Programa 291
Aquesta segona part de la mini-sèrie d'homenatge pel centenari del naixement de la Billie Holiday, continuarem posant cançons dels anys més joves.
Concretament arribarem fins a gravacions del 1937, en què Eleonora Fagan tenia 22 anys, just la meitat de la seua vida.
La majoria de les gravacions fetes amb grups d'acompanyament de circumstàncies, procurats per la gravadora per l'ocasió. Són gravacions sense pretensions, una formalitat per vendre discos, normalment amb l'acompanyament del grup del pianista Teddy Wilson, sota la seua titularitat o amb la titularitat de Billie Holiday i la seua orquestra, però que podrien ser els mateixos músics. Pura tàctica comercial perquè els catàlegs no foren plens del mateix nom sempre i sonara a "novetat". Però això no lleva per a que la peça més banal sone com una obra mestra en la veu de la meravellosa Billie. Són peces de moda, amb un temps mitjà apte per ballar, què era el que la gent demanava a les gravadores.
En aquest cas vos recomanem, com a complement, un altre video. Un curiós video amb una peça llarga -la primera composada per Duke Ellington- feta pel mestre per encàrrec d'una productora cinematogràfica. És una filmació d'uns 9'30 minuts -Simphony in black-, on es produeix el debut cinematogràfic amb un paper destacat -abans havia fet un petit paper secundari en una pel·liculeta de segona- on, amb 19 anys tan sols, el Duke li va escriure una cançó en una escena on era rebutjada pel seu amant i què va marcar, en certa mesura, la seua imatge pública posterior de dona maltractada per la vida i- sobretot- els homes.
Realment la seua vida no va ser un conte de fades i això es nota, perfectament, en la forma en que interpreta -atenció!, interpreta, no canta tan sols- les cançons, quan ja era la gran estrella que fou, abocant en les seues actuacions trossos de la pròpia vida en cadascuna d'elles.
Llarga vida a Billie Holiday!
