quasi nul. Ho confesse.
És per això que, un poc avergonyit, pose ací per escrit el què estic diguent, però, simultàniament, vos recomane molt sincerament la seua escolta amb la ment oberta i els prejudicis culturals deixats a casa.
Sols destacaré que, tant la tasca de composició com la d'interpretació de l'Andrés Belmonte en resulten impecables i, fins i tot increïbles en l'aspecte de la composició, donada la lamentable distància a la que la cultura dominant ens allunya d'aquests mons sonors.
Sobre els acompanyants, la seua solvència demostrada abans d'aquest disc m'allibera de fer-ne la glosa; Efrén López, Ud, expert mundial en música antiga europea i mediterrània (?), ex-L'Ham de Foc i molt més, ,Ales Cesarini, contrabaixista italià "aveïnat" per ací, què no té problemes amb els gèneres (?) de les músiques, i David Gadea, percussions vàries de la Safor per al Món.
Com cal ser coherents, per a qui vulga ampliar la informació sobre aquest disc i els seus intèrprets vos done a continuació una llista, no exhaustiva, de llocs on el protagonista s'explica, i algun més per escoltar músiques complementàries que vos poden donar una idea del viatge (Tariq) fet per l'Andrés Belmonte.
Si us plau, no sigueu pereosos, i cerqueu-ne més; us pagarà la pena l'esforç.
-Llegiu l'entrevista i, fonamentalment, escolteu les recomanacions que el Belmonte fa al final: https://www.alquimiasonora.com/2019/02/entre-el-cairo-estambul-y-valencia.html
-Podcast del programa "Los sonidos del planeta azul", amb entrevista: http://www.lossonidosdelplanetaazul.com/podcast/edicion-no-2618/
- https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/territori-sonor/14-02-2019-el-flautista-andres-belmonte-ens-presenta-el-seu-projecte-tariq-
- Un bon grapat de videos amb interpretacions i més al YouTube:
https://www.youtube.com/channel/UCn4jU2iTAZSEERIzAo-Qoyg
I fins la pròxima temporada, que serà ja la catorzena a les antenes de Ràdio Klara. No em pensava que anava a durar tant... ;-)
dijous, 25 de febrer del 2016
Miquel Asensio i la seua Senda Nova
Camins 328
Un cop més anem a escoltar música produïda per la "factoria" Sedajazz, gravat al segell de Sedaví i que va ser publicat l'any 2015. Parlem del bateria Miquel Asensio i del seu primer disc com a titular "Senda Nova".
Un disc molt sòlid on hi ha inspiració i ganes de tirar endavant un projecte en certa mesura innovador, encara que no se puga dir que és jazz "d'avantguarda". Tenint compte de tots els camins per on caminen les músiques -aixina, en plural- que reivindiquen el segell de ser jazz, resulta de vegades difícil la denominació. Recordem, sense anar més lluny, les improvisacions, com l'escoltada el darrer programa, de Keith Jarret. Es pot dir que això és estrictament jazz o "sols" és música, més o menys improvisada? La discussió no té ni tindrà final i ve de lluny. De fet alguns crítics de l'època ja li negaven el segell de jazz al be-bop als anys 50'.
No és aquest el cas. Aquesta Senda Nova té clar el seu DNI jazzístic, encara que reivindica la seua personalitat, cosa molt natural i legítima. És més, com ja dic al programa, és aquest un disc que no sé si a la gent que no siga afeccionada al jazz li agradarà massa. A mi sí m'ha agradat, i molt, i em sembla molt suggerent i per escoltar més d'una vegada amb tranquil·litat.
Cal dir que en aquest disc, com en la majoria dels fets al segell de Sedajazz, les col·laboracions amicals, a part del trio titular format per, evidentment, Miquel Asensio a la bateria i les composicions, del mestre dels saxos i altres fustes Javier Vercher -que signa una de les composicions- i del contrabaix Rubén Carles, coŀlaboren cinc músics més "de la casa": Joan Soler a la guitarra, Santi Navalón als teclats, Ales Cesarini al contrabaix, Carlos Martín a les congues i Gianni Gagliardi a les flautes i saxo tenor, en algunes de les peces, acompanyant amicalment el trio titular; una característica, com hem dit, de la gent de Sedajazz.
