Programa 499
En totes les èpoques de la música occidental hi ha hagut dues classes d'artistes, "grosso modo". Els uns, els qui la gent coneix més, són aquells que es pugen a l'escenari o són el centre de la reunió, són les "estreles", els ídols de multituds o d'un determinat cercle, però estan "a la vista" de tothom.
Els altres, aquells dels quals és un membre destacat el nostre protagonista de hui, són aquells que li fan "el llit" a l'"estrela": són els arranjadors o orquestradors que, per al lluïment de qui està al centre dels focus, elaboren un marc sonor, uns llenços, unes condicions musicals què preparen acuradament, a la mida de l'artista protagonista, de forma que aquest tinga les condicions necessàries per al seu lluïment.
Fins i tot, en alguns casos, la versió orquestrada de determinada peça. Per exemple, "Els Quadres d'una Exposició", és molt més coneguda en la versió del seu orquestrador, Maurice Ravel, que en la del seu autor, Modest Mussorgsky, que la va escriure per a piano. La glòria se l'ha endut Mussorgsky; molt poca gent coneix que la versió més popular és la de l'orquestrador.
Stravinsky, el gran revolucionari de la tradició musical de començament del segle XX era, a part d'un gran compositor, un creador de nous sons, que ell va elaborar en aquella època pensant en el lluïment del ballet, en funció de la creació coreogràfica, a la qual li feia un marc sonor.
Al jazz i a les músiques populars -incloses les industrials d'aquest moment- hi ha hagut i hi ha una grapat de persones que, en la soledat de la seua taula, plenen fulls de paper pautat tenint compte de les condicions de la persona que serà la solista, siga esta una veu o un instrumentista. En el nostre cas de hui, la personalitat de Gil Evans forma part d'un grapat de noms (Fletcher Henderson, George Russell, segurament el primer teòric de la música de jazz, Billy Strayhorn, la ma invisible de Duke Ellington en les orquestracions...) què han treballat fonamentalment pel lluïment d'altres. Ja la seua primera feina d'importància va consistir en la creació, junt a d'altres importants músics de jazz de final dels quaranta ( Gerry Mulligan, John Lewis, Lee Konitz, Miles Davis,...) d'un important viratge en la història del jazz, l'anomenat "estil COOL".
Una desena d'anys després, la gravació l'any 1959 del "Kind of Blue" , pedra miliar de la història del jazz, va ser, sobretot, una creació fruit de l'enteniment profund entre un excepcional solista i compositor, Miles Davis, y un creador de marcs sonors, el nostre protagonista Gil Evans, també compositor, òbviament.
La seua importància en la història del jazz -segurament una de les tres o quatre persones més influents en el desenvolupament i fixació del seu llenguatge- no cap en l'estret marc d'aquests comentaris. Sols vos dic que feu dues coses: una, òbvia, escoltar atentament aquest programa i el següent, per oir sencer un dels discos més decisius en la seua carrera, "The Individualism Of Gil Evans" del qual el reconegut crític Scott Yanow diu que "es una llàstima que Gil Evans no gravara més discos al llarg d'eixa era", i dues, resseguir els enllaços que vos propose i fer, pel vostre compte una cerca a les diferents webs on es pot escoltar música.
Podeu estar segurs que no haureu perdut el temps i la vostra oïda i la vostra ànima vos ho agrairan.
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta gil evans. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta gil evans. Ordena per data Mostra totes les entrades
dijous, 6 de febrer del 2020
dijous, 13 de febrer del 2020
Els ilustres pintors de fons sonors: Gil Evans, i 2
Programa 500
Estimada audiència que segueix aquest programa.
El de hui és un programa un poc especial per mi. Mai vaig pensar que aguantaria tant de temps -i pense continuar ;-)- fent un programa que vos assegure que no sempre em resulta fàcil de fer. Precisament per això, no sé per vosaltres, però per mi ha estat una experiència enormement enriquidora que m'ha obligat a sistematitzar els meus coneixements de músiques i, amb això, descobrir alguns camins que no havia caminat encara i què he començat a fer-ho amb vosaltres. El recolzament que, en forma de xifres a la web, m'heu donat, ha estat tan impressionant per mi que, en certa manera, "m'obliga" a continuar en una tasca que vaig començar com una petita contribució a "tapar un forat" que, al meu parer, hi havia a la programació musical de Ràdio Klara.
Un grapat d'anys després (ja un poc més de tretze, des del novembre de 2007), observe la tasca feta i pense que, almenys per mi, ha pagat la pena, molt, MOLTÍSSIM. Moltes gràcies per escoltar estes músiques i espere que, per totes vosaltres, persones més enllà del micròfon, l'experiència haja estat i continue estant agradable i enriquidora. Si ha estat així, ja em considere afortunat i pagat. Gràcies.
Ah! i moltes gràcies, evidentment, a les persones que després de més d'una trentena d'anys, han portat la nau de Ràdio Klara a bon port, per entre tantes tempestes. MOLTES GRÀCIES, amigues i amics!
I un cop feta esta introducció, necessària per mi, passe a fer una petita pinzellada a la música que sonarà hui. Com que es tracta de completar l'escolta del disc "The Individualism of Gil Evans", una peça important en la història dels canvis estilístics del jazz, i ja havia fet els comentaris adients a l'anterior programa, un deixe simplement amb l'escolta de la música d'eixe mag dels sons que va ser el canadenc Gil Evans.
Ah! i no oblideu escoltar el "Kind of blue", per comprendre algunes coses després d'escoltar aquests dos programes dedicats a Gil Evans.
Bona escolta!
Estimada audiència que segueix aquest programa.
El de hui és un programa un poc especial per mi. Mai vaig pensar que aguantaria tant de temps -i pense continuar ;-)- fent un programa que vos assegure que no sempre em resulta fàcil de fer. Precisament per això, no sé per vosaltres, però per mi ha estat una experiència enormement enriquidora que m'ha obligat a sistematitzar els meus coneixements de músiques i, amb això, descobrir alguns camins que no havia caminat encara i què he començat a fer-ho amb vosaltres. El recolzament que, en forma de xifres a la web, m'heu donat, ha estat tan impressionant per mi que, en certa manera, "m'obliga" a continuar en una tasca que vaig començar com una petita contribució a "tapar un forat" que, al meu parer, hi havia a la programació musical de Ràdio Klara.
Un grapat d'anys després (ja un poc més de tretze, des del novembre de 2007), observe la tasca feta i pense que, almenys per mi, ha pagat la pena, molt, MOLTÍSSIM. Moltes gràcies per escoltar estes músiques i espere que, per totes vosaltres, persones més enllà del micròfon, l'experiència haja estat i continue estant agradable i enriquidora. Si ha estat així, ja em considere afortunat i pagat. Gràcies.
