dijous, 3 de desembre de 2020

L'aristocràcia de les Big Bands es reuneix: Duke Ellington i Count Basie, una trobada per a la història

  Programa 529

 

 Com altres de la meva generació, nascuts pels anys cinquanta, va ser a través del rock que vaig arribar al jazz. 

L’atenció al passat més llunyà del jazz em va arribar amb alguns discos que mon pare va comprar. Duke Ellington sempre va ser el seu favorit, però el swing de Count Basie va col·laborar molt a l'afecció per esta modalitat musical del jazz. Fàcil d'escoltar, amena, ballable, molt brillant en molts casos les orquestracions, cosa que les feia més atraients a la meua oïda àvida de conèixer les, per a mi, noves músiques. Innovació i ritme, eixes eren les dues coses què, en un o l'altre, trobava als seus discos. Noms coneguts, com Louis Armstrong o Sidney Bechet i els seus arranjaments em semblaven massa "vell jazz". La meua oïda encara no estava preparada.

Ellington va ser un gran investigador de nous sons, un renovador permanent, inquiet fins els últims moments de la seua vida, sempre amb l'ambició de que la "música clàssica dels negres" assolira el mateix reconeixement que la "dels blancs". Basie va ser menys inquiet, però el seu swing arrabassador va ser una marca de la casa que va fer que la seua música perdurara en el favor de la gent al llarg de varis decennis, amb una exuberància orquestral que feia de totes les seues peces una festa per a la oïda...i els peus, què anaven movent-se sense adonar-te'n.

Recordem com va generar-se l'encontre que donà lloc a la creació de la meravella que hui escoltareu. Al programa anterior comentàvem que l'Ellington havia fet el disc amb Louis Armstrong sense el permís de la seua gravadora, la "Columbia". Una desobediència en les rígides normes que figuraven als contractes, què es va "compensar" amb la cessió per part de la "Roulette" de l'orquestra de Count Basie -beneïda compensació!!- a la "Columbia" per fer el disc què aneu a escoltar hui, sota la direcció del productor de moda llavors, Teo Macero, artífex de la millor música negra dels 60'. La unió de talents no va ser debades.

Un dia, ja fa alguns anys, en format CD, vaig trobar aquesta joia: "First Time. El comte es troba amb el duc". El comte és William James, el "Comte" Basie i el duc és Edward Kennedy, el "Duc" Ellington. La portada anuncia "2 grans orquestres". Dues orquestres dels mestres de "big band" reunides per a una sessió que va començar la tarda del 6 de juliol de 1961 i va acabar a la matinada del 7 de juliol, amb els músics molt etílicament alegres (segons conten les cròniques...) per les sovintejades visites al minibar de l'estudi mentre els "caps", asseguts a un piano, comentaven com anaven a fer les coses.

 De les deu composicions enregistrades, vuit es van publicar en un LP, a principis del 1962. Quatre del repertori d'Ellington, quatre del de Basie. L’entrada a l’àlbum marca el to del disc. "Battle Royal", composició d’Ellington i Billy Strayhorn per a l'ocasió, un cim del swing i de la cohesió de conjunt amb la força de les dues grans bandes. Amb temps ràpid o moviment més lent, tot el que segueix, fins a "Jumpin at the Woodside", de Basie, és del mateix ordre: pura energia vital i mestria musical.

Una batalla de bandes? Res d'això, més aviat una trobada d’admiració mútua, amb les orquestres dels dos titans del jazz-swing tocant junts. (El "Duc" s’escolta a la part dreta del vostre equip estèreo, el "Comte" a l’esquerra. Meravelles del, llavors, nou stereo). L’elegància i les veus exclusives d’Ellington es troben amb el swing de Kansas City del blues de Basie, i funciona gloriosament. No hi ha interferències, cada banda està ajustada i sonen molt bé junts. Aquest no és el vessant reflexiu del compositor Ellington (els oients haurien d'escoltar el Far East Suite o la Black, Brown & Beige per a això). The Duke i la seva banda accentuen la seva vessant més swinging, mentre que Basie i companyia mai no han sonat tan suaus i exòtics com quan toquen arranjaments de Billy Strayhorn (que, literalment, esporuguien Basie, en haver de tocar-los davant de l'admirat arranjador). Tothom s’ho passa bé i aquesta alegria inunda l'àlbum de principi a fi.

Només amb la novetat d’una big band de doble mida n'hi hauria prou per atreure'ns com a concepte. L’execució d’aquest disc, però, aconsegueix moments fantàstics que transcendeixen la mera novetat i, tot i que hi ha un munt de moments de "Big Sound", mai és tan pesant com per a resultar molest o sorollós que és el que probablement resultaria el primer pensament obvi que molta gent tindria abans d’escoltar el disc.

Pel que fa a la combinació dels sons únics de les dues bandes, sembla que difícilment hauria pogut funcionar millor. Una barreja perfecta en què les dues personalitats diferents es poden reconèixer, d’alguna manera, però funcionant com una sola veu. De vegades es presenta la contesa com a crida i resposta, i d'altres, com una amalgama perfecta, i això funciona gairebé de totes les maneres concebibles en estils d’arranjament i composició, estils de conjunt i secció i intervencions dels nombrosos solistes notables, no sols les del "Comte" i el "Duc".

L’àlbum és perfecte, si més no, perquè acompleix tot allò que la vostra imaginació podria desitjar d’una trobada d’aquest tipus, a més d'algunes llaminadures inesperades. En no ser massa llarg, ens deixa amb ganes "d'una mica més..."

Lamentablement no hi va haver més. Una llàstima!

 

Descarregar o escoltar el disc sencer legalment:  

https://archive.org/details/tntvillage_480943