Al Youtube podeu escoltar algunes cosetes més del Miquel Asensio
Per escoltar amb calma i atenció.
Un cop més anem a escoltar música produïda per la "factoria" Sedajazz, gravat al segell de Sedaví i que va ser publicat l'any 2015. Parlem del bateria Miquel Asensio i del seu primer disc com a titular "Senda Nova".
Un disc molt sòlid on hi ha inspiració i ganes de tirar endavant un projecte en certa mesura innovador, encara que no se puga dir que és jazz "d'avantguarda". Tenint compte de tots els camins per on caminen les músiques -aixina, en plural- que reivindiquen el segell de ser jazz, resulta de vegades difícil la denominació. Recordem, sense anar més lluny, les improvisacions, com l'escoltada el darrer programa, de Keith Jarret. Es pot dir que això és estrictament jazz o "sols" és música, més o menys improvisada? La discussió no té ni tindrà final i ve de lluny. De fet alguns crítics de l'època ja li negaven el segell de jazz al be-bop als anys 50'.
No és aquest el cas. Aquesta Senda Nova té clar el seu DNI jazzístic, encara que reivindica la seua personalitat, cosa molt natural i legítima. És més, com ja dic al programa, és aquest un disc que no sé si a la gent que no siga afeccionada al jazz li agradarà massa. A mi sí m'ha agradat, i molt, i em sembla molt suggerent i per escoltar més d'una vegada amb tranquil·litat.
Cal dir que en aquest disc, com en la majoria dels fets al segell de Sedajazz, les col·laboracions amicals, a part del trio titular format per, evidentment, Miquel Asensio a la bateria i les composicions, del mestre dels saxos i altres fustes Javier Vercher -que signa una de les composicions- i del contrabaix Rubén Carles, coŀlaboren cinc músics més "de la casa": Joan Soler a la guitarra, Santi Navalón als teclats, Ales Cesarini al contrabaix, Carlos Martín a les congues i Gianni Gagliardi a les flautes i saxo tenor, en algunes de les peces, acompanyant amicalment el trio titular; una característica, com hem dit, de la gent de Sedajazz.
Al Youtube podeu escoltar algunes cosetes més del Miquel Asensio
Per escoltar amb calma i atenció.
dijous, 3 de març del 2016
Alexey León: entre Cuba i Rusia
Camins 329
Alexey León és una d'eixes persones que en passar per València o rodalies, inevitablement es troba amb la gent de Sedajazz. Cubà de naixement, de pare cubà i mare russa, la riquesa tímbrica i rítmica d'eixa illa es fa clarament palesa en la seua música. El disc es diu, significativament, "Cuba meets Russia"
En ocasió de haver aconseguit una beca per estudiar a la sucursal de la
Berklee College de València, va contactar amb la gent de Sedaví i, inevitablement, ha acabat gravant el seu primer disc ací, amb la gent de la colla sedavienca.
El disc que ens presenta, acompanyat per una àmplia nòmina de grans noms del jazz de per ací (Voro García, "Latino", Javier Vercher, Toni Belenguer, Ales Cesarini,...) resulta d'agradable escolta.
Enquadrat clarament dintre de la vessant del jazz-llatí, amb una sola pinzellada de música russa arranjada amb els paràmetres de la resta del disc. Les composicions són seues, llevat de tres i resulten com una carta de presentació d'aquest músic què, en directe, tal i com podeu veure ací, demostra una bona capacitat d'improvisació i una molt bona mà per fer arranjaments brillants.
Cap però que posar-li a la seua qualitat interpretativa (saxos alt i soprano i flauta) què funciona a un bon nivell així com els arranjaments on aprofita amb eficàcia la presencia de, per exemple, el Toni Belenguer, que es llueix en un parell de les peces amb solos magistrals.
De tota manera, tal com dic al programa, em dóna la impressió de que el disc està massa concebut com una mena de "trailer" d'una peŀlícula més interessant. Algunes de les peces, clarament, estan tallades per fer entrar una àmplia i variada paleta de peces en un primer disc, fet a mena de presentació.
Espere amb interés un segon disc on, espere, les línies programàtiques siguen més nítides, menys disperses. Un disc més "personal".