Ah! i moltes gràcies, evidentment, a les persones que després de més d'una trentena d'anys, han portat la nau de Ràdio Klara a bon port, per entre tantes tempestes. MOLTES GRÀCIES, amigues i amics!
I un cop feta esta introducció, necessària per mi, passe a fer una petita pinzellada a la música que sonarà hui. Com que es tracta de completar l'escolta del disc "The Individualism of Gil Evans", una peça important en la història dels canvis estilístics del jazz, i ja havia fet els comentaris adients a l'anterior programa, un deixe simplement amb l'escolta de la música d'eixe mag dels sons que va ser el canadenc Gil Evans.
Ah! i no oblideu escoltar el "Kind of blue", per comprendre algunes coses després d'escoltar aquests dos programes dedicats a Gil Evans.
Bona escolta!
dijous, 17 de desembre del 2015
Bill Evans: primer trio en directe al Vanguard
Programa 318
Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.
La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.
Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".
Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.
Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.
Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.
Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.
La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.
Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".
Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.
Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.
Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.
dijous, 30 de novembre del 2023
"El quintet" de Miles Davis 1955-1957: Suc del jazz més pur
L'inquiet Miles Davis, nascut el 26 de maig de 1926 i, fregant la trentena, ja estava consolidat com un dels "tòtems" del jazz d'aleshores, potser sols per sota del recentment desaparegut "Charlie Parker", mort el 12 de març de 1955.
Amb Miles el "bebop" potser arribava a un màxim de la seua expressivitat i perfecció, encara que la petjada de "Bird" era aclaparadora en la gent de la seua generació; evidentment amb el seu company Dizzy Gillespie, i amb noms, entre d'altres, del guitarrista Charlie Christian, els pianistes Thelonious Monk o Bud Powell, el bateria Kenny Clarke, etc.
Però Miles Davis encara que es trobava còmode amb l'estil "bopper", tenia al cap altres noves idees, noves intuïcions, que varen cristal·litzar sota la tutela de Gil Evans en la trilogia de discos del "Porgy and Bess", "Kind of Blue" i "Sketches of Spain", gravats entre 1959 i 1960, entre altres col·laboracions.
Encara queda en Davis una clara petjada de l'estil "cool" que ell havia conreat -i quasi inventat, amb Gil Evans- a mitjans de la dècada anterior ("Birth of the cool"), i que als discos que s'escolten en aquest programa són palesos, per exemple, amb la quasi omnipresent utilització de la sordina en la trompeta de Davis i el seu lirisme.
El mític quintet que, després d'algunes variacions, consolidà Davis, estava format per John Coltrane al saxo tenor -de la seua edat i també amb un cap bollint d'idees, no sols musicals...- Red Garland al piano, Paul Chambers a baix i la bateria de Philly Jo Jones. Amb eixa formació i l'addició de Cannonball Adderley un cert temps, va estar fent una llarga sèrie d'actuacions que els va fer un grup compacte, ben sincronitzat i amb idees comunes que s'expressaven amb gran facilitat i coherència i amb una sensible interacció.
Com que la Columbia estava ja intentant fitxar Davis, però encara li restaven dos anys de contracte amb Prestige, Davis va fer una proposta a Van Gelder, el mític enginyer de Prestige: gravaria amb Prestige el material per als quatre LP que encara tenia contractats, però les gravacions no eixirien a la llum fins que no acabara el contracte, simultaniejant la seua publicació amb els nous projectes amb Columbia (i Gil Evans, clar). La Prestige acceptà el tracte i en dues maratonianes sessions, l'onze de maig de 1956 i el vint-i-sis d'octubre de 1956, varen gravar, sense assajos previs, a "presa" única, tot el material necessari.
"Coockin", tret el 1957, "Relaxin" el 1958, "Workin" el 1960 i "Steamin" el 1961, varen ser el resultat d'aquelles gravacions on un quintet ben engreixat, rodat en un enorme grapat d'actuacions al llarg de tres anys, va regalar-nos unes gravacions d'IMPRESCINDIBLE escolta per a qualsevol que vulga saber QUÈ ÈS el jazz, quan aquell arbre encara no havia generat l'enorme brancat que hui abasta arreu del món.
Les mil i una variacions, hibridacions... i algunes obres, definides com a "jazz" pels seus conreadors, són ja una altra generació de músiques, al meu parer. Amb la idea del jazz al cap, sí, però amb una enorme influència del que s'anomena "third stream", siga això el que siga. Una característica molt marcada, sobretot, al jazz europeu actual i no tant al fet als EUA.
En dos programes consecutius, escoltarem el que es puga d'aquests quatre LP, remasteritzats/digitalitzats pel mateix Van Gelder (com ha fet amb un enorme grapat d'antigues gravacions seues) perquè un CLÀSSIC, amb totes les lletres, del "jazz", ens duga de la mà al lloc on tot va explotar, després de la tasca dels pioners de la primera meitat del segle XX.
Ja dic, unes gravacions D'OBLIGATÒRIA ESCOLTA per qualsevol persona que vulga saber on començà (quasi) TOT el que ara s'escolta com a "jazz".
PUR SUC DE JAZZ.
dijous, 16 d’agost del 2012
Excepcional!! Miles Davis amb Quincy Jones
Programa 182
Ja en unes condicion de salut prou lamentables, de fet moriria unes setmanes després del concert, Quincy Jones, eixe monstre de la música nordamericana (compositor, promotor, arranjador, director i intèrpret excel.lent) va aconseguir el que mai ningú abans havia aconseguit: que Miles Davis interpretara peces seues "antigues", sent la darrera gravació que existeix de Miles Davis en vida.
Miles Davis mai interpretava, en els seus concerts, peces anteriors -com a molt- als dos o tres discs darrers seus. Sempre mirava endavant, el passat no l'interassava, sols l'aventura, l'exploració de nous camins. És per això que aquest concert resulta doblement excepcional, perquè Quincy Jones va lograr que interpretara peces de la sèrie que gravara, entre els anys 1958 i 1960 amb l'arranjador Gil Evans; fonamentalment dels "Miles Ahead", "Porgy and Bess" i "Squetches of Spain", deixant de banda, precisament, el "Kind of Blue", el disc que havia revolucionat el món del jazz amb la seua incursió en la música modal.
