A poc a poc, la visibilització de les dones en les seues manifestacions artístiques va fent palesa la importància del seu paper en el món de la cultura. Si, a més a més, aquesta aportació es fa amb la pretensió de trencar tanques i sostres de cristall, la seua obra la fa òptima perquè la posem al descobert al nostre programa.
Amb l'ambició, compartida per un selecte grapat de músics de l'època, d'enaltir la importància de la música de jazz, emblema de la població afroamericana dels EE.UU., i inspirada per l'exemple de la pionera suite ellingtoniana "Black,brown and beige", Mary Lou Williams va abordar la composició d'una obra, en forma de suite també on, amb la idea d'enaltir els seus col·legues músics més admirats, no va fer una música i punt, sinó que va inspirar-se en l'obra d'il·lustres companys (Billie Holiday per "Aries"; Ellington per "Taurus"; Monk and Art Tatum per"Libra, etc.) nascuts sota el signe corresponent, per estructurar la seua obra.
Amb clares i declarades influències de la música occidental de l'època reconegudes per l'autora (Bartok, Stravinsky, Fauré i altres), a més de la clara petjada dels impressionistes (Debussy, etc.), la seua obra és un claríssim precedent del que, pocs anys després, es vindria a anomenar com a "third stream", la forma de maridar el jazz i la música culta convencional d'aleshores.
Estrenada el 1945, la ressenya que a la Wikipèdia es fa de l'obra, explica, molt didàcticament, les variades formes de la música de la peça què, amb un acolliment entusiasta del món del jazz i de la crítica progressista, va tindre una acollida tèbia als cercles més gelosos de la primacia de la cultura blanca sobre l'ascendent importància de la negra. L'obra va ser arranjada per a diverses formacions, inclosa una amb una orquestra simfònica al Carnegie Hall, el 1946, impulsada per Norman Granz, amb resultat un poc frustrant i una abracadabrant història de la "pèrdua" de la gravació.
Estes suspicàcies, afortunadament, fa temps que s'han superat i, hui, és omnipresent el paper del jazz en les músiques d'avantguarda occidentals i, de retruc, d'estes en l'obra més atrevida dels jazzistes actuals que, com és sabut, ja no tenen tots la pell més o menys bronzejada.
Ja l'any 2013 vàrem dedicar tres programes monogràfics a l'obra de Mary Lou Williams. Obres com la seua han obert moltes portes a la creativitat de figures posteriors. Un clar exemple és el de la seua admiradora, conservadora de la seua obra i impulsora de la Mary Lou Williams Foundation, Geri Allen, també escoltada en anteriors Camins.
També pianista, compositora, arranjadora i professora, Geri Allen, gran admiradora de l'obra de la seua predecessora, va treballar a la Fundació Mary Lou Williams, impulsant-la i dirigint-la fins a la seua prematura mort a 60 anys: esta és la nostra segona protagonista i intèrpret del programa.
Amb la col·laboració d'un antic company de la Williams al baix, Buster Williams, i el sensible bateria Billy Hart, amb ella al piano, Geri Allen va decidir "re-interpretar" una de les obres clau de la desapareguda mestra: la suite ZODIAC, reproduint l'original format de trio en què va ser estrenada la suite.
El 2006 es va publicar esta nova versió de la peça, amb absolut respecte a les idees de l'autora, però, òbviament, amb la llibertat creativa que el jazz dona als seus conreadors.
Dues dones imprescindibles a la història del jazz: Mary Lou Williams, de la qual podeu llegir un documentat resum biogràfic, i Geri Allen, lamentablement desapareguda massa prompte, de la qual hi ha ací una apassionada nota biogràfica.
Recomanem la recerca d'obres d'esta parella de dones. Tècnica impecable, sensibilitat a cabassos i un swing encomanador.
Dues lluminàries, ja dic.