Alexey León és una d'eixes persones que en passar per València o rodalies, inevitablement es troba amb la gent de Sedajazz. Cubà de naixement, de pare cubà i mare russa, la riquesa tímbrica i rítmica d'eixa illa es fa clarament palesa en la seua música. El disc es diu, significativament, "Cuba meets Russia"
En ocasió de haver aconseguit una beca per estudiar a la sucursal de la
Berklee College de València, va contactar amb la gent de Sedaví i, inevitablement, ha acabat gravant el seu primer disc ací, amb la gent de la colla sedavienca.
El disc que ens presenta, acompanyat per una àmplia nòmina de grans noms del jazz de per ací (Voro García, "Latino", Javier Vercher, Toni Belenguer, Ales Cesarini,...) resulta d'agradable escolta.
Enquadrat clarament dintre de la vessant del jazz-llatí, amb una sola pinzellada de música russa arranjada amb els paràmetres de la resta del disc. Les composicions són seues, llevat de tres i resulten com una carta de presentació d'aquest músic què, en directe, tal i com podeu veure ací, demostra una bona capacitat d'improvisació i una molt bona mà per fer arranjaments brillants.
Cap però que posar-li a la seua qualitat interpretativa (saxos alt i soprano i flauta) què funciona a un bon nivell així com els arranjaments on aprofita amb eficàcia la presencia de, per exemple, el Toni Belenguer, que es llueix en un parell de les peces amb solos magistrals.
De tota manera, tal com dic al programa, em dóna la impressió de que el disc està massa concebut com una mena de "trailer" d'una peŀlícula més interessant. Algunes de les peces, clarament, estan tallades per fer entrar una àmplia i variada paleta de peces en un primer disc, fet a mena de presentació.
Espere amb interés un segon disc on, espere, les línies programàtiques siguen més nítides, menys disperses. Un disc més "personal".
dijous, 10 de novembre del 2016
Rafa M. Guillén i Mateo Rived. Factoria Sedajazz
Programa 357
No hi ha com la voluntat de dur les coses endavant i l'Alqueria Coca, seu del que jo anomene "Factoria Sedajazz" n'és un exemple planer.
Contra vent i marea, aquesta gent, sota l'empenta del "Latino" continua publicant i publicant, malgrat el lamentable moment que la indústria musical independent pateix, encara que sembla que, en aquest moment, al País Valencià, alguna cosa està canviant. Alguna cosa, no es cregueu...
Com a dos dels fruits de la collita han aparegut els dos discos que hui comentem al nostre programa. L'un d'un veterà músic de Bétera que ha fet carrera a l'orquestra de Córdoba des de la seua creació al 1992 i que als seu cinquanta "tacos" s'ha decidit a treure a la llum un disc sota el seu lideratge, després de guanyar-se la vida com a músic a l'orquestra, amb el seu trombó, i fent després "bolos" amb tota la gent imaginable del món del jazz, clàssica, avantguarda, etc. Es tracta de Rafa M. Guillén, trombonista de Bétera què, com a apertura del seu disc fa homenatge a la seua terra amb una peça anomenada "Carraixet". Inclinat decididament pel "latin-jazz" entrega un disc anomenat "Excited Sounds" on, amb la seua veterania i sapiència, junta un bon grapat de músics d'esta terra i de la d'adopció - Andalucia - fa un dels discos més agradables d'escoltar que jo he pogut tindre a l'abast els darrers anys.
Però la gent de "Sedajazz" no para i hui podrem gaudir al programa d'un músic, cantant per més senyes - cosa poc freqüent pes estes terres - on amb una veu suau i avellutada, ens desgrana tota una sèrie de clàssics on, al men parer, destaca el classicíssim "'Round Midnight" que jo aconsellaria escoltar junt amb la versió del Chet Baker. No per comparar, sinó per gaudir-ne dues vegades d'una bellíssima peça del mestre Monk en dues versions emparentades pel lirisme. Es tracta de Mateo Rived que amb un disc anomenat "IT" i acompanyat de varis habituals de l'alqueria i alguns altres, a destacar el pianista Baptiste Bailly i els contrabaixos d'Ales Cesarini i Matt baker, amb els qual fa l'experiment, què podreu escoltar al programa, d'nterpretar una mateixa peça dues vegades amb la variant del contrabaixista: el "Luiza" de Jobim, així com una peça de Coltrane "Naima", on el Mateo es deixa l'ànima.