Aprofitant el vint-cinqué aniversari del festival de Monterux, Quincy Jones va convèncer Davis i el va fer interpretar eixe repertori, acompanyat pel grup bàsic habitual de Jones i per una gran orquestra formada per la totalitat de la de Gil Evans i la de George Gruntz, dirigides ambdues pel propi Quincy Jones.
Un autèntic monument de la història del jazz que no podeu deixar d'escoltar.
25 aniversari montreux gil evans george gruns dirigida qincy miles ahead porgy and bess squetches of spain 8 juliol 91
Ja en unes condicion de salut prou lamentables, de fet moriria unes setmanes després del concert, Quincy Jones, eixe monstre de la música nordamericana (compositor, promotor, arranjador, director i intèrpret excel.lent) va aconseguir el que mai ningú abans havia aconseguit: que Miles Davis interpretara peces seues "antigues", sent la darrera gravació que existeix de Miles Davis en vida.
Miles Davis mai interpretava, en els seus concerts, peces anteriors -com a molt- als dos o tres discs darrers seus. Sempre mirava endavant, el passat no l'interassava, sols l'aventura, l'exploració de nous camins. És per això que aquest concert resulta doblement excepcional, perquè Quincy Jones va lograr que interpretara peces de la sèrie que gravara, entre els anys 1958 i 1960 amb l'arranjador Gil Evans; fonamentalment dels "Miles Ahead", "Porgy and Bess" i "Squetches of Spain", deixant de banda, precisament, el "Kind of Blue", el disc que havia revolucionat el món del jazz amb la seua incursió en la música modal.
Aprofitant el vint-cinqué aniversari del festival de Monterux, Quincy Jones va convèncer Davis i el va fer interpretar eixe repertori, acompanyat pel grup bàsic habitual de Jones i per una gran orquestra formada per la totalitat de la de Gil Evans i la de George Gruntz, dirigides ambdues pel propi Quincy Jones.
Un autèntic monument de la història del jazz que no podeu deixar d'escoltar.
25 aniversari montreux gil evans george gruns dirigida qincy miles ahead porgy and bess squetches of spain 8 juliol 91
dijous, 2 de desembre del 2021
L'aventura de la trompa al món del jazz: Pau Moltó i The French Horn Jazz Project
Programa 572
La trompa és un instrument que, al jazz, entrà amb força als anys cinquanta, quan l'original i inspirat arranjador Gil Evans va trobar que el seu so, menys agressiu del dels habituals metalls a les orquestres de jazz, encaixava als seus criteris. Una fita significativa va ser la seua trobada al primer disc junt amb Miles Davis, el "Miles Ahead" al 1957. Allí ja va emprar Evans tres trompes i una tuba, donant com a resultat un so "quasi orquestral", allunyat del de les big band a l'ús. A eixe disc ja apareix Julius Watkins amb la seua trompa. La col·laboració es repetiria amb els dos discos finals dels tres de la trilogia encetada amb el "Kind of Blue", "Sketches of Spain" i "Porgy and Bess"
Julius Watkins va tindre que començar la seua carrera professional amb la trompeta, donada la manca d'acceptació que el so avellutat de la trompa tenia a les formacions dels anys primerencs del jazz. Un cop decidit a lluitar pel "seu" instrument, va fer tres cursos a la Manhattan School of Músic on va consolidar la seua tècnica. Estàvem a començament dels 50'. Des que Gil Evans el va enrolar a les seues feines, la seua carrera el va dur a ser reconegut com el primer mestre d'aquest instrument al món del jazz.
Ja a finals de la temporada passada, al programa 550, varem escoltar el disc d'estrena de la formació liderada pel trompista de Natzaret -un singular barri de València- Pau Moltó, el "French Horn Jazz Project". Molt abreujadament, lamentablement, per no endarrerir la seua presentació a la següent temporada.
En esta ocasió tindreu l'oportunitat de gaudir del seu segon disc complet. Novament un disc d'homenatge de l'instrumentista valencià al mestre Watkins, fins i tot al títol de l'àlbum anomenat "Julius Rides Again" (Julius cavalca un altre cop). Acompanyat pel mateix equip, immillorable, del disc anterior, amb el veterà mestre -i professor seu- David Pastor a la trompeta i l'excel·lent pianista navarresa arrelada a València, Kontxi Lorente, com a puntals destacats, completant, però, la formació amb dues veus italianes, la de Massimo Morganti al trombó i la del consolidat solista de trompa francesa i trompeta Giovanni Hoffer, que comparteix la titularitat del disc amb el Pau Moltó.
El disc té, com a cos fonamental, composicions de "boppers" de la primera època (Oscar Pettiford, Charlie Rouse, el mateix Julius Watkins) i té un so rodó, compacte, amb arranjaments molt escaients, s'inclouen sengles composicions dels dos trompistes titulars de l'àlbum. L'estil del disc cavalca entre el bop i el post-bop actual i s'escolta amb molta facilitat, fins i tot -supose- per gent que no tinga una especial afecció al jazz.
Haig de dir que la carpeta del disc manca una mica d'informació sobre els instrumentistes, arranjament i detalls d'aquest tipus. Afortunadament, a la web de "Sedajazz Records", promotora del disc en col·laboració amb la italiana Notami Jazz, en trobareu una mica més.
Ànim i endavant, Pau!
P.D.: Aprofite aquest "post" per felicitar a "SEDAJAZZ" pels seus TRENTA ANYS de lluita incansable al migrat panorama musical professional del jazz al País Valencià. El reconeixement donat als recents premis "Carles Santos" a la seua tasca i a la persona que l'empenta incansablement, Francisco Ángel Blanco "Latino", "Deus ex Machina" del projecte, no sols és merescut sinó que JA TARDAVA. ENHORABONA I FELIÇ ANIVERSARI.
dijous, 1 de juny del 2017
La darrera trobada de dos mestres: Bill Evans i Jim Hall
Programa 385
El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.
Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.
A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.
Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.
Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.
Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.
El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.
Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.
A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.
Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.
Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.
Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.
diumenge, 7 d’agost del 2011
Porgy and Bess: Gil Evans i Miles Davis
Programa147
Dintre dels projectes que varen fer conjuntament Gil Evans com a arranjador i Miles Davis com a intèrpret, destaca la producció de 1958 que escoltarem en aquest programa.
L'òpera dels germans Gershwin cobra una dimensió enormement dramàtica en la sentida interpretació de Miles Davis, perfectament enbolcallat amb uns arranjaments d'una enorme delicadessa.
Un disc imprescindible d'aquest tàndem que va produir, entre altres el clàssic "Kind of blue" que varen fer un any després.
Dintre dels projectes que varen fer conjuntament Gil Evans com a arranjador i Miles Davis com a intèrpret, destaca la producció de 1958 que escoltarem en aquest programa.
