Programa 642
Des
de la més remota antiguitat, l'espècie humana ha trobat la forma de fer
música amb tot d'elements al seu abast. Unes vegades han estat les
eines de treball, altres, artefactes u objectes quotidians, etc.; la llista seria inesgotable.
És cosa demostrada que ja al paleolític existien eines per a fer música, tant percudida com bufant a través d'ossos, caragols, etc. donant lloc a la creació posterior d'instruments, cada cop més complexos i sofisticats.
Els
homes de ciència, per altra part, han estat moltes vegades conreadors
de música o teòrics d'ella, com en el cas conegut de la variació de la
sonoritat d'una corda en ser més curta o més llarga, que va teoritzar el mateix Pitàgoras. També es varen ocupar amplament els filòsofs de l'antiguitat grega de les implicacions d'esta i les seues influències en els estats d'ànim i a l'educació, sobretot de la joventut.
La potència sonora dels instruments ha estat també, al llarg de la història de la música, una constant en la seua utilització, adequant-la als llocs on esta
es produïa, ja siga a l'aire lliure, en una habitació, més o menys
gran, o en una sala de concerts. En el cas que ens ocupa al programa de
hui, una certa sonoritat va estar a l'origen de l'instrument del qual escoltarem alguns exemples sonors.
Crec
que tothom se n'haurà adonat que els vidres més quotidians -gots,
copes, gerres- produeixen sons en colpejar-los o fregar-los. Doncs bé,
Benjamin Franklin, polític, filòsof, divulgador de les més variades
matèries, científic, inventor i, tangencialment, músic, va escoltar una
actuació en la qual un artista treia notes musicals d'una filera de
copes, emplenades amb quantitats reglades de líquid, per regular la nota
que sonava.
Va tindre, aleshores. la idea de millorar i facilitar la interpretació musical, amb el vidre com a base, i va encomanar a un artesà vidrier la confecció d'un instrument on, posats alineats en un eix horitzontal metàl·lic, una sèrie de bols de vidre de grandària
variable, afinats amb tècniques variades -esmerilat mecànic, atac amb
àcid fluorhídric i d'altres- que coneixia per la seua base científica, i
ordenats segons l'escala musical a la manera de les tecles d'un piano, i
on l'eix es feia girar amb un pedal, facilitava que l'intèrpret, amb
els dits humits fregant la vora d'eixes peces de vidre, produïra no sols
notes sinó, fins i tot, acords, eixamplant enormement les possibilitats artístiques d'eixa sonoritat del vidre. Havia aparegut l'"Harmònica de vidre" (Glassharmonica).
El so obtingut, d'una enorme subtilesa, en tons prou aguts i amb unes enormes ressonàncies, va tindre una gran acceptació als salons de l'època. L'estrena de l'instrument es va produir a Londres el 1762, amb la utilització de l'artefacte per part d'una, llavors, coneguda teclista de l'època, Mariane Davies, que va convertir-se, doncs, en la primera persona que utilitzava l'instrument públicament.
A la locució del programa ja expliquem, breument, les variades peripècies que va tindre i l'acollida entusiasta inicial i els problemes posteriors, així com el seu declivi a causa de l'aparició de les orquestres simfòniques que, amb vents, percussions i cordes molt potents, feien impossible que un tan subtil so es poguera escoltar i cap al 1820-30, es va produir el seu progressiu arraconament. Això a banda de rumors falsos més o menys perjudicials.
Els canvis estètics produïts al llarg del segle XX varen dur que alguns músics, entre ells l'intèrpret que escoltareu al programa, Thomas Bloch, s'interessara de bell nou per l'instrument. No sols va rescatar composicions escrites per a aquella Harmònica de Vidre per, entre altres, noms tan il·lustres com Mozart o Beethoven o, més acostats com Saint-Saens (El carnaval dels Animals), Donizetti (Lucia de Lammermoor) o Richard Strauss (La dona sense ombra), que l'utilitzaren per crear un cert ambient, sinó que ha encoratjat a autors contemporanis a escriure per a l'instrument.
Escoltareu part de la tria que Thomas Bloch fa a un CD dedicat a l'instrument, amb exemples d'autors del segle XVIII i començament del XIX i actuals.
Una curiositat més que ens mostra que eixa "ordenació adequada de sons" que és la música (nom procedent del de les muses, recordeu) pot ser produïda de mil i una maneres, sols cal el geni de l'autor i la mestria de l'intèrpret...i l'escolta d'uns altres, clar.