Un disc d'una variant del jazz, el vocal, poc freqüent per estes terres, que Mateo Rived supera amb molt bona nota i del qual esperem el pròxim disc per comprovar la seua evolució.
...i a esperar la pròxima novetat del Sedajazz Team, que ja tinc al forn...
No hi ha com la voluntat de dur les coses endavant i l'Alqueria Coca, seu del que jo anomene "Factoria Sedajazz" n'és un exemple planer.
Contra vent i marea, aquesta gent, sota l'empenta del "Latino" continua publicant i publicant, malgrat el lamentable moment que la indústria musical independent pateix, encara que sembla que, en aquest moment, al País Valencià, alguna cosa està canviant. Alguna cosa, no es cregueu...
Com a dos dels fruits de la collita han aparegut els dos discos que hui comentem al nostre programa. L'un d'un veterà músic de Bétera que ha fet carrera a l'orquestra de Córdoba des de la seua creació al 1992 i que als seu cinquanta "tacos" s'ha decidit a treure a la llum un disc sota el seu lideratge, després de guanyar-se la vida com a músic a l'orquestra, amb el seu trombó, i fent després "bolos" amb tota la gent imaginable del món del jazz, clàssica, avantguarda, etc. Es tracta de Rafa M. Guillén, trombonista de Bétera què, com a apertura del seu disc fa homenatge a la seua terra amb una peça anomenada "Carraixet". Inclinat decididament pel "latin-jazz" entrega un disc anomenat "Excited Sounds" on, amb la seua veterania i sapiència, junta un bon grapat de músics d'esta terra i de la d'adopció - Andalucia - fa un dels discos més agradables d'escoltar que jo he pogut tindre a l'abast els darrers anys.
Però la gent de "Sedajazz" no para i hui podrem gaudir al programa d'un músic, cantant per més senyes - cosa poc freqüent pes estes terres - on amb una veu suau i avellutada, ens desgrana tota una sèrie de clàssics on, al men parer, destaca el classicíssim "'Round Midnight" que jo aconsellaria escoltar junt amb la versió del Chet Baker. No per comparar, sinó per gaudir-ne dues vegades d'una bellíssima peça del mestre Monk en dues versions emparentades pel lirisme. Es tracta de Mateo Rived que amb un disc anomenat "IT" i acompanyat de varis habituals de l'alqueria i alguns altres, a destacar el pianista Baptiste Bailly i els contrabaixos d'Ales Cesarini i Matt baker, amb els qual fa l'experiment, què podreu escoltar al programa, d'nterpretar una mateixa peça dues vegades amb la variant del contrabaixista: el "Luiza" de Jobim, així com una peça de Coltrane "Naima", on el Mateo es deixa l'ànima.
Un disc d'una variant del jazz, el vocal, poc freqüent per estes terres, que Mateo Rived supera amb molt bona nota i del qual esperem el pròxim disc per comprovar la seua evolució.
...i a esperar la pròxima novetat del Sedajazz Team, que ja tinc al forn...
dijous, 7 de setembre del 2017
Viktorija Pilatovic: la sort de tindre la Berklee a València
Programa 394
De vegades determinades caramboles ixen rodones. Aquest és un dels casos.
L'existència d'un campus de la Berklee School of Music a València ha estat una autèntica benedicció, car, com les abelles a la mel, han vingut, venen i vindran ací una sèrie de joves promeses a aprendre i gent d'ací pot trobar la possibilitat d'exercir de professores/ors d'eixes joves promeses. El mateix Perico Sambeat o l'excel·lent trombonista Toni Belenguer i molts més, hi donen classes, sense tindre que emigrar per obligació, per trobar-se amb el bo i millor del jazz mundial, que ve ací a donar cursos, a part d'enriquir-se amb la sang nova que va passant per les seues aules. A més de la seua reconeguda carrera internacional.
La nostra protagonista de hui Viktorija Pilatovic, és professora de cant -i no sé si de més coses- a la sucursal de Quito de la Berklee, però ve molt sovint per ací i, clar, la -afortunada- trobada amb la gent de SEDAJAZZ resultava inevitable.