L'òpera dels germans Gershwin cobra una dimensió enormement dramàtica en la sentida interpretació de Miles Davis, perfectament enbolcallat amb uns arranjaments d'una enorme delicadessa.
Un disc imprescindible d'aquest tàndem que va produir, entre altres el clàssic "Kind of blue" que varen fer un any després.
dijous, 24 d’octubre del 2024
Una sessió de "cool" amb Latino i Mark Nightingale - 2
La dècada dels anys cinquanta va ser un moment en què, després de les grans innovacions estilístiques del be-bop, amb cascades vertiginoses de notes i músiques "furioses" en comparació al que s'havia fet fins aquell moment al jazz, un grapat de músics, majoritàriament blancs -Stan Getz, Chet Baker, Lee Konitz, Gerry Mulligan i la important aportació tècnica musical de Gil Evans com a arranjador- varen aportar una nova forma que batejaren com a "cool" (fresc, en anglés).
Cal dir que, estilísticament, la principal aportació segurament a aquesta innovació va eixir de la col·laboració
entre Gil Evans i Miles Davis, que en un grapat de gravacions, inclosa
la comercialment publicada com "The Birth Of The Cool", l'any 1950,
varen assenyalar un cert "cànon" que amb les aportacions estilístiques
d'instrumentistes com l'homenatjat a la gravació que escoltem, Gerry
Mulligan, amb un so avellutat, net, sense vibrato, varen dibuixar un panorama de nous sons que, en certa mesura, volien acostar-se a les coordenades sonores i tècniques musicals, com el contrapunt, amplament utilitzades per la música clàssica occidental.
Malgrat
el que he dit respecte als músics blancs, cal dir que la formació més
paradigmàtica -i més duradora- d'aquest esquema va ser un grup de quatre músics negres, el Modern Jazz Quartet (Milt Jackson, John Lewis, Kenny Clarke, Ray Brown, amb lleugeres variacions) que va mantindre l'estil i el prestigi al llarg de quatre dècades, de 1952 fins al 1993, com a formació senyera de la història del jazz.
L'aportació
innovadora de Gerry Mulligan, una de les moltes que va tindre al llarg
d'una llarga i fructífera trajectòria, del quartet sense piano, va ser
la que li va donar el prestigi i la fama inicial i és en aquesta
formació que s'han inspirat Francisco Blanco "Latino" i Mark Nightingale en la forma de la seua segona etapa amb el trombonista Bob Brookmeyer.
El disc que acabarem d'escoltar hui és una mostra paradigmàtica del que da ser (és) l'estil "cool", que ha quedat com una de les formes "clàssiques" de jazz que manté la seua vigència.
Una més del "Latino".
dijous, 28 de maig del 2026
L'adeu (?) d'un camaleó genial: El Doo-Bop de Miles Davis
Una anècdota apòcrifa, però molt adequada al personatge, compta que, l’any 1987, Miles Davis va ser convidat pel president nord-americà Ronald Reagan a un sopar a la Casa Blanca per homenatjar el pianista i cantant Ray Charles. Contra tot pronòstic, el trompetista hi va assistir, al costat del "bo i millor" de l’aristocràcia cultural del país. Durant del sopar de gala, la muller d’un polític li va preguntar: “I vosté, senyor Davis, què ha fet tan important en la seua vida per ser aquí aquesta nit?”. La resposta que li va etzibar va ser precisa: “Doncs, pel cap baix, he canviat la història de la música quatre o cinc vegades. I vosté?”
Res més veritat que aquella afirmació. La primera vegada va ser quan, en conéixer -i tocar- amb la parella del Bop, Charlie Parker i Dizzy Gillespie, i copsar que mai tindria, potser, ni la creativitat espontània d'un ni la tècnica de l'altre, va cercar un so diferent, més tranquil, més avellutat... i més seu, amb la inseparable sordina a la trompeta.
La segona vegada va ser quan, amb l'acompanyament de Coltrane i Bill Evans i l'aprenentatge i el mestratge obtingut de la mà de Gil Evans als arranjaments, va consolidar l'entrada definitiva en escena del jazz modal amb el seu insuperable "Kind of Blue".
La tercera va ser quan, un cop superada (?) per a ell l'etapa modal, va muntar el seu segon gran quintet, encara acústic, amb Herbie Hancock, Ron Carter, Tony Williams i Wayne Shorter. Deu anys després del Kind of Blue, a finals de la dècada dels seixanta, i tractant, com sempre, de no "perdre el pas" a la música que s'escoltava ja a la ràdio i -eixa era la seua dèria- la que la gent jove escoltava, va treure un parell de discos que canviaren novament la imatge del jazz, car amb In a Silent Way (1969) i Bitches Brew (1970) donava entrada al món d'aquella venerada música negra a instruments rabiosament blancs: els electrònics i elèctrics. La seua petjada en el que es va anomenar jazz fusió va ser definitiva per a la consolidació d'un estil de fer música que va capgirar no sols el món del jazz, cosa que no li preocupava massa, perquè per a ell l'etiqueta "jazz" ja li molestava prou fins al punt que, en algunes ocasions, va renegar -ell- de què se l'anomenara "músic de jazz".
I finalment arriben a la música que s'escolta al programa: la seua inconclusa trobada amb el rap.
En efecte, l'any 1991, va tindre la idea de fer un doble CD que replegara, des de la seua perspectiva, "el so del carrer" que escoltava des de la seua finestra oberta a un pis de Nova York -era estiu i odiava l'aire condicionat- que li arribava des de la vida de la ciutat: els jovenets escoltant música rap a tot volum i ballant, el soroll dels cotxes, en definitiva la vida de la ciutat que bategava.
Si bé en alguna ocasió sembla que va dir que "El silenci és el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls", amb la qual cosa s'acostava a una definició semblant d'un músic contemporani, John Cage, eixe silenci, per a ell, era més aviat l'espai que es donava per a respirar entre dues notes o grups de notes, deixant que l'oient -i ell- pogueren agafar aire i engegar un altre grup de notes. Però, esperit inquiet i innovador, la quietud, la permanència en un "espai de confort" mai va representar una opció. Va agafar un productor especialitzat en música rap i, ajudat per ell, es va tractar d'introduir en eixe nou món. No va poder acabar el projecte.
