Programa 375
Esta setmana, recordem-ho per als qui escolten el programa amb posterioritat, posats de ple en el "sarao" faller, hem pensat que els ànims no estaven com per a majors profunditats i hem decidit fer un programa de música de swing sense paraules. Eixa música que va fer que els músics que feien jazz -uns més que altres- estaven més atents a que la gent moguera el seu cos al ritme de la música que de que pararen esment a majors subtileses a l'hora d'interpretar.
És la música dels que s'anomenaren "bojos anys 20", entre les dues guerres mundials. Pràcticament amb el començament de la Segona Guerra Mundial tot se n'anà en orris i la majoria desaparegueren. En acabar la guerra, alguns ho varen intentar, però ni les cases discogràfiques ni el públic estaven ja per eixa música i els músics de jazz, definitivament, els autèntics músics de jazz, es dedicaren a fer progressar la seua música de negres, ara també amb blancs, amb l'ambició de que el personal anara a veure'ls per escoltar-los atentament i no per moure els cos sols.
No es penseu que eixes orquestres eren qualsevol cosa. Gent com Duke Ellington, Benny Goodman, Glenn Miller o Count Basie
es varen dedicar a conrear esta música en un moment o altre, era la forma més normal de guanyar-se la vida en un cert moment, encara que, en acabar l'actuació, es quedaren els músics a la sala, assoles o amb part de la gent del local, a fer les seues "jam sessions" per a gaudir ells també amb la seua música, més enllà del "primum vivere".
Així doncs, com es deis la pel·lícula "Balleu, balleu, maldits"