Afortunada trobada, car la Pilatovic és, no ja una promesa, si no una fabulosa realitat, malgrat la seua joventut, tant en el camp de la veu com en la composició i l'arranjament -el seu darrer disc està composat i arranjat íntegrament per ella- fent-se acompanyar per l'excel·lent pianista valencià Alberto Palau, l'habitual baixista italià de...tothom per ací, Ales Cesarini i el bateria argentí, resident per estes terres Mariano Steimberg.
Hui presentem els dos primers discs de la Viktorija Pilatovic, el primer,
"Nica´s Blues", de l'any 2013, però que no hem conegut fins que ha eixit el segon, gravat ací com el primer, "Stories", on compta amb la inestimable col·laboració de Perico Sambeat als saxos i del guitarrista Israel Sandoval en dues peces cadascú.
Viktorija va néixer el 12 de març de 1989 a Klaipeda, Lituània. Als 6 anys va començar a tocar el piano clàssic, guanyant molts concursos de piano.
El 2007, va començar els seus estudis de batxillerat en Jazz Vocal a l'Acadèmia de Música i Teatre de Lituània.
El 2010, Viktorija es va traslladar a Holanda per continuar els seus estudis de jazz al Prins Claus Conservatorium. Aquí el seu estil va evolucionar del jazz tradicional al jazz contemporani, fusionant diversos estils i colors.
El 2013, com hem dit va treure el seu primer disc i en el transcurs de l'estiu de 2015, torna a Espanya per gravar el seu segon disc "Stories". Aquest treball és molt especial perquè tots els temes i lletres van ser escrits i arreglats per ella mateixa. Conté vuit cançons originals escrites per Viktorija Pilatovic mentre vivia a Lituània, Holanda, Espanya i Equador. Les cançons es van inspirar i van dedicar a la gent que es va creuar en el seu camí en els últims tres anys. L'àlbum ha estat fabricat i distribuït per Inner Circle Music i Sedajazz Records.
El primer àlbum de Viktorija Pilatovic ("Nica's Blues") ha estat editat pel segell discogràfic "Inner Circle Music" el novembre de 2013. El segell, dirigit per Greg Osby, saxofonista de gran prestigi, dóna origen a una relació laboral que mantenen fins a la actualitat.
Gaudiu del que ja és, però creixerà i molt -n'estic segur- una de les millors músiques del panorama internacional del jazz. Gaudiu, sobretot, de la seua preciosa veu. I si teniu l'oportunitat de veure-la en directe (actua relativament sovint a València) no la deixeu passar.
De vegades determinades caramboles ixen rodones. Aquest és un dels casos.
L'existència d'un campus de la Berklee School of Music a València ha estat una autèntica benedicció, car, com les abelles a la mel, han vingut, venen i vindran ací una sèrie de joves promeses a aprendre i gent d'ací pot trobar la possibilitat d'exercir de professores/ors d'eixes joves promeses. El mateix Perico Sambeat o l'excel·lent trombonista Toni Belenguer i molts més, hi donen classes, sense tindre que emigrar per obligació, per trobar-se amb el bo i millor del jazz mundial, que ve ací a donar cursos, a part d'enriquir-se amb la sang nova que va passant per les seues aules. A més de la seua reconeguda carrera internacional.
La nostra protagonista de hui Viktorija Pilatovic, és professora de cant -i no sé si de més coses- a la sucursal de Quito de la Berklee, però ve molt sovint per ací i, clar, la -afortunada- trobada amb la gent de SEDAJAZZ resultava inevitable.
Afortunada trobada, car la Pilatovic és, no ja una promesa, si no una fabulosa realitat, malgrat la seua joventut, tant en el camp de la veu com en la composició i l'arranjament -el seu darrer disc està composat i arranjat íntegrament per ella- fent-se acompanyar per l'excel·lent pianista valencià Alberto Palau, l'habitual baixista italià de...tothom per ací, Ales Cesarini i el bateria argentí, resident per estes terres Mariano Steimberg.
Hui presentem els dos primers discs de la Viktorija Pilatovic, el primer,
"Nica´s Blues", de l'any 2013, però que no hem conegut fins que ha eixit el segon, gravat ací com el primer, "Stories", on compta amb la inestimable col·laboració de Perico Sambeat als saxos i del guitarrista Israel Sandoval en dues peces cadascú.