Amb "només" 65 anys, la mort el va sorprendre de manera sobtada i l'inicial projecte d'una nova revolució del "jazz"(?) es va quedar en les beceroles, amb sols sis peces gravades i donades per enllestides... d'entrada, per Davis. El projecte previst era un doble CD. El resultat va ser el que la gravadora Warner Bros va treure l'any següent (19912), "emplenant" -que no completant- un CD, un disc pòstum de Miles Davis: qui podia desaprofitar la possibilitat d'unes vendes?. Amb un parell de velles peces d'un projecte arraconat en un calaix des de l'any 1985 que no va veure la llum al seu moment, i que el productor i la gravadora jutjaren que, molt probablement, a Miles li hauria "quadrat" (?) que acompanyaren a les sis peces completades per Davis, i així "emplenar" el temps d'un CD.
Va ser el testimoni pòstum - i immerescut- d'un Miles Davis en constant evolució fins al moment de la seua mort.
Les crítiques al CD, que jo puc compartir prou, varen ser immisericordes. Realment el disc, ple de "samples" de música rap col·locades pel productor, molt poc d'espai li deixen a unes intervencions de Miles Davis que, sols de lluny, recorden -al meu parer- la seua flaire. Estic convençut que, si hagués pogut acabar el projecte, hauria canviat moltes coses fins i tot en les que, en principi, estaven "acabades".
No serà aquest, el Doo-Bop, el disc pel qual es recordarà a Miles Davis, hi ha més d'una dotzena llarga d'imprescindible escolta -jo m'apunte, decididament, pel Kind of Blue- per conéixer l'ampli recorregut musical d'aquest geni que un 26 de maig 1926, ara fa just cent anys, va néixer a Alton, Ilinois.
Però, què caram, és un disc de Miles Davis!!.
Un respecte!!
dissabte, 24 de maig del 2014
La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-2
Programa 256
Innovadora, atrevida i trencadora, Maria Schneider no ho és tan sols en l'aspecte musical. La producció i finançament dels seus darrers dos discos, per tal de preservar la seua independència artística, s'han fet mitjançant el procediment del "crowfunding" o finançament per petites donacions via internet. De fet el disc que escoltàrem al darrer programa, va ser el primer en ser premiat als Grammy sense que, fins aquell moment, existira disc físic, tan sols l'edició digital a la venda per internet, mitjançant la seua participació sa la gravadora independent Artist Share
La seua formació musical, després de passar per una sèrie de universitats i escoles de música, sempre amb excel.lents resultats acadèmics, va trobar-se amb l'afortunada oportunitat de treballar amb, ni més ni menys que Gil Evans, amb el qual col.laborà els tres darrers anys de vida d'aquest important arranjador (recordem, per exemple, els seus treballs dirigint les gravacions del Kind of Blue de Miles Davis, entre d'altres). La Schneider va aprofitar a fons la possibilitat i el seu primer disc, "Evanescence", té clares mostres de la seua influència primerenca. Al programa de hui escoltarem el disc "Days of wine and roses", amb el qual va aconseguir el seu primer Grammy, en aquest cas en l'apartat d'orquestres de jazz
Innovadora, atrevida i trencadora, Maria Schneider no ho és tan sols en l'aspecte musical. La producció i finançament dels seus darrers dos discos, per tal de preservar la seua independència artística, s'han fet mitjançant el procediment del "crowfunding" o finançament per petites donacions via internet. De fet el disc que escoltàrem al darrer programa, va ser el primer en ser premiat als Grammy sense que, fins aquell moment, existira disc físic, tan sols l'edició digital a la venda per internet, mitjançant la seua participació sa la gravadora independent Artist Share
La seua formació musical, després de passar per una sèrie de universitats i escoles de música, sempre amb excel.lents resultats acadèmics, va trobar-se amb l'afortunada oportunitat de treballar amb, ni més ni menys que Gil Evans, amb el qual col.laborà els tres darrers anys de vida d'aquest important arranjador (recordem, per exemple, els seus treballs dirigint les gravacions del Kind of Blue de Miles Davis, entre d'altres). La Schneider va aprofitar a fons la possibilitat i el seu primer disc, "Evanescence", té clares mostres de la seua influència primerenca. Al programa de hui escoltarem el disc "Days of wine and roses", amb el qual va aconseguir el seu primer Grammy, en aquest cas en l'apartat d'orquestres de jazz
dissabte, 4 de juliol del 2015
Miles Davis: Única banda sonora
Programa 300
Crec que, al llarg dels tres-cents programes (mare meua, ja tres-cents...!), ha quedat clara la meua admiració per Miles Davis. De forma directa o indirecta apareixen un grapat d'aŀlusions a l'estilísticament camaleònic mestre.
La música del programa de hui té la singularitat de ser l'única vegada que Davis li va posar música a una pel·lícula. L'oportunitat per posar-li la música a "Ascenseur pour l'échafaud" (Ascensor al cadafal dels condemnats), l'obra de Louis Malle, el va pillar en un moment dels varis què, al llarg de la seua fructífera vida artística, estava canviant els seus paràmetres estilístics.
S'allunyava definitivament del bop i, entrava en un gir radical dels dos que va fer -l'altre va ser el pas a la música funk-jazz elèctrica- cap al que es va anomenar "jazz modal", amb el conegudíssim "Kind of blue" com a vaixell insígnia, gravat sols uns mesos abans que esta banda sonora, el 1958.
Gravat sense cap partitura ni assajos previs, amb una música nascuda al caliu de la visió de les escenes de la pel·lícula, tan sols amb uns lleugers apunts fets unes hores abans a l'hotel, la música flueix de forma natural i nítida, expressiva, amb una destacadíssima participació del bateria Clark Terry i, sobretot, del contrabaixista francés Pierre Michelot, què li dóna uns colors foscos i lúgubres a tota la música, molt d'acord amb el clima del film, al qual col·labora de forma destacada.
Parle poc en este programa. Crec que és una música que cal escoltar deixant-se dur per la intensitat que arrossega i no he volgut "trencar" l'ambient.
Una mostra més de la mestria de Miles Davis, i l'inici destacat d'una línia de treball que quallaria, com he dit, en les gravacions amb Gil Evans dels anys posteriors amb la trilogia "Porgy and Bess", "Kind of blue" i "Sketches of Spain", com a obres més destacades.
Crec que, al llarg dels tres-cents programes (mare meua, ja tres-cents...!), ha quedat clara la meua admiració per Miles Davis. De forma directa o indirecta apareixen un grapat d'aŀlusions a l'estilísticament camaleònic mestre.
La música del programa de hui té la singularitat de ser l'única vegada que Davis li va posar música a una pel·lícula. L'oportunitat per posar-li la música a "Ascenseur pour l'échafaud" (Ascensor al cadafal dels condemnats), l'obra de Louis Malle, el va pillar en un moment dels varis què, al llarg de la seua fructífera vida artística, estava canviant els seus paràmetres estilístics.
S'allunyava definitivament del bop i, entrava en un gir radical dels dos que va fer -l'altre va ser el pas a la música funk-jazz elèctrica- cap al que es va anomenar "jazz modal", amb el conegudíssim "Kind of blue" com a vaixell insígnia, gravat sols uns mesos abans que esta banda sonora, el 1958.
Gravat sense cap partitura ni assajos previs, amb una música nascuda al caliu de la visió de les escenes de la pel·lícula, tan sols amb uns lleugers apunts fets unes hores abans a l'hotel, la música flueix de forma natural i nítida, expressiva, amb una destacadíssima participació del bateria Clark Terry i, sobretot, del contrabaixista francés Pierre Michelot, què li dóna uns colors foscos i lúgubres a tota la música, molt d'acord amb el clima del film, al qual col·labora de forma destacada.
Parle poc en este programa. Crec que és una música que cal escoltar deixant-se dur per la intensitat que arrossega i no he volgut "trencar" l'ambient.
Una mostra més de la mestria de Miles Davis, i l'inici destacat d'una línia de treball que quallaria, com he dit, en les gravacions amb Gil Evans dels anys posteriors amb la trilogia "Porgy and Bess", "Kind of blue" i "Sketches of Spain", com a obres més destacades.
dijous, 25 de juny del 2026
Senzillament, una mestra: Maria Schneider
L'ambició de Duke Ellington, del Modern Jazz Quartet i d'alguns altres, a la dècada dels cinquanta, d'aspirar a fer concerts als grans auditoris "seriosos", ja la va fer realitat Ellington, d'alguna manera. Però el jazz ha evolucionat molt, moltíssim!!
L'antiga -i darrera, pràcticament- alumna de Gil Evans ha fet molt de camí des d'aquell Evanescence (Enja, 1994), quan la seua orquestra, fundada el 1989, va deixar amb la boca oberta a crítica i públic per la maduresa de la seua inspirada música, per les millores i innovacions estilístiques i harmòniques respecte de les veteranes Big Band i per la brillantor del seu so.
La seua orquestra, amb vora una vintena de músics del bo i millor d'aquell moment de l'escena de Nova York i voltants, mantinguda amb una enorme estabilitat des d'aleshores, va suposar una autèntica revolució estilística per al món de les grans formacions jazzístiques. El jazz de grans formacions havia ja crescut i assolia la majoria d'edat definitiva: ja podia presentar-se als grans "temples" de la música "seriosa" sense cap recança ni amb el cap baix. Ben al contrari, les sonoritats de la Schneider a mi, de sempre, em recorden les músiques de Debussy i cia., en definitiva, gran música interpretada per gent d'un altíssim nivell, adobat tot amb el fet de la llarga jornada feta junts des del 1989 fins al 2025.
sols una única composició nova, la que dona nom al disc "American Crow" (El Corb Americà, i la tria no és casual), amb dues versions de matisades diferències que justifiquen sobradament l'escolta de què anomena "versió alternativa", junt amb una versió, un poc més breu i amb algunes variacions en els instruments dels solos de la peça "A World Lost", que encapçalava el primer disc de l'anterior àlbum "Data Lords", que es pot escoltar íntegrament en dos emissions consecutives dels Camins de la Música. Si no les vàreu escoltar al seu moment, fa ja cinc anys, no ho deixeu per a més endavant.
La temàtica del disc, perquè els discos de Maria Schneider no són pures evanescències musicals sense més pretensió, és una continuació, una mena d'epíleg, del Data Lords, sols que ací a la peça "American Crow" s'ajunten musicalment les al·lusions als dos mons esmentats a aquell àlbum, el món natural i el digital.
No ho he explicitat, però, òbviament, sempre totes les composicions i els arranjaments són seus.
Combativa com és, en les entrevistes fetes a compte del disc fa directes argumentacions contra les flaires antidemocràtics al seu país -els Estats Units, clar- i la manca de diàleg democràtic substituït per la confrontació irracional. El vídeo de presentació al YouTube l'encapçala amb una frase del filòsof estoic grec Epítet: “Tenim dues orelles i una boca perquè puguem escoltar el doble que parlem” –una cosa que sembla un art perdut, diu la Maria. I aquesta és la veritable essència de la visió de Schneider. Ella demana escoltar, entendre, cuidar. A través de la seva música, ens demana que ens reunim.
És una força unificadora.
I una gran música a no perdre's
____________________________________________________________________________________
Per cert, si podeu, el dia 6 de juliol actua amb la Classical Jazz Band, al Palau de la Música de València. No us ho perdeu perquè és una oportunitat única, i no crec que torne a passar per ací. I el preu és més que assequible!!
divendres, 28 d’octubre del 2011
La música del "Kind of Blue" en altres veus
Programa 156
El disc del tàndem Miles Davis-Gil Evans de 1959 "Kind of Blue" va ser una fita en la història del jazz, no sols per la seua música i la revolució estilística que suposava, sino perquè la seua ombra s'allarga des d'aleshores tant sobre els caps dels músics que hi varen ser com de molta altra gent posterior.
Al programa de hui escoltarem versions, tant dels uns com dels altres, d'alguns dels temes del disc que ens oferiran noves facetes d'aquell diamant imprescindible per a la història del jazz.
El disc del tàndem Miles Davis-Gil Evans de 1959 "Kind of Blue" va ser una fita en la història del jazz, no sols per la seua música i la revolució estilística que suposava, sino perquè la seua ombra s'allarga des d'aleshores tant sobre els caps dels músics que hi varen ser com de molta altra gent posterior.
Al programa de hui escoltarem versions, tant dels uns com dels altres, d'alguns dels temes del disc que ens oferiran noves facetes d'aquell diamant imprescindible per a la història del jazz.
dijous, 21 de novembre del 2024
Un music italià de jazz s'enamora del flamenc: Yuri Storione
No és d'ara. Des dels temps pioners dels "Jazz Flamenco" de Pedro Iturralde, gravats en 1968 y 1959, encara que editats a Espanya en 1974, la publicació de discos en els que es tractava de extreure el suc del flamenc i fusionar-lo amb el jazz post bebop han anat augmentant en quantitat i en qualitat. Musics com el pianista gadità Chano Dominguez i l'empenta renovadora del conjunt de Paco de Lucia -que ja havia participat, molt jovenet, als discos de l'Iturralde- varen suposar la definitiva fita per a que s'obriguera la porta a molts variats intents de fusió jazz-flamenc, no sempre reeixits.