Viktorija va néixer el 12 de març de 1989 a Klaipeda, Lituània. Als 6 anys va començar a tocar el piano clàssic, guanyant molts concursos de piano.
El 2007, va començar els seus estudis de batxillerat en Jazz Vocal a l'Acadèmia de Música i Teatre de Lituània.
El 2010, Viktorija es va traslladar a Holanda per continuar els seus estudis de jazz al Prins Claus Conservatorium. Aquí el seu estil va evolucionar del jazz tradicional al jazz contemporani, fusionant diversos estils i colors.
El 2013, com hem dit va treure el seu primer disc i en el transcurs de l'estiu de 2015, torna a Espanya per gravar el seu segon disc "Stories". Aquest treball és molt especial perquè tots els temes i lletres van ser escrits i arreglats per ella mateixa. Conté vuit cançons originals escrites per Viktorija Pilatovic mentre vivia a Lituània, Holanda, Espanya i Equador. Les cançons es van inspirar i van dedicar a la gent que es va creuar en el seu camí en els últims tres anys. L'àlbum ha estat fabricat i distribuït per Inner Circle Music i Sedajazz Records.
El primer àlbum de Viktorija Pilatovic ("Nica's Blues") ha estat editat pel segell discogràfic "Inner Circle Music" el novembre de 2013. El segell, dirigit per Greg Osby, saxofonista de gran prestigi, dóna origen a una relació laboral que mantenen fins a la actualitat.
Gaudiu del que ja és, però creixerà i molt -n'estic segur- una de les millors músiques del panorama internacional del jazz. Gaudiu, sobretot, de la seua preciosa veu. I si teniu l'oportunitat de veure-la en directe (actua relativament sovint a València) no la deixeu passar.
dijous, 14 de juliol del 2016
Dos discos més de la fornada 2015 de Sedajazz
Programa 346
La producció discogràfica de la gent de Sedajazz al llarg de l'any 2015, lamentablement (o, millor dit, afortunadament) ha desbordat el temps d'emissió d'aquest programa i hui anem a posar música dels dos discos que tenia per publicar.
El primer dels discos és d'una cantant,Thaïs Morell, guitarrista i compositora, nadiua de la ciutat brasilera de Curitiba, que el 2015 ha publicat el seu segon disc en solitari, "Amaralina", on, com va fer al seu primer disc "Cancioneira", publicat fa un parell d'anys, no es dedica a fer el tòpic disc que s'espera d'una cantant brasilera. Ben al contrari, sense perdre eixe aire màgic dels músics brasilers sap, com una esponja, agafar els aires de tots els països que ha recorregut al llarg i ample del món i els re-interpreta amb una veu càlida i ben timbrada. Fins i tot fa un duo amb el nostre Carles Dénia, on el nostre cantaor interpreta en valencià una cançó de Rafa Arnal i Carles Murillo. Hi ha també una cançó popular en castellà, musicada per García Lorca. Varietat, com veieu.
Aproximadament la meitat de les cançons són de la seua autoria. Cal recordar que la Thaïs va intervindre en un dels discos més bonics fets per la gent de Sedajazz, "Brasiliana". Al disc, gravat, a poc a poc, al llarg de quasi tot el 2015, hi intervenen el baixista Ales Cesarini, el pianista valencià Albert Palau i prop d'una quinzena més de la gent de Sedajazz. Un disc on el jazz és com una mena d'aroma que es mescla amb l'esperit musical de la Thaïs Morell.
El segon dels discos no diré que és un disc sorprenent per la formació (guitarra i contrabaix), una conjunció que, si bé no és totalment original en quant al so si ho és per la seua concepció musical. Un ambient càlid, relaxat, selecte -si em permeteu la paraula- és el que es respira al llarg del disc. Jazz de cambra li anomenen ells. Els músics, Fabio Zambelli a la guitarra i Matt Baker al contrabaix -que resideix a València fa ja uns quants anys- es coneixien des de l'any 2004 a Londres, on varen tocar junts en un grup de jazz d'avantguarda. Varen separar els seus camins i ara, per sort per a nosaltres, s'han retrobat a València i han tret aquest disc "Train to Loveno", esmentant un petit poblet que li resulta suggeridor al guitarrista italià.