Caldria destacar, per al meu gust, el Flamenco Big Band, del nostre Perico Sambeat, de l'any 2008, o el darrer del 2023, Roneando, on la seua mestria en el llenguatge jazzístic i la perfecta assimilació dels ritmes flamencs li han fet treure dues obres exemplars en aquest camp.
No han estat sols els músics de per ací el qui han tractar d'acostar-se al flamenc, d'una forma més o menys afortunada, destacant composicions de Chick Corea, que va actuar en diverses ocasions amb Paco de Lucía, i el "Sketches of Spain" del duo Gil Evans/Miles Davis entre les obres més conegudes.
Hui en dia són multitud els musics de fora de les nostres fronteres que han estat atrets pel flamenc; és el cas del nostre protagonista de hui, el pianista italià Yuri Storione (Sicilia 1993), que després de haver gravat -i actuat- amb Perico Sambeat fa alguns anys, ara ens lliura un disc on la seua proximitat al flamenc se'ns mostra amb total nitidesa, acoblant als seus ritmes una destacada facilitat improvisadora i una tècnica pianística neta, acollidora, que enganxa des del primer moment.
Al disc Brisa Andaluza compta amb l'acompanyament de flauta, contrabaix, bateria, palmes i la intervenció d'una cantant en la peça més típicament jazzística del disc. Un disc que s'escolta amb molt de gust i que deixa molt bon sabor de boca.
Caldrà seguir la pista d'aquest pianista italià, publicat per la incansable "Sedajazz Records"
___________________________________________________
No podem deixar sense esmentar el desastre produit a les instaŀlacions de Sedajazz a les darreres inundacions del 29 d'octubre d'enguany. Des d'ací volem enviar-li a Latino i tota la seua colla el nostre afecte i els desitjos d'una pronta tornada a la (dessitjable) normalitat, pel bé de la nostra cultura musical, per a la qual l'esforç de Sedajazz, des de la seua posició de franctiradors, ens resulta imprescindible. I per a les persones que ens han deixat en aquest terrible drama, el nostre afectuós record.
Molt d'ànim, bona gent!!
dijous, 8 d’octubre del 2020
Art i rebeŀlia: Els "Data Lords" de la Maria Schneider-II
Poca cosa queda que dir respecte a la música que aneu a escoltar al programa de hui i la seua, per mi, admirada autora, Maria Schneider, després de la llarga "filípica" que vaig endegar-vos el programa passat al fil de la temàtica que ens proposa l'artista.
El segon disc de l'àlbum "Data Lords" s'anomena "Our Natural World", el món més humà, més autèntic, menys artificial del que ens proposa la societat hipercapitalista, hiperconnectada, que ens...híper-empresona.
Nascuda en una localitat del medi rural, on viu encara, amb la seua música i els seus comentaris, ens convida a retrobar-nos amb la natura, amb una nit de calma enmig del camp o el bosc, observant les estrelles, o de dia els núvols i els ocells, escoltant els seus cants.
No ens dóna esta perspectiva ingènuament com una mena de primitivisme càndid, ben al contrari, conscient com és de l'estructura de la societat actual, industrial i depredadora, ens anima a escapar, en la mida d'allò possible, de les urpes de les preses, de l'estrès, de les llums de neó i els clàxons dels automòbils. De la possibilitat que encara existeix, si es busca el lloc, de sentir la natura (més o menys contaminada, ai-las!) i deixar que ens "desintoxique".
Les músiques que ens proposa en aquest segon disc de l'àlbum són més relaxades, més líriques, amb uns metalls menys potents que a la primera part. No sé si ho vaig dir a l'emissió radiofònica, però opine que si gent com Debussy, Ravel o gent d'eixa mena, visquera hui, potser faria una música del tipus de la que en fa la Maria Schneider. La sensibilitat a flor de pell, la subtilesa de les orquestracions, per cert, cada cop més boniques i treballades, "marca de la casa", amb unes sonoritats d'una delicadesa increïbles d'aconseguir en uns instruments de vent. Destaque també, en els dos discos, la presència d'un instrument que ella ha gastat de vegades, però que en aquest àlbum té una presència destacada, l'acordió de Gary Versace, que aconsegueix unes sonoritats insòlites en aquest instrument, poc freqüent en orquestres (de jazz o clàssica).
És açò jazz?, és clàssica? És, simplement, MÚSICA així, amb majúscules.
Estic segur que Duke Ellington, des d'on estiga, escoltarà amb un somriure d'aprovació l'obra d'esta dona, acceptant que, seguint les seues petjades de les obres sacres i profanes, la perfecció de la Schneider el supera tècnicament i estilística.
Gràcies Maria. Maria artista, Maria valenta i lluitadora. Maria DONA en un món copat pels homes. Sols espere que, tal i com tu vares aprendre del teu mestre, Gil Evans, hi haja gent jove al teu costat, deprenent.
dissabte, 31 de maig del 2014
La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider, i 3
Programa 257
Al programa de hui, acabarem d'escoltar el directe "Days of wine and roses", un disc cabdal per entendre la seua forma de fer música y algunes peces del seu primer disc, "Evanescence", on la influència del seu darrer mestre, Gil Evans, és notòria, sense que això vulga ser un retret, ans bé, demostra que la Schneider ha sabut sempre aprendre dels qui pagava la pena fer-ho.
Relativament jove com és encara, va néixer l'any 1960, i vista la seua evolució, d'ella es poden esperar encara grans coses.
En definitiva una gran música, un personatge imprescindible al panorama musical actual. I no sols del jazz, malgrat que la seua activitat més freqüent siga la d'actuar amb la seua excel.lent banda de vora la vintena d'excel.lents professionals, als quals els deixa generosament espai, quan fan solos, amagant-se discretament.
Una dona, Maria Schneider, que ha sabut brillar en un món d'homes, un cop més.
Al programa de hui, acabarem d'escoltar el directe "Days of wine and roses", un disc cabdal per entendre la seua forma de fer música y algunes peces del seu primer disc, "Evanescence", on la influència del seu darrer mestre, Gil Evans, és notòria, sense que això vulga ser un retret, ans bé, demostra que la Schneider ha sabut sempre aprendre dels qui pagava la pena fer-ho.
Relativament jove com és encara, va néixer l'any 1960, i vista la seua evolució, d'ella es poden esperar encara grans coses.
En definitiva una gran música, un personatge imprescindible al panorama musical actual. I no sols del jazz, malgrat que la seua activitat més freqüent siga la d'actuar amb la seua excel.lent banda de vora la vintena d'excel.lents professionals, als quals els deixa generosament espai, quan fan solos, amagant-se discretament.