La seua música resulta poètica i evocadora, dolça i agradable a l'oïda, amb composicions conjuntes de tots dos que quadren, perfectament, amb la definició que ells mateix donen de "Jazz de cambra". Música "perfecta" en allò que respecta a la interpretació i enormement suggeridora. Per a escoltar en un ambient relaxat, deixant que les seues notes ens penetren i ens envolten. Un treball excel·lent que la gent de Sedajazz no ha deixat escapar.
Els dos discos esmentats hui i tots els altres emesos en aquest programa humil, per esta emissora humil, mereixerien una millor i més extensa difusió. Esperem de les fades que sembla han entrat als locals on hi han "els qui manen", es recorden amb més assiduïtat de l'esforç que es fa ací al costat, a Sedaví, i es puguen sentir prompte en àmbits més extensos. La programació d'aquest estiu del 20é Festival de Jazz de València ens fa ser una miqueta optimistes. Que siga per a bé!
La producció discogràfica de la gent de Sedajazz al llarg de l'any 2015, lamentablement (o, millor dit, afortunadament) ha desbordat el temps d'emissió d'aquest programa i hui anem a posar música dels dos discos que tenia per publicar.
El primer dels discos és d'una cantant,Thaïs Morell, guitarrista i compositora, nadiua de la ciutat brasilera de Curitiba, que el 2015 ha publicat el seu segon disc en solitari, "Amaralina", on, com va fer al seu primer disc "Cancioneira", publicat fa un parell d'anys, no es dedica a fer el tòpic disc que s'espera d'una cantant brasilera. Ben al contrari, sense perdre eixe aire màgic dels músics brasilers sap, com una esponja, agafar els aires de tots els països que ha recorregut al llarg i ample del món i els re-interpreta amb una veu càlida i ben timbrada. Fins i tot fa un duo amb el nostre Carles Dénia, on el nostre cantaor interpreta en valencià una cançó de Rafa Arnal i Carles Murillo. Hi ha també una cançó popular en castellà, musicada per García Lorca. Varietat, com veieu.
Aproximadament la meitat de les cançons són de la seua autoria. Cal recordar que la Thaïs va intervindre en un dels discos més bonics fets per la gent de Sedajazz, "Brasiliana". Al disc, gravat, a poc a poc, al llarg de quasi tot el 2015, hi intervenen el baixista Ales Cesarini, el pianista valencià Albert Palau i prop d'una quinzena més de la gent de Sedajazz. Un disc on el jazz és com una mena d'aroma que es mescla amb l'esperit musical de la Thaïs Morell.
El segon dels discos no diré que és un disc sorprenent per la formació (guitarra i contrabaix), una conjunció que, si bé no és totalment original en quant al so si ho és per la seua concepció musical. Un ambient càlid, relaxat, selecte -si em permeteu la paraula- és el que es respira al llarg del disc. Jazz de cambra li anomenen ells. Els músics, Fabio Zambelli a la guitarra i Matt Baker al contrabaix -que resideix a València fa ja uns quants anys- es coneixien des de l'any 2004 a Londres, on varen tocar junts en un grup de jazz d'avantguarda. Varen separar els seus camins i ara, per sort per a nosaltres, s'han retrobat a València i han tret aquest disc "Train to Loveno", esmentant un petit poblet que li resulta suggeridor al guitarrista italià.
La seua música resulta poètica i evocadora, dolça i agradable a l'oïda, amb composicions conjuntes de tots dos que quadren, perfectament, amb la definició que ells mateix donen de "Jazz de cambra". Música "perfecta" en allò que respecta a la interpretació i enormement suggeridora. Per a escoltar en un ambient relaxat, deixant que les seues notes ens penetren i ens envolten. Un treball excel·lent que la gent de Sedajazz no ha deixat escapar.
Els dos discos esmentats hui i tots els altres emesos en aquest programa humil, per esta emissora humil, mereixerien una millor i més extensa difusió. Esperem de les fades que sembla han entrat als locals on hi han "els qui manen", es recorden amb més assiduïtat de l'esforç que es fa ací al costat, a Sedaví, i es puguen sentir prompte en àmbits més extensos. La programació d'aquest estiu del 20é Festival de Jazz de València ens fa ser una miqueta optimistes. Que siga per a bé!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)