Una dona, Maria Schneider, que ha sabut brillar en un món d'homes, un cop més.
dijous, 3 de maig del 2018
Més indispensables: "Giant Steps", de Saint John Coltrane
Programa 424
Al jazz pots trobar un duc, un comte, un rei,i per descomptat un sant. John Coltrane, Trane o almenys per als ulls d'una església, Saint John William Coltrane, el gegant del jazz. Aquesta semblava la forma adequada per iniciar aquest comentari.
Estem parlant de Coltrane, el saxofonista, no per la seva trajectòria històrica, no per la sorprenent col·lecció de música que va formar part de la seva curta vida: A Love Supreme, Meditations i, clar, el disc que anem a escoltar hui, Giant Steps, sinó perquè el seu mode d'expressió reflecteix molt de com "la gent negra" es va enfrontar davant de la desigualtat i la injustícia durant l'era de la lluita pels drets civils i més enllà. De fet hi ha un cert paral·lelisme entre la vida -i la mort- de Trane i la de Malcom X, amb el qual sintonitzava totalment.
Aquest disc, gravat poc després que participara en el Kind of Blue de Miles Davis/Gil Evans, arreplega un equip on estaven molts dels que participaren en la gravació d'aquell disc, sols que ací Coltrane és qui porta la batuta, amb un disc de composicions pròpies íntegrament i experimentant amb acords quasi impossibles de fer i que ell va utilitzar per primera vegada en el disc. Un disc que des d'aleshores escolten amb atenció tots els saxofonistes com un "llibre imprescindible" en l'aprenentatge de l'instrument.
Coltrane era un home silenciós, però el seu so va ser una forta cascada de notes perfectes, fins i tot Miles Davis va intentar domar-lo. Trane es va veure obligat a explicar els seus estats d'ànim a través del seu instrument, utilitzant la seva música per endur-se a si mateix i al seu públic a través de moments d'angoixa i alegria.
De vegades els sons no eren bons, convincents sí, però no sempre bonics. Això sempre ha estat el camí dels descendents africans, on les paraules fallen o la justícia es nega o l'ànima està massa ferida, o l'horror és massa gran, els negres han trobat expressió a través del seu art, des de James Baldwin a Nina Simone.
John Coltrane i el líder de drets civils Malcolm X van néixer amb uns mesos de diferència l'un de l'altre i van morir un pocs anys després de l'altre. Ambdós prematurs, als 40 anys d'edat. L'ardent orador i el pioner del jazz ardent. Tots dos instigadors a la seva manera de la lluita.
En entrevistes, Trane parla de veure parlar Malcolm X i estar convençut que la música podria canviar la gent, podria canviar els patrons de pensament i podria ser part d'aquest canvi. Ascensió, Meditació, Expressió - tots els enregistraments tardans de John Coltrane anaven en eixa via. Amb cada registre es va acostar a un coccepte espiritual i social que va despertar l'esperit i el so.
La veritat és que Miles i Monk no serien Miles i Monk sense Coltrane. El Bebop perdria la raó de "ser" i el free-jazz seria molt menys "free" (lliure) sense la influència de Saint Coltrane. L'església ortodoxa africana va concedir la santedat a Coltrane el 1982 per defensar per sempre la seva creença en "l'alliberament a través del so diví". Amen.
Al jazz pots trobar un duc, un comte, un rei,i per descomptat un sant. John Coltrane, Trane o almenys per als ulls d'una església, Saint John William Coltrane, el gegant del jazz. Aquesta semblava la forma adequada per iniciar aquest comentari.
Estem parlant de Coltrane, el saxofonista, no per la seva trajectòria històrica, no per la sorprenent col·lecció de música que va formar part de la seva curta vida: A Love Supreme, Meditations i, clar, el disc que anem a escoltar hui, Giant Steps, sinó perquè el seu mode d'expressió reflecteix molt de com "la gent negra" es va enfrontar davant de la desigualtat i la injustícia durant l'era de la lluita pels drets civils i més enllà. De fet hi ha un cert paral·lelisme entre la vida -i la mort- de Trane i la de Malcom X, amb el qual sintonitzava totalment.
Aquest disc, gravat poc després que participara en el Kind of Blue de Miles Davis/Gil Evans, arreplega un equip on estaven molts dels que participaren en la gravació d'aquell disc, sols que ací Coltrane és qui porta la batuta, amb un disc de composicions pròpies íntegrament i experimentant amb acords quasi impossibles de fer i que ell va utilitzar per primera vegada en el disc. Un disc que des d'aleshores escolten amb atenció tots els saxofonistes com un "llibre imprescindible" en l'aprenentatge de l'instrument.
Coltrane era un home silenciós, però el seu so va ser una forta cascada de notes perfectes, fins i tot Miles Davis va intentar domar-lo. Trane es va veure obligat a explicar els seus estats d'ànim a través del seu instrument, utilitzant la seva música per endur-se a si mateix i al seu públic a través de moments d'angoixa i alegria.
De vegades els sons no eren bons, convincents sí, però no sempre bonics. Això sempre ha estat el camí dels descendents africans, on les paraules fallen o la justícia es nega o l'ànima està massa ferida, o l'horror és massa gran, els negres han trobat expressió a través del seu art, des de James Baldwin a Nina Simone.
John Coltrane i el líder de drets civils Malcolm X van néixer amb uns mesos de diferència l'un de l'altre i van morir un pocs anys després de l'altre. Ambdós prematurs, als 40 anys d'edat. L'ardent orador i el pioner del jazz ardent. Tots dos instigadors a la seva manera de la lluita.
En entrevistes, Trane parla de veure parlar Malcolm X i estar convençut que la música podria canviar la gent, podria canviar els patrons de pensament i podria ser part d'aquest canvi. Ascensió, Meditació, Expressió - tots els enregistraments tardans de John Coltrane anaven en eixa via. Amb cada registre es va acostar a un coccepte espiritual i social que va despertar l'esperit i el so.
La veritat és que Miles i Monk no serien Miles i Monk sense Coltrane. El Bebop perdria la raó de "ser" i el free-jazz seria molt menys "free" (lliure) sense la influència de Saint Coltrane. L'església ortodoxa africana va concedir la santedat a Coltrane el 1982 per defensar per sempre la seva creença en "l'alliberament a través del so diví". Amen.
dijous, 27 de setembre del 2018
El geni inclassificable: Charles Mingus-1
Programa 435
Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.
Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.
Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.
L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.
D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.
Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.
Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.
Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.
Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.
L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.
D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.
Